PAV3, reconstrucció d’un espoli

Fotos: Jordi Pascual, Ajuntament i El Periódico

Corria l’any 2001. Sant Cugat tot jut tenia uns 55.000 habitants després d’anys d’un creixement demogràfic exponencial i afrontant així mateix el repte d’absorbir més nouvinguts durant les dècades següents fins a un sostre de 90.000, que tot just enguany hem superat. En aquell context i l’horitzó de creixement poblacional, el primer dels mandats de Lluís Recoder al capdavant de l’alcaldia tenia un gran repte: acabar amb la mancança d’equipaments esportius. Per això, el pacte de govern entre CiU i el PP contemplava una bicefàlia a l’àrea d’esports amb una regidoria d’instal·lacions esportives capitanejada per Jaume Tubau (independent a les llistes de CiU) i una d’esports amb Alfredo Bergua (PP). Van ser els anys de la construcció de les piscines del Parc Central, de la Zona Esportiva Municipal de Coll Favà –ara anomenada Jaume Tubau–, de la piscina i el pavelló de La Floresta, de les bases per fer les instal·lacions esportives de la Guinardera i, també, de la construcció del PAV3, obra a partir de la qual Convergència es va finançar irregularment segons la sentència del cas Palau.

El govern municipal va fer coincidir l’aprovació definitiva de la modificació del Pla General Metropolità (PGM) a l’àmbit de la rambla del Celler per part de la direcció general d’Ordenació del Territori i Urbanisme de la Generalitat amb el Pla d’inversions que havia de permetre transformar gran part del centre, entre ells el darrer tram de la rambla del Celler. L’operació urbanística obria la porta a reorganitzar el destí dels quasi 27.000 metres quadrats de la zona deixant usos esportius, tècnic-administratiu i cultural, hoteler i de via cívica. D’aquí naixia l’eliminació del camp de futbol històric de la rambla del Celler per portar-lo a l’actual ZEM Jaume Tubau, la remodelació del pavelló existent, el trasllat de les piscines al Parc Central i les bases per construir la nova casa de la vila, l’hotel, el Fitness i el PAV3. El pla d’inversions de 30.000 milions de pessetes preveia destinar-ne 3.000 milions a aquestes darreres dues obres. Els dos documents van ser validats al maig del 2001 aconseguint que a principis de l’any següent s’iniciessin les obres de l’hotel.

Durant aquells mesos, el govern aprofitava les millores i inauguracions de la resta d’instal·lacions esportives per recordar com d’important era disposar d’un nou pavelló. Alhora, s’anaven definint més detalls de la nova centralitat. D’una banda, al febrer del 2002 el Ple va acordar fer l'aparcament soterrat de la rambla del Celler iniciant els tràmits per a la construcció i una concessió per a 50 anys; d’altra, al març ja es tenia el projecte definitiu del nou pavelló: 5.375 metres quadrats i un pressupost de 4,3 milions d’euros. Al maig es van inaugurar les piscines del Parc Central, construïdes per Teyco, una altra empresa en dubte pel presumpte finançament irregular de Convergència, permetent que s’iniciessin les obres del PAV3, ja que anava a construir-se sobre la piscina de la rambla del Celler, i evidenciant al mateix temps un retard de mesos en l’inici de la construcció del Fitness.

El dia D va arribar el 29 d’abril del 2002, quan la comissió de govern va aprovar l’adjudicació de les obres del nou pavelló a Ferrovial-Agroman per 4,1 milions després d’haver guanyat un concurs públic obert i amb tramitació ordinària. El director del Palau de la Música, Fèlix Millet, va conèixer aquell mateix dia l’adjudicació tot i no haver-se fet pública encara, segons s’explicita a la sentència del cas Palau. Un mes més tard Millet va enviar una carta a Pedro Buenaventura, llavors dirigent de Ferrovial, indicant-li que volia parlar amb ell ja que feia dies que l’havien informat de l’adjudicació de l’obra licitada per l’Ajuntament. La sentència del Palau explica que el partit hauria informat de les adjudicacions d’obra púbica a Millet i a l’empresa i, fins i tot, hauria pactat el preu de les adjudicacions abans de realitzar-se. En un altre document d’aquell mateix mes, Millet marca un 4% del cost de l’obra, prova de l’1,5% que anava a parar a les seves butxaques i a les de Jordi Montull i el 2,5% que anava a parar a Convergència.

Cap dels polítics de l’època diu saber-ne res. El llavors gerent de l’Ajuntament, Jordi Turull, recorda que el model gerencial establert al consistori permetia que l’alcalde no participés a les meses de contractació en benefici de la gerència. Assegura que no hi havia “ni trampa ni cartró” després de la revisió per part dels serveis tècnics i el secretari de la casa, que llavors ja era Josep Maria Rigau, i de la tasca de l’interventor, Francesc Carulla. “L’ortodòxia contractual era molt bona”, explica, “els preus es destapaven davant de tothom i l’obertura de pliques era pública”. Tot i que l’oposició encara no participava a les meses de contractació, diu, podia seguir tot el procediment. “Com és un acte reglat, no hi ha opinió política”, argumenta en quant als processos contractuals. Per si hi ha cap dubte, clou: “No he parlat en ma vida amb Fèlix Millet”.

Tubau va morir l’any 2005 víctima d’un càncer i Bergua diu que des de l’àrea d’esports no tenia cap incidència en l’afer ja que la construcció de nous equipaments corresponia a la regidoria d’instal·lacions esportives. Tot i així, no creu que Tubau pogués explicar res ja que, en la seva condició d’independent, difícilment s’hauria capficat a fer tripijocs per finançar Convergència. Així mateix, recorda que en la majoria d’obres públiques esportives els equips tècnics i la regidoria d’urbanisme coordinen la contractació, el que provoca debats per les mides. “Recordo que m’hi vaig barallar molt perquè si haguessin fet la pista un metre i mig més ampla, s’haguessin pogut realitzar molts més campionats internacionals, i els clubs ho sabien”, rememora. Qui tampoc pot donar la seva versió dels fets és el que en aquell moment exercia de tresorer de Convergència, Carles Torrent, que va morir també al 2005 víctima d’un infart de miocardi.

Quan es van adjudicar les obres del PAV3 ja se sabia que l’empresa Col·lectiu Fitness SL (grup UBAE) seria l’encarregada de gestionar-lo ja que, encara que amb obres diferenciades, la gestió del nou pavelló s’incloïa en el concurs per a la construcció i gestió del Fitness, que va començar les obres al maig del 2002 amb gairebé mig any de retard respecte al primer anunci fet pel govern. La gestió també va portar lligat un debat amb les entitats esportives ja que, explica Bergua, se’ls havia dit que si guanyava la Unió de Federacions Esportives de Catalunya (UFEC) els beneficis de la gestió podien revertir en els clubs. Xavier Cortés, el que va ser regidor d’Esports al mandat següent, recorda que aquest assumpte va arribar a judici: “El jutge va donar la raó a la mesa de contractació perquè només UBAE podia ser l’adjudicatària ja que la UFEC no té la construcció entre els seus objectius”.

Abans de l’inici d’obres, l’Ajuntament va organitzar una exposició amb la projecció d’equipaments aprovada al 2001 i en què es va donar a conèixer que el pavelló podria albergar 950 espectadors. “Tots aquests espais estan pensats sobretot per a les persones que els han d’utilitzar”, va dir Recoder, alhora que començava a treballar amb Joan Pallejà i Àngels León, que ja havien fet el projecte del Fitness i el PAV3, per marcar les bases de la ciutat esportiva de la Guinardera. En una entrevista al Diari de Sant Cugat l’alcalde assegurava que la ciutat estava a punt d’esdevenir un referent en instal·lacions esportives.

Mentre les obres de remodelació del pavelló preexistent per part de Teyco i l’arrencada del nou per part de Ferrovial avançaven, el consistori va topar amb un litigi amb Francesc Margenat, antic propietari dels terrenys de la rambla del Celler on es feia gran part de l’actuació. Considerava que la cessió dels terrenys havia de servir només per fer equipaments esportius i que la construcció del nou Ajuntament trencava l’acord. El jutjat de Rubí, entrat el 2003, va rebutjar la denúncia. Sant Cugat estava transformant-se a marxes forçades i només algun retard com el de la remodelació del pavelló ja construït generaven cert neguit. Tubau responia en una entrevista al Diari amb una frase que ara seria tot un atreviment: “Estic tranquil perquè ho porta una empresa com Teyco, que ens va fer les cinc piscines del Parc Central i que va complir fins l’últim dia”. Mentre les formigoneres eren part del paisatge de la rambla del Celler, el govern ja apuntava a la Guinardera.

L’any 2003 va començar amb la promesa de tenir enllestida la nova zona esportiva de la rambla del Celler al febrer. Es va complir amb el pavelló remodelat –tot i que amb posteriors problemes de filtratge d’aigua– però el PAV3 es va fer esperar. Les eleccions del 25 de maig del 2003 es van emportar per davant el pacte de govern amb el PP i al juliol el portaveu d’ERC, Eduard Pomar, i Recoder van formalitzar un nou pacte, en què l’actual alcaldessa, Mercè Conesa, guanyava posicions com a regidora de Territori mentre Cortés s’emportava l’àrea d’esports. Aquest nou govern va tenir la sort d’inaugurar la materialització de la feina feta en l’anterior mandat. Així, al novembre del 2003 es va inaugurar el Fitness, anunciant a la premsa que el PAV3 estava enllestit a falta de solucionar qüestions de subministraments. Recoder depositava tota la culpa sobre l’adjudicatària.

Per fi, a finals de desembre, amb gairebé un any de retard i un any i vuit mesos després de l’adjudicació, s’estrenava la gran obra esportiva de l’era Recoder. Una actuació de la secció de rítmica del Club Muntanyenc va servir per omplir de contingut la inauguració. Finalment, la ciutat guanyava una instal·lació de 5.300 metres quadrats amb pistes de volei, bàsquet, handbol i futbol sala i amb una capacitat per a 600 espectadors –350 menys del que havien anunciat inicialment–. Cortés recorda la celebració i també un detall que, potser, comparat amb la corrupció que es va destapar posteriorment, és una anècdota: “Per què les cadires de la grada tenien el color de l’Espanyol si a la ciutat la majoria de clubs són vermells i negres?! No ho he arribat a esbrinar mai”.

L’obra, a més, va sofrir un encariment de gairebé un 20%, el màxim estipulat per la normativa. Segons una nota informativa realitzada pel consistori l’any 2012 davant la pressió de l’oposició, la junta de govern local va aprovar al novembre del 2004, un any després de la inauguració del recinte, unes obres complementàries de 834.830,55 euros. Aquest no ha estat l’únic desviament d’obres fetes per Ferrovial durant aquells anys. La urbanització de la plaça dels Quatre Cantons, els carrers Gorina i Santiago Rusiñol es va adjudicar a l’octubre del 2002 per 1,3 milions i va tenir unes obres complementàries aprovades al desembre del 2003 per un valor de més de 265.000 euros. El mateix va passar amb la urbanització del carrer Valldoreix i la plaça Lluís Millet, adjudicada al maig del 2003 per prop de 3,4 milions i amb unes obres complementàries al maig del 2005 per un valor de més de 675.000 euros.

Recoder ha rebutjat fer cap declaració al respecte ja que, diu, des que va deixar la vida política no s’hi pronuncia sobre la tasca que va realitzar com a alcalde i posteriorment com a diputat i conseller. Pomar, per la seva banda, recorda aquella època com un moment de creixement de la ciutat amb plans d’extensió cap a Volpelleres i Coll Favà, als quals ERC es va oposar per l’efecte sobre el medi agrícola. En matèria esportiva, reconeix que, tot i que la majoria d’actuacions es van concretar quan encara era a l’oposició, les noves construccions eren instal·lacions necessàries per modernitzar una ciutat que en equipaments esportius s’havia quedat encallada als anys 70. Desconeix, però, com l’obra del PAV3 ha servit per finançar irregularment Convergència i si alguna de les altres actuacions de l’època també ha tingut mossegades.

De la zona esportiva de la rambla del Celler tampoc coneix els detalls i només rememora, com Bergua i Cortés, el conflicte que va haver en quant a la gestió. Si bé, quan va entrar al govern l’any 2003 va prendre la cartera de Medi Ambient i va poder conèixer de primera mà les complexitats del terreny d’aquell tram de la rambla del Celler ja que no només hi ha la rambla soterrada sinó que a prop de l’hotel hi ha un aqüífer que va acabar aprofitant-se a proposta seva construint un dipòsit. L’orografia, reconeix, pot justificar sobrecostos en diverses de les obres que es van fer allà, també la del PAV3. Cortés també assegura que tots els sobrecostos que es produeixen en contractes públics tenen una justificació, el que no treu que no hi puguin amagar corrupció. Amb els papers a la mà, diu, cada euro de més té el seu motiu.

L’esclat de l’escàndol

El finançament irregular de Convergència a partir del PAV3 va quedar totalment amagat fins que al juny del 2010 El Periódico va publicar una exclusiva en què explicava, documents inclosos, el repartiment de comissions entre Millet, Montull i el partit en la construcció del pavelló. La bomba va esclatar en mans d’una CiU amb majoria absoluta a només un any de les eleccions municipals. L’oposició, i especialment el PSC, que llavors la capitanejava, va començar a demanar explicacions forçant finalment una comissió extraordinària en què el govern els va facilitar tota la documentació. Recoder, però, deia no saber res del cas i fins i tot va apuntar a la possibilitat de querellar-se contra Millet en cas de provar-se la mossegada, una declaració que mai s’ha arribat a concretar.

Mentrestant el Parlament de Catalunya avançava en una comissió d’investigació sobre el cas Palau, per a la qual va demanar l’expedient de contractació del PAV3 a l’Ajuntament. En la compareixença de Buenaventura, llavors ja desvinculat de Ferrovial, el diputat del PP Santi Rodríguez li va preguntar: “El 30 de maig del 2002 el senyor Millet es dirigeix a vostè dient-li ‘amic Pedro, em dirigeixo a vostè perquè fa dies que em van informar de l’adjudicació de l’obra de l’Ajuntament de Sant Cugat del Vallès, concretament el 29 d’abril del 2002, per a la construcció d’un pavelló per un import de 4.176.019 euros’. Recorda que li enviessin una notificació d’aquest tipus?”. L’exdirigent de l’empresa va dir que no ho recordava i tampoc va donar resposta al 4% que, segons l’altre document de Millet, havia de formar part dels “convenis” de Ferrovial.

A Sant Cugat l’oposició seguia pressionant i el govern desmentia els indicis. Conesa, en la seva categoria de tinenta d’alcalde de Territori, insistia que el sobrecost estava justificat per problemes tècnics durant la construcció com ara l’antiga solera d’una piscina que va suposar treure el formigó. A mesura que s’apropaven les eleccions del 2011, la petició de més informació i més transparència i les crítiques per l’actitud que havia pres l’equip de Recoder –i des que va ser nomenat conseller, de Conesa– no cessaven. El PSC, amb Ferran Villaseñor al capdavant, va aprofitar la imputació del que va ser tresorer de Convergència després de Torrent, Daniel Osàcar, per exigir més explicacions. Faltaven només dos mesos per a les municipals del 2011.

Per la seva banda, la comissió del Parlament va publicar les conclusions durant l’estiu del 2010 en què, tot i que en qualitat de valoració política, s’apunta als percentatges de les comissions: “Es conclou l’existència d’indicis que apunten la comissió de diferents fets que podrien ésser constitutius d’il·lícits perseguibles penalment”. “Hi ha indicis suficients de causalitat entre obra pública adjudicada i el cobrament de comissions, per mitjà de l’entramat del Palau de la Música”, recull la resolució, “cal donar trasllat dels treballs de la Comissió al Ministeri Fiscal, per si considera pertinent obrir les actuacions corresponents; així mateix, la Comissió conclou que cal posar a disposició dels jutjats d’instrucció competents el contingut de totes les actuacions produïdes en el si de la Comissió, per tal que pugui ésser incorporat a les actuacions judicials en curs”.

Davant les veus, especialment la del PP, que l’apunten com a nexe de l’entramat, Turull es defensa dient que no en sabia més i, recorda: “També ho van dir a la Comissió del Parlament i, tot i que m’hi vaig oferir, no em van fer declarar”. També Cortés pren amb precaució les crítiques a l’exgerent ja que considera que dóna molt joc des de la perspectiva partidista tenint en compte la importància que va tenir Turull a Convergència. Creu que és un tema estratègic que ha arribat en el moment oportú perquè l’oposició en pugui treure rèdit.

Durant els anys següents el cas Palau va retornar cíclicament amb noves imputacions, declaracions, el final de la investigació... Això va portar peticions de més explicacions, de fer auditories i fins i tot una altra comissió extraordinària per revisar la documentació al 2012. Davant les conclusions del jutge instructor l’any 2013, Conesa ja com a alcaldessa va tornar a negar la major: “Ens sorprèn molt i ens sap molt de greu. Amb contundència desmentim que l’Ajuntament tingui cap vinculació amb el cas”. Els estira i arronsa entre govern i oposició van anar sorgint periòdicament fins l’inici del judici oral l’any passat, que va tornar a portar el cas Palau i l’encara presumpte finançament irregular de Convergència al centre del debat.

2017-2018, el cas Palau torna a escena

El darrer any ha estat clau en el debat local sobre el finançament irregular de Convergència. Al març, després de les declaracions dels imputats, CUP-PC, ERC-MES i ICV-EUiA van forçar un Ple extraordinari en què es va aprovar per unanimitat la seva proposta de fer una auditoria als contractes de l’Ajuntament amb Ferrovial. El govern, que llavors incloïa el PSC, no ho veia clar i, de fet, deia que no hi havia noves proves més enllà del que havia sorgit durant els darrers anys. Si bé, en ares de la transparència, van accedir a fer l’auditoria. El mecanisme de fiscalització no només havia de revisar la documentació a nivell contractual, com ja s’havia fet tant a l’Ajuntament com al Parlament, sinó també revisar aspectes tècnics que justifiquessin el cost i sobrecost de les actuacions.

La licitació de l’auditoria no va començar a realitzar-se fins al passat mes de setembre, després de mesos de debat entre govern i oposició, que participa en la mesa de contractació a excepció del regidor no adscrit, per definir exactament què havia de contemplar el concurs públic. L’adjudicació s’ha fet esperar mesos i, de fet, encara no s’ha realitzat. Tal com va explicar aquest diari en exclusiva, la proposta amb més puntuació és d’una Unió Temporal d’Empreses (UTE) en què hi participa Tec-4, una empresa que va fer donatius a Convergència i, a més, està inclosa al cas Petrum pel possible finançament irregular de la formació. Amb això, el concurs ha quedat aturat a l’espera de prendre una decisió, que pot ser tirar endavant igualment o abandonar la licitació, amb el risc que alguna de les possibles adjudicatàries ho impugni. És per això que ara per ara s’han fet requeriments a les empreses per saber com actuar. Posteriorment, El Mundo ha publicat una notícia a partir d’aquesta exclusiva explicant, entre d’altres, que s’ha obert un expedient per esbrinar com es va produir la filtració.

Sobre la taula hi ha també una nova auditoria, aprovada al Ple ordinari de febrer d’enguany amb l’única oposició del grup del govern, per esclarir nous indicis de presumpte finançament irregular de Convergència a partir d’obres públiques licitades per l’Ajuntament i apuntades per una investigació del diari El País. Aquest mecanisme podria servir per deixar sense efecte l’auditoria anterior i incorporar-ho tot en la nova. Conesa, per la seva banda, insisteix que no en sabia res de la mossegada ni dels nous indicis, que no s’apunta cap treballador ni responsable municipal i que no s’ha d’atacar els treballadors de la casa. Va anunciar poc després de fer-se pública la sentència del cas Palau al gener que s’estudiaria una querella contra Convergència, una acció que tampoc s’ha concretat, de moment, tot i que, diu, ja s’ha parlat amb un penalista extern per estudiar com actuar.

Un cicle polític d’obres en dubte

La primera dècada dels anys 2000 es va caracteritzar per un munt d’obres que transformarien la ciutat de cara al futur creixement. Des de les vianantitzacions del centre, als nous equipaments i aparcaments. I en totes aquestes destaquen, sobretot, dues empreses; Ferrovial i Teyco. Mentre els contractes amb Ferrovial s’han d’esclarir amb l’auditoria de moment no adjudicada, algunes de les actuacions de Teyco a la ciutat ja han tingut la seva fiscalització a través d’una comissió informativa especial, a mode de comissió d’investigació, que va néixer de l’escorcoll de la Guàrdia Civil a l’Ajuntament i Promusa a finals de l’estiu del 2015.

La comissió es va aprovar per un punt que el mateix govern va portar a Ple després de la pressió de l’oposició i ajuntant les reivindicacions dels diversos grups. Revisant documentació i demanant compareixences, les conclusions apunten a una finalització d’un contracte per construir habitatges públics a la plaça dels Rabassaires amb l’empresa Buresa després de tenir problemes econòmics l’any 2008. Es va fixar una indemnització de només 300.000 euros a canvi de poder seguir amb altres obres de la ciutat. La investigació ha destapat que posteriorment l’empresa va fer un donatiu de 60.000 euros al partit.

Les conclusions apuntaven també a la continuació d’aquestes obres per part de Teyco, amb un cost de 4,6 milions i el donatiu posterior d’un 3,09% de l’obra a CatDem i Fòrum Barcelona, fundacions vinculades a Convergència. A més, l’empresa va presentar una baixa temerària –preu inusualment baix tenint en compte el pressupost de sortida de la licitació– que, al parer de la comissió, no està prou justificada i, després, va tenir un sobrecost sobre la seva oferta de 400.000 euros. Segons Promusa, l’empresa pública d’habitatge, el sobrecost estava justificat però així i tot l’oposició en bloc –el govern se’n va desmarcar amb un vot particular– va cloure que existien dubtes i calia reprovar el gerent de Promusa, Lluís Hosta, per actitud poc col·laborant en les compareixences.

L’oposició també va concloure que les obres de la pista de la Guinardera l’any 2010 tampoc tenien prou justificat el sobrecost de 125.000 euros. Segons el govern, es devia a uns flonjalls al terreny que sí van ser detectats i solucionats. El tinent d’alcalde d’Urbanisme, Damià Calvet, va criticar que les conclusions estaven prepactades entre els grups de l’oposició. Després d’entregar les conclusions a la justícia, aquestes han servit en la investigació del cas Petrum ja que han quedat incloses al sumari.

Cortés, per la seva banda, com a exregidor d’Esports, no entén com el govern no va accedir a fer una prospecció que esclarís si realment s’havia fet l’actuació de manera que es justifiqués el sobrecost. Sobre la situació general de la ciutat, reconeix que en aquells anys, en què la majoria d’empreses estaven interessades en accedir al pastís de la línia 9 del metro de Barcelona, poques s’interessaven pels concursos públics de Sant Cugat i en molts casos Teyco acabava emportant-se l’adjudicació: “És perquè hi havia corrupció o perquè no hi havia millors ofertes?”

Davant la possibilitat d’un pacte previ amb les empreses per beneficiar-les al concurs, diu que és difícil de saber ja que en moltes ocasions els equips tècnics consulten empreses expertes abans de fer la licitació per conèixer els detalls de com hauria de ser el projecte i l’obra. Recorda, de fet, que quan exercia de regidor, van aprofitar un viatge a la ciutat d’Alba (Piemont, Itàlia), agermanada amb Sant Cugat, per visitar la central de l’empresa de paviments Mondo i preguntar, justament, per les característiques del paviment òptim d’una pista d’atletisme. “No podíem passar de no tenir res a poder fer campionats internacionals perquè ja teníem el CAR però volíem una instal·lació amb bons resultats”, rememora.

A aquests casos se sumen d’altres ja coneguts i els nous apuntats pel diari El País. Hi ha les obres del Complex Esportiu de Mira-sol del 2008 que mai es van arribar a fer, adjudicades a la UTE Construcciones Pai i Lleure Esportiu, que van fer donatius a CatDem i Fòrum Barcelona per valor d’un 3,2% del contracte. No van poder acabar el projecte, van trencar el contracte i, malgrat això, la ciutat els va tornar els 240.000 euros de fiança. Segons va publicar el TOT Sant Cugat aquesta mateixa setmana a partir d’un informe de Rigau al qual han tingut accés, aquestes obres es van auditar i van ser arxivades. També s’apunta que no hi ha cap irregularitat en l’expedient de contractació del PAV3.

Hi ha també les obres d’urbanització de la Bòbila-la Serreta, a Valldoreix tot i que fetes per part de l’Ajuntament, amb una presumpta comissió d’un 2,8% del valor de l’obra realitzada per Grupo Mecanotubo i Api Movilidad, empreses que es van presentar com a UTE, a CatDem i Fòrum Barcelona l’any 2008; la possible comissió d’un 2,91% de Tau Icesa a CatDem després de la construcció dels edificis de protecció oficial de Francesc Macià l’any 2010 i la d’un 3,11% del Grup Soler a CatDem després de reformar el mercat de Mira-sol l’any 2012. No com a obra pública, Cirsa també va fer un donatiu corresponent a un 3% dels beneficis que va treure de l’operació impulsada per la Generalitat per la qual va comprar l’antiga fàbrica Sharp per un euro al 2011. Són els indicis apuntats pel diari El País i que s’hauran d’esclarir amb la nova auditoria aprovada aquesta mateixa setmana.

Notícies relacionades