Entre l’ombra del dubte i la transparència, la construcció del relat sobre les presumptes comissions de Convergència

Fotos: Jordi Pascual

Que les obres del PAV3 siguin a dins del Cas Palau és una oportunitat política per crear el teu propi discurs. Si finalment Convergència és culpable d’emportar-se comissions és una cosa que han de decidir els jutjats. Però un cop esclatat l’assumpte i amb volada mediàtica les darreres setmanes arran les declaracions dels acusats, un Ple extraordinari forçat per CUP-PC, ERC-MES i ICV-EUiA ha servit per fer política –gairebé tots els grups s’han encarregat de dir que ells no són jutges sinó polítics– i, sobretot, guanyar la batalla del relat. La justícia és lenta i, mentre no hi hagi sentència –i fins i tot havent-ne–, el que pensi el poble és clau. Perquè tot i que l’auditoria dels contractes a Ferrovial s’ha aprovat per unanimitat, cal veure quin raonament té més força.

I si es tracta de força, el trident d’esquerres ha sabut jugar. Fa poc menys de dues setmanes van fer un cop sobre la taula anunciant el Ple davant de la premsa i enmig del terratrèmol de les declaracions de Fèlix Millet. Com en una partida d’escacs, era el torn del govern que, en lloc d’enrocar-se i parèixer dèbil, va decidir fer un tomb al relat. “Si deixo el rei en perill, semblo vulnerable però disposat a defensar-me”, deurien pensar. Així han aconseguit un escac però no un escac i mat. En nom de la transparència, el rei Conesa està disposat a jugar-se el cap, potser perquè no té res a amagar, potser perquè no té res a veure amb Millet o potser perquè una auditoria externa difícilment demostrarà que una donació a Convergència és resultat d’una comissió en un contracte d’obra pública.

L’ombra del dubte hi és. Cupaires, republicans i ecosocialistes s’han encarregat de recordar els sobrecostos, l’augment de material en la construcció, les conclusions de la Comissió Teyco, l’ètica i sentit de les dubtoses donacions que han rebut els grans partits, la destrucció de proves, la visió social dels polítics, el model autonòmic, la impunitat... Tot per acabar dient que tenen dret de demanar el Ple i l’auditoria i que aquest mecanisme ha de servir al govern per explicar-se. Fins i tot han tingut paraules per al nou soci de govern del PDECAT i Demòcrates, el PSC, dient que la petició no era oportunista, tal com havia dit Pere Soler en una entrevista en aquest mitjà.

Conesa ha hagut de treure l’animal polític que porta a dins. La situació ho mereixia amb premsa i càmeres que normalment no són a la sala de plens. I més enllà de la màxima transparència, s’ha encarregat de recordar que al 2010 es va obrir una comissió especial a l’Ajuntament destinada a les obres del PAV3. Tot i això, “transparència absoluta!” i justificant el cost de l’auditoria. Per si no fos suficient: “Tots els projectes urbanístics, totes les licitacions i totes les adjudicacions estan fetes sobre informes fets i signats per tècnics de la casa”. En un moment, i al·legant a la participació de l’oposició a les meses de contractació i un pla de transparència aprovat al 2013, Conesa ha aconseguit situar l’acusació com un atac als treballadors del consistori, com si els funcionaris tinguessin alguna capacitat d’aturar les presumptes donacions que es posen en dubte.

De fet, Álvaro Benejam, portaveu del PP, ha estat àgil en el recordatori: les comissions es poden haver pactat prèviament o un cop adjudicada l’obra. De totes formes, la mossegada s’haguera pogut produir “com a sistema”, segons el popular, qui també ha aprofitat per marcar distàncies amb ERC-MES criticant que els republicans acusen el seu partit de ser “la corrupció personalitzada”. Tot i les diferències ideològiques amb el trident d’esquerres, “existeixen fundades sospites” per donar suport a l’auditoria.

A l’igual que el PP, la resta de l’oposició també ha hagut de jugar entre dos aigües. Dolguts per no haver estat convocats amb la resta de grups per fer el cop sobre la taula dues setmanes enrere però sense poder permetre una suposada impunitat de la corrupció, Ciutadans s’ha limitat a fer un seguit de preguntes sobre l’auditoria: qui farà el plec de la licitació?, la Junta de Portaveus podrà revisar el procés?, l’auditoria també inclou Promusa?, qui supervisarà l’entrega d’informació que demanin els auditors?, quines altres obres i serveis s’han d’analitzar..?

Dimitri Defranc, com a regidor no adscrit, ha utilitzat la mateixa tècnica però valent-se de la seva indefensió per no tenir grup municipal. “Si l’assumpte se supervisa per la Junta de Portaveus, ja no cal que voti perquè jo no hi puc participar”, ha etzibat com una crítica al veto que alguns dels grups li tenen marcat per no haver retornat l’acta de regidor a la CUP-PC. Ja posats a dir dubtes, també s’ha preguntat qüestions com si s’exposarà al públic o qui farà la licitació.

L’oposició no d’esquerres i el regidor no adscrit han aconseguit així generar un cert dubte sobre la proposta d’auditoria, un intent de demostrar una suposada improvisació per haver evitat buscar el consens de totes les forces. Encara que Roser Casamitjana, d’ICV-EUiA, s’ha encarregat de resoldre algunes de les qüestions com ara que la licitació només la pot fer el govern tot i que ha de ser supervisada per l’oposició, el dubte ja estava servit.

Llavors quedava el PSC. El partit que ha de jugar amb peus de plom per no anar en contra del govern del qual forma part però no semblar tou o sense ideari. Soler s’ha encarregat de repetir el que ja va dir a la premsa: no hi ha nous indicis però la mostra de transparència és positiva. Per això no ha dubtat a dir que seran “impecables amb la corrupció” però que no poden permetre “tenir contínuament una espasa de Damocles a sobre”.

Queda saber quin discurs acaba quallant a la societat. Potser si l’escac no acaba en escac i mat, el govern sortirà reforçat o potser l’auditoria i la sentència són poc rellevants perquè socialment Convergència ja haurà perdut la batalla. De moment, el trident d’esquerres no només ha forçat un Ple sinó que ha aconseguit l’auditoria i, malgrat les crítiques de l’oposició, això és justament el que buscaven. Com bé han dit, han fet política, i el jutjat ja dirà el que li pertoqui.

Tot plegat sense oblidar l’altra política, la menys mediàtica, la del dia a dia, la dels plens ordinaris. I a la sessió de març, que s’ha fet just seguida a l’extraordinària, s’ha vist de nou com funciona el Ple i quina és la nova relació de forces. Tot i que aquesta vegada, sorprenentment, sis de les 10 mocions s’han aprovat per unanimitat i els punts de govern eren tan senzills que no han portat gairebé debat. Els esforços d’aquest mes eren a una altra banda, a les presumptes comissions, al discurs, entre l’ombra del dubte i la transparència.

Notícies relacionades