No tot és el tarannà del regidor d’Economia, també hi ha el fantasma de la pròrroga pressupostària

Fotos: Jordi Pascual i Localpres

CONTRACRÒNICA. Carles Brugarolas, el recuperat regidor d’Economia després de la marxa de Damià Calvet al govern de la Generalitat, deu tenir l’autoestima pels núvols després de parlar amb l’oposició sobre el pressupost municipal. Tothom li agraeix el seu tarannà negociador i de bon tracte. Però no tot és això. Llàstima!, per a ell. Perquè aquesta vegada no té assegurada l’aprovació definitiva del pressupost del 2019. Mentre en l’aprovació inicial uns generosos grups de la CUP-PC, ERC-MES i el regidor no adscrit Xavier Cortés (Units per Avançar) li han permès tirar endavant la proposta gràcies a les seves respectives abstencions, al desembre el seu suport està molt més cru perquè dependrà de les negociacions que hi hagi pel mig per ajustar els números presentats pel govern.

I està justificat abstenir-s’hi? Doncs per al PSC no, i així ho ha expressat via Twitter: “ERC-MES i CUP-PC apuntalen el govern de Sant Cugat amb el suport a l’aprovació inicial del pitjor pressupost dels darrers anys, poc social, no aposta per l’ocupació, la innovació, la promoció econòmica ni l’habitatgeˮ. Ignasi Bea, regidor cupaire, els ha respost amb una piulada que, més educadament, venia a dir un: “Joder, Pere! Que fins fa no res eres el seu soci pressupostari i de governˮ. Els republicans ni s’han molestat a rebatre en el Ple paral·lel que es viu a les xarxes.

El problema d’enguany és que la suma de partides del pressupost baixa –el govern diu que es deu només a l’endeutament de l’exercici anterior per fer front a la construcció del nou edifici de l’escola la Mirada– i es concentra l’esforç amb augments, insuficients segons l’oposició, en àmbits com l’habitatge i la seguretat. Si tenim menys diners –o els mateixos si prenem per vàlida la versió de Brugarolas– i hi ha partides que creixen, com distribuïm la resta? Empitjoraran els serveis? Es podran fer menys coses? Arriben doncs les dues expressions màgiques escrites en lletres d’or en cada debat pressupostari: distribució de la riquesa i pressió fiscal.

És l’etern debat entre l’esquerra i la dreta, i el maldecap anual del regidor d’Economia de torn que es resumeix en: Com sufraguem els serveis que permeten reduir les desigualtats, donar accés a drets bàsics a tothom i ajudar les persones especialment vulnerables? Llavors apareixen els partits liberals i favorables a la unitat d’Espanya (Ciutadans i PP) i diuen allò de deixar de donar diners a entitats independentistes. Però suposant que l’Ajuntament retirés el conveni amb Òmnium Cultural –que es justifica amb les seves activitats culturals, no polítiques– i la quota a l’Associació de Municipis per la Independència (AMI), els prop de 13.000 euros que s’haurien estalviat al 2018 difícilment hagueren sufragat ni els fonaments d’una promoció d’habitatge protegit.

Per això l’oposició es capfica a buscar accions per aconseguir nous ingressos o reduir despeses grans però supèrflues que permetin sufragar totes les seves apostes d’inversió –que a grans trets recollim a aquest article–. Gairebé tots els grups coincideixen a dir que el cost de l’estructura política i de càrrecs tècnics és excessiu. Més a fons només Ciutadans planteja una retallada significativa que afectaria sobretot al departament de comunicació i al mitjà públic Cugat.cat i passaria per oblidar-se directament de projectes com el de la biblioteca central urbana, sense especificar exactament la xifra d’estalvi tot i que permetent afegir de passada una rebaixa de l’Impost sobre Béns Immobles (IBI). I és que els taronja això de la pressió fiscal –ull!, paraula màgica– ho tenen gravat amb foc i per això gran part de la seva intervenció en l’aprovació inicial dels pressupostos ha anat en la línia d’alertar de la possible pujada de l’impost si Sant Cugat entra a la zona 1 de transport.

Però també hi ha qui pensa que per millorar la redistribució de la riquesa cal augmentar la pressió fiscal –combo de paraules màgiques–. En aquest bonic camí de la política redistributiva s’han trobat estranys companys: la CUP-PC, que fa temps que reivindica un augment de l’IBI i l’endeutament de l’Ajuntament per poder aplicar més polítiques, i el PSC i Cortés (Units per Avançar) –símptoma d’un festeig prepacte electoral?– que són conscients que cal augmentar els ingressos, és a dir, més préstecs i/o més impostos. I ja posats, també estaria bé tarifar com Déu mana –disculpeu la sortida misticoreligiosa–, que és bàsicament el que porta dient ICV-EUiA des que el govern va anunciar a bombo i plateret el cobrament d’alguns impostos i preus públics en funció de la renda d’una forma tant barroera a ulls dels ecosocialistes que potser és molt dir-li tarifació social.

Queden, llavors, dos actors que han estat rellevants en aprovacions anteriors. D’una banda, ERC-MES, que insisteix una vegada més en el compliment dels acords del pacte d’estabilitat pressupostària que van mantenir amb el govern durant els dos primers anys del mandat i que ha de ser la base per a la negociació/flirteig perquè els republicans acabin donant suport al pressupost de manera definitiva. D’altra, el regidor no adscrit Dimitri Defranc, que diu que la situació política que va al·ludir l’any anterior per abstenir-se ha millorat però això no ha portat lligat l’aplicació d’alguns dels compromisos que el govern mantenia amb ell. Potser ara entén millor per què l’any passar gran part de l’oposició el va acusar de ser la crossa del govern en permetre l’aprovació dels comptes amb la seva abstenció.

Vaja, que Brugarolas té un tarannà exquisit però no ha convençut pràcticament ningú, només ha aconseguit les abstencions suficients per passar el primer tràmit pressupostari de puntetes i pegar-se una cursa de converses de cara al desembre. I, a falta d’un projecte il·lusionador per a la resta de forces polítiques, necessita molt més que les bones formes així que ha optat per fer una mica de peneta: “La pròrroga dels pressupostos no permetria endeutar-se ni continuar algunes inversions [posteriorment s’ha fet esment directe a l’escola la Mirada com una d’aquestes inversions]ˮ.

Ves per on! A falta d’un projecte engrescador i sotmès a la inestabilitat d’alguns ingressos, com ell mateix ha reconegut, ha d’aparèixer el fantasma de la pròrroga pressupostària. Però l’oposició no té cap recança perquè sap que no és ella la que juga a la ouija per invocar cap fantasma sinó que tota la responsabilitat està en mans del govern, d’obrir el diàleg i negociar astutament per fer l’últim sospir del mandat amb un pressupost aprovat. A Brugarolas i el seu tarannà se’ls gira feina i el fantasma de la pròrroga pressupostària sembla que només esglaia el govern.

Notícies relacionades