Maria Sirvent: “Mentre l’habitatge es continuï considerant un bé de mercat, no es podrà garantir com a dret”

Fotos: Jordi Pascual

El passat cap de setmana la CUP va celebrar la seva escola d’estiu a nivell nacional al Casal de Torreblanca. Amb un programa ampli carregat de taules sobre els reptes que presenta la política i el sistema avui dia, els cupaires van portar a la ciutat algunes de les seves cares més conegudes; entre elles Maria Sirvent, diputada al Parlament i exregidora a l’Ajuntament de Terrassa, que va participar en la taula titulada És possible fer polítiques d’habitatge des del municipalisme? I per això atén elCugatenc, perquè la situació de l’habitatge a Sant Cugat és suficientment greu com per escoltar les propostes polítiques de tothom per reflexionar i estudiar línies d’actuació.

Darrerament hem tingut notícies d’emergència habitacional molt greus. El govern respon, d’una banda, que els serveis socials fan seguiment dels casos i, d’altra, que s’implementen mesures per intentar revertir la situació, com per exemple preveure una reserva de sòl per a habitatge de protecció oficial de lloguer en els nous desenvolupaments. Si bé, en el mentrestant, l’emergència no remet i sembla que l’administració local no en pot donar resposta.

– Avui hem parlat dels límits institucionals que ens trobem quan apliquem polítiques d’habitatge però hem d’entendre que és una qüestió sistèmica. Seguim veient un sistema de distribució d’habitatge –el model d’accés, finançament i provisió– que es basa en l’objectiu de l’acumulació i, per tant, del màxim benefici. Tenim un ordenament jurídic que ha permès el rescat a la banca en base a interessos públics mentre hi ha hagut una estafa generalitzada per part de les entitats bancàries amb signatures d’hipoteques plenes de clàusules abusives.

Si no fem un canvi de plantejament que sigui realment transformador en la concepció del dret a l’habitatge, des de les institucions, en el marc juridicopolític actual, és pràcticament inviable que puguem generar una acció que cobreixi aquest dret. Mentre l’habitatge es continuï considerant un bé de mercat per a l’acumulació, no es podrà garantir com a dret. La proposta política és, per tant, considerar l’habitatge com un bé necessari per a la reproducció de la vida, per al desenvolupament d’una vida digna i que afecta a molts altres àmbits.

Què implica políticament entendre l’habitatge com un dret?

– Que hem de buscar polítiques públiques que afavoreixin aquesta concepció. Avui dia són pràcticament impossibles de desenvolupar. Per exemple, tenim una política fiscal que històricament ha desgravat la compra, unes administracions i mitjans de comunicació que han apostat sempre per fomentar la cultura de la propietat amb un mode d’accés molt lligat a la finançarització de l’economia –que t’hagis d’endeutar per tenir un dret essencial com un habitatge– i unes polítiques de qualificació urbanística que pretenen afavorir l’explotació amb la finalitat d’incentivar el sector de la construcció com un element d’activació econòmica. Per tant, si entenem l’habitatge d’una altra manera hauríem de fer unes polítiques de plantejament urbanístic ben diferents a les que avui es duen a terme.

També és molt necessari ampliar el parc públic d’habitatge. Com es fa? Adquirint habitatges a entitats bancàries amb una cessió per arreglar-los, destinar diners públics a fer-ho i que d’aquí a tres anys les entitats bancàries es trobin l’habitatge pràcticament amb un llaç per tornar a inserir-lo al mercat? O hem d’apostar per augmentar el parc públic d’habitatge per tenir un percentatge suficient que ens permeti incidir en aquesta concepció del dret a l’habitatge? És important que comencem a pensar que el percentatge d’habitatge públic ha d’augmentar perquè en altres països d’Europa estan per sobre del 20%.

La qüestió és com es fa. A l’Àrea Metropolitana les reserves de sòl cada cop són menors i les que hi ha estan lligades a desenvolupaments privats perquè són reserves de sòl en base a futurs desenvolupaments.

– Tenim la possibilitat del tempteig i retracte com a forma d’adquirir habitatge per part de l’administració però precisa de molts recursos humans i d’un expedient administratiu per cada habitatge. És a dir, cada cop que un ajuntament empra aquesta fórmula ho ha de fer d’un en un, en cap cas un bloc sencer. És molt farragós i difícil però no s’hi pot renunciar a aquesta via.

També hi ha la possibilitat de l’adquisició d’habitatges a privats però, com l’administració té un procediment de concurrència pública, ha d’especificar exactament per quin motiu concret vol adquirir aquests habitatges i amb quines finalitats, amb requisits molt concrets. Es veu clarament com l’ordenament jurídic fomenta l’altre model i impedeix que les administracions puguin desenvolupar polítiques de compra amb facilitat. Això no vol dir que no desenvolupem polítiques públiques d’aquestes característiques. Com no podem no concedir llicències urbanístiques a aquells que volen construir als municipis, demanem que un percentatge d’aquests nous habitatges siguin destinats a lloguer social.

Alhora, podem fer servir una moratòria de llicències per fer un pla per estudiar com garantir un dret tant essencial. Per altra banda, a la CUP parlem obertament de l’expropiació d’habitatges buits per raons d’interès general. Si hem pogut rescatar la banca amb 60.000 milions d’euros i vendre Catalunya Caixa al BBVA per un 10% del valor pel qual el va adquirir l’administració, per què no podem sol·licitar una expropiació d’aquests habitatges en base a l’interès general? És una qüestió de criteris sistèmics.

D’acord. Però els jutges també tenen aquests criteris. Si una expropiació arriba als tribunals, pot no haver servit per a res i que l’administració perdi l’habitatge que havia aconseguit a través de l’expropiació.

– Per això és molt necessari tenir un contrapoder en forma de moviments populars conscients que lluiten per aquest dret. Ells garanteixen el dret a l’habitatge molt millor que qualsevol administració. Amb la pressió conjunta des de les institucions i moviments populars podem fer virar el posicionament sistèmic i estructural que no ens permet parlar d’expropiacions. Per a nosaltres això és un procés de construcció de llarg abast i per això cal treballar dia a dia colze a colze amb els moviments populars.

Què passa si un ajuntament té una mesa d’emergència per atorgar habitatges però només en disposa de 200 quan hi ha 500 nuclis familiars que en necessiten? Com es cobreix el dret a l’habitatge dels 300 restants? El moviment okupa també és una altra manera de fer front a la no-garantia d’aquest dret. I igual que aquest, la PAH i el Sindicat de Llogaters també són garantia del dret. Sense la pressió dels moviments populars és impossible que hi hagi una transformació real.

Des d’un municipi es pot fer poc. Un ajuntament no et pot canviar el sistema ni les lleis que permeten la situació actual.

– El municipalisme va molt més enllà de la institució concreta i dels regidors i regidores. El municipi té moviments populars i un teixit veïnal que també fan política. És evident que s’hi parlen de noves formes d’accés, com el lloguer o la masoveria urbana tot i que no són alternatives reals segons la llei d’arrendaments urbans vigent. Però hi ha fórmules, com la cessió d’ús. Cal donar exemple, és a dir, si volem fomentar una forma d’accés com la masoveria urbana, l’Ajuntament ha de donar eines per fer-ho. Hi ha l’opció de fer una borsa d’habitatges privats compensant els propietaris d’alguna manera. En fi, estudiem moltes fórmules en quant a les polítiques públiques en el dia a dia però, sense voluntat de ser negativa, repeteixo, mentre l’habitatge s’entengui com un bé de mercat, no podrà ser un dret.

El problema també evoluciona. Fa uns anys la problemàtica de l’habitatge estava vinculada bàsicament a la hipoteca i ara, en canvi, també ho és de lloguer.

– Això desmunta el discurs que diu que hem viscut per sobre de les nostres possibilitats i per això no hem pogut assumir una hipoteca. Realment s’ha especulat fins un punt en què el valor de canvi de l’habitatge és molt més important que el valor d’ús. En aquest moment veiem clarament com el propi sistema fa que no puguem garantir aquest dret. Ara no se signen tantes hipoteques perquè tenim una gran franja de la població en situacions d’insolvència permanent perquè, malgrat haver perdut la casa, s’ha quedat amb deutes després d’una dació de pagament.

Quan aquestes persones intenten accedir a un lloguer que precisa de garanties, no poden perquè les exigències són molt elevades. A més, en molts casos no poden assumir el lloguer perquè generalment representa molt més d’un 20 o un 30% dels ingressos de la unitat familiar –nosaltres apostem pel 20%–. Per això van començar a haver desnonaments de lloguer, que ja han superat amb escreix els hipotecaris. Això també fa que hi hagi gent que ocupi perquè, quan a algú no li garanteixen el dret, se l’ha d’autotutelar. Quan ho fa, s’obre un procés judicial que torna a portar-nos a l’habitatge com a bé de mercat i desnona les persones, que tornaran a la cua de la mesa d’emergència. Per això hem de fer totes les polítiques possibles però entendre que el que cal és una transformació total.

La transformació vindrà, si ve, d’un canvi cultural, de concepció. Això sempre és llarg. Ho veus possible a curt termini? Sinó ens hem de plantejar què fer en el mentrestant.

– És una batalla per les nostres condicions de vida. Hem d’entendre, a curt o llarg termini, que arriba un moment en què la dicotomia és o el capital o la vida. No podem mirar enrere; la situació s’ha de resoldre. Per a nosaltres això passa per treballar de la mà dels moviments per teixir un programa d’unitat popular amb les eines de les quals ens hem de dotar perquè l’habitatge sigui reconegut com un dret essencial per al desenvolupament d’una vida digna i com garantir-lo de manera universal. Això s’ha de fer més enllà de les polítiques que hem d’aplicar mentrestant per pal·liar l’emergència dins del sistema actual.

Notícies relacionades