La societat civil reivindica l'esperit de l'1-O en una commemoració amb gust a remuntada: “Si us plau, recuperem el protagonisme”

Fotos: Joan Cabasés Vega

Salvant les distàncies, la sensació que hi havia a la plaça Ramon Barnils abans de començar l'acte abans d’ahir al vespre podia tenir alguna similitud amb la que va respirar-se als col·legis electorals durant la matinada de l'1 d'octubre de 2017. Poca gent coneixia en detall el que estava a punt de succeir, però eren molts els qui sentien una expectació que no els permetria moure's del lloc fins que tot no hagués passat. Durant la commemoració del referèndum d'independència celebrat contra la voluntat de l'Estat espanyol, l'independentisme popular va exhibir de nou l'admiració col·lectiva.

L'acte, que abans del tret de sortida ja tenia la plaça a vessar amb centenars de persones, el va organitzar i encetar el col·lectiu “Sant Cugat 1 d'octubre”, creat únicament per a aquest esdeveniment: “Avui recordem tot el que vam fer aquell dia”, deia Iñaki Uriz, portaveu del grup. “L'auto-organització popular i la solidaritat que vam teixir són la base per construir un país millor. I aquella gent som les que haurem de tirar endavant la República, perquè només el poble salva el poble”, continuava.

Algú podria pensar que els assistents acudien a la commemoració disposats a aplaudir, però és que l'acte, que va donar tot el protagonisme a la societat civil, els tenia reservades 28 ocasions per fer-ho. Un rere l'altre, els representants anònims de cada un dels col·legis electorals que hi va haver a Sant Cugat pujaven a l'escenari per relatar com van viure la jornada i quina interpretació política en feien. Les seves intervencions van portar discursos, cites il·lustres i lectures de poesia que van succeir-se a disposició d'un relat desigual al de la classe política que el públic va agrair en forma d'atenció incondicional i d'assistència creixent.

“L'1 d'octubre ens vam convèncer del que som capaços”, deia una representant de l'escola Collserola. “La llavor del canvi va germinar”, afegien alguns membres de Ciutat d'Alba, “però persistim en conrear el canvi i aquí estem. Un poble, un orgull!”

Els participants feien una llarga cua a baix de l'escenari mentre esperaven el seu torn. Repassaven els seus escrits i saludaven les amistats entre el públic amb nervis alegres. De vegades, quan el neguit feia una mala passada a algú davant del micròfon, els aplaudiments eren encara més sonors. Les possibles imperfeccions en la oratòria dels ponents no generaven desafecció ni impaciència, sinó simpatia; la ciutat volia sentir la versió dels seus veïns. Els qui van fer possible el referèndum des de les institucions no van ser oblidats, però el seu lideratge professional tampoc va ser trobat a faltar.

“Benvolgudes veïnes i, per suposat, bona tarda a totes aquelles que no poden ser entre nosaltres”, començaven els representants de Valldoreix. “El dia 10 d'octubre el Parlament va posar en dubte la nostra sobirania i va congelar la declaració d'independència incomplint la Llei del Referèndum”, reivindicaven. “Creiem que no podem conformar-nos en celebrar l'1-O, sinó que cal recordar tot aquell mes per aprendre dels nostres errors. En aquesta plaça veiem molta sobirania popular; si us plau, recuperem el protagonisme”.

Tant Jofre Llombart com alguns dels ponents feien crides a consumir a la barra. Un cop sufragades les despeses de l'esdeveniment, els beneficis anaven destinats a l’Associació Catalana pels Drets Civils. A mesura que els 28 representants anaven passant per l'escenari afegien una fitxa més a una urna gegant construïda col·lectivament. “No oblidem les polítiques preses que ho van fer possible”, deien els voluntaris del PAV3m “som un país ocupat per un estat amb valors degradats”, afegien. Els de la Biblioteca Miquel Batllori també van mirar cap a Madrid, però per recordar “els votants que van venir a última hora des de la capital espanyola per poder votar”. “Volent ser República”, citaven els de l'escola Maragall, “hem après a ser poble”.

Diana Riba: “L’Estat espanyol no perdona que fóssim capaços de fer el referèndum”

Després de les intervencions dels representants dels col·legis electorals, i amb la urna gegant ja finalitzada amb les seves 28 peces corresponents, va tenir lloc un debat entre quatre ciutadans de Sant Cugat. El sociòleg Salvador Cardús, la membre de Drets Maria Vila i el regidor de la CUP Ignasi Bea van acompanyar Diana Riba, membre del col·lectiu Free Romeva que pel seu vincle amb el polític i habitant de Mas Gener aportava una mirada especial a cada pregunta que Llombart llençava a l'aire. “Vam passar molts nervis quan vam saber que començaven a exercir violència”, responia Riba quan se'ls demanava per la seva experiència durant l'1-O: “Vaig patir per com ho viuria en Raül, estaven molt preocupats. L'Estat espanyol mai no podrà perdonar que fóssim capaços de fer el referèndum”. Bea, que com Raül Romeva i Diana Riba va votar a Mira-sol, va destacar l'agradable sorpresa de trobar-se al col·legi electoral “veïns que no hauries dit mai que hi serien. Va ser aleshores quan vam saber que el país no tornaria enrere”.

Cardús admetia haver pecat d'ingenuïtat pel que fa a la reacció de l'Estat espanyol: era dels qui deia “que no podien permetre's la fotografia de la policia emportant-se les urnes”. “Va demostrar-se que això era fals”, replicava Bea, “ens van apallissar sistemàticament, perquè no va ser anecdòtic. Van assumir que preferien la violència a que se'ls qüestionés la integritat territorial”. Per a Riba, “l'Estat va actuar amb l'estómac i no amb el cap”.

Bea i Vila van coincidir en què el 19 de juliol de 1936, “quan va aturar-se el feixisme”, és la única data comparable a l'1 d'octubre i a tot el que va suposar, afegint, en el cas de Bea, que la importància històrica en el cas més recent radica des de mateix dia 20 de setembre fins la vaga general del 3 d'octubre: “Són dies que duren anys”.

Vila ha estat la més crítica amb l'actuació del govern català d'aquell moment: “No és només el govern espanyol el qui no s'esperava [que la població catalana participés d'aquella manera] durant el dia del referèndum, és que la Generalitat tampoc s'ho esperava”. Riba ha admès no entendre què es pensava des del govern espanyol en aquell moment ni entendre tampoc el que pensen ara. Cardús, també apuntant cap a Madrid, ha criticat que el govern espanyol “no ha entès res del 2006: ni l'Estatut, ni el pacte fiscal”.

Cardús ha reflexionat sobre la inconveniència de criticar l'actuació del govern català en els dies posteriors al referèndum atès que són persones “injustament empresonades” així com perquè “a pilota passada tots som savis”, idea que Bea ha secundat. Vila també ha reconegut la dificultat d'aquell moment, però ha replicat que “una societat democràtica ha de poder jutjar les polítiques pels seus resultats i no per la bondat dels qui les apliquen; com a societat mereixem saber fins a on som capaços d'arribar”. Al seu parer, “entre els dies 1 i 3 d'octubre érem capaços de tot” i en aquell moment, diu, “sí que ens estaven mirant” a nivell internacional. Riba, que no ha volgut entrar en consideracions polítiques, ha dit que durant els dies posteriors al referèndum no va assistir a esdeveniments públics i que va recloure's a casa fent “de lleona amb els meus fills pel que pogués passar”.

Homenatge

L'acte polític ha comptat amb la participació dels Castellers de Sant Cugat i de l'escola de dansa Esbart en moments de canvi a l'escenari. Més tard, el curtmetratge Clandestí i el documental Alçades! han donat pas als Diables fins que les bandes musicals Pubilles Ninja i Zapato y Cordón han tancat la jornada. Però per molts, no obstant, el moment culminant de l'esdeveniment ha estat un altre.

Després que el miler llarg d'assistents aclamessin diverses intervencions de Diana Riba per tal de mostrar-li el seu suport, Jofre Llombart li ha demanat que s'alcés al seu costat perquè se'l veiés dalt de l'escenari amb la seva única companyia. S'ha apropat a ella i, amb un to de veu diferent, li ha preguntat per la situació actual de Romeva a la presó de Lledoners: “La presó et pot privar de moltes coses, però no d'activitat intel·lectual”, ha contestat Riba. Tant ell com la resta de presos polítics, ha explicat, “poden fer anàlisi polític i escriure cartes per comunicar-se amb l'exterior. I això fan”.

Ha estat aleshores quan Riba, visiblement emocionada i a petició de Llombart, s'ha acostat cap a l'extrem de l'escenari més proper al públic. Ell li ha demanat que li transmetés a en Raül un missatge que Sant Cugat els havia de donar, i ella ha rebut un aplaudiment llarg i sentit a mode d'homenatge.

Notícies relacionades