José Aragón: “Un sandinista pot discrepar del govern, però no demanarà mai als Estats Units que resolguin el problema”

Fotos: Cedides i Joan Cabasés Vega

Conversar amb José Aragón demana alliberar-se de marcs mentals. Artista polifacètic i home compromès amb la seva terra, analitza el món amb el cap posat a Nicaragua tot i que fa 25 anys que viu a Sant Cugat. Ho fa mentre traspua passió per la pintura, per la poesia i per les humanitats, sempre presents a la seva persona i que ha heretat també el seu fill, santcugatenc de naixement que ara viu a Nicaragua. Coneixent de prop a José Aragón es fa una mica més fàcil imaginar-se'l en el rol que va entomar convençut quan la Revolució Sandinista va arribar a Tipitapa, la seva comunitat.

Aleshores tenien com a adversari una dictadura de gairebé mig segle i l'únic motor a l'abast dels qui buscaven l'alternativa era la il·lusió. Sabia llegir i escriure i això l'havia fet guanyar una certa reputació entre el veïnatge; José Aragón va ser nomenat secretari del Comitè de Defensa Sandinista de la seva comunitat a l'edat d'11 anys.

Ara, però, aquella època queda lluny. Pel mig, a Nicaragua hi ha hagut temps per a una revolució, per a governs dels uns i dels altres. Fins enguany, que el país ha aparegut de forma reiterada a les notícies més destacades de mig planeta.

Parlem amb ell d'història i de pintura amb el cap sempre a Nicaragua. Però sobretot, parlem de sandinisme. José Aragón porta l'experiència de la revolució gravada a foc tant a l'ànima de l'infant que en va prendre partit com a la consciència de l'adult que mai hi ha renunciat.

Què vol dir ser sandinista?

– Vol dir seguir el llegat i l'exemple del General Sandino. Un exemple de dignitat, de sobirania, de defensa de Nicaragua dels intents de sempre dels veïns del nord de voler-se apoderar de les riqueses del país i d'explotar-les. Vol dir seguir la seva lluita i ser molt valent, perquè Sandino, que es va enfrontar a les tropes americanes el 1927 quan aquestes van envair Nicaragua, va iniciar la seva lluita contra l'imperialisme nord-americà tenint només 29 homes. Molta gent li deia que estava boig.

Per aquesta acció de Sandino, la poetessa xilena Gabriela Mistral va anomenar el seu exèrcit com el Petit Exèrcit Boig. Amb aquests 29 homes, poc a poc, es van anar sumant persones, fins que al cap de set anys va provocar la primera derrota militar dels Estats Units fora de territori nord-americà.

Com era el país abans que sorgís?

– Abans de la revolució Nicaragua era un país colpejat per una dictadura ferotge a la qual els Estats Units, amb tropes al país, entrenava i donava suport. La dictadura va mantenir el poble treballador de Nicaragua en un estat de marginació total. La pobresa, l'analfabetisme i l'explotació salarial dels treballadors del camp i de la ciutat eren brutals. Les companyies nord-americanes explotaven els nostres minerals i d'altres recursos sense deixar ni un cèntim d'impostos al país. Només pagaven la dictadura perquè continués governant.

Durant 40 anys de dictadura somozista, Nicaragua va ser un país sense independència, les decisions es prenien a Washington. També hi havia mortaldat infantil i maternal com no n'hi havia a cap altre país de la regió...

L'analfabetisme era una eina per a dominar el poble. No hi havia espais de participació política. De fet, al cap d'un any que les tropes dels Estats Units marxessin de Nicaragua i deixessin a Somoza, aquest va assassinar a Sandino per ordres de l'ambaixador nord-americà a Managua (capital de Nicaragua). A partir d'aquí es deixa anar una repressió brutal contra tothom qui hagués lluitat per Sandino i contra els ianquis. És una repressió que dura fins els temps en què es funda el Frente Sandinista, que es va crear quan un grup de joves se n'adonen que no hi havia espais de participació política. Aquest grup de gent va optar per la lluita armada en veure que era l'únic camí per enfrontar-se a una dictadura que tenia tots els espais tancats.

A part dels Estats Units, quins altres suports tenia Somoza?

– Cap més suport, més enllà de les aliances dels propis Estats Units a l’Amèrica Llatina. Com Stroessner, dictador al Paraguai, un funcionari dels Estats Units. O Pinochet a Xile... però tots girant entorn a la influència dels EUA.

Quins objectius principals tenia la revolució sandinista?

– Els objectius principals que recull el Frente al seu programa històric són la reforma agrària, l'educació gratuïta per a tothom, la salut per a tothom, la integració de la dona a tots els àmbits de la societat i establir unes condicions dignes per les treballadores del camp i de la ciutat. Començar a aplicar polítiques que formessin les bases d'un desenvolupament integral de la societat. Repartir la riquesa, expropiar a Somoza i als somozistes les terres que s'havien robat i repartir-les entre els pagesos.

Aquí no s'entén el paper “tant radical” d'alguns líders com Fidel Castro. Però és que si vols fer canvis a l’Amèrica Llatina no et deixen més opció que fer-ho d'aquesta manera. Els nostres països han estat sotmesos d'una manera brutal i s'han aplicat tècniques d'acomplexament i de subordinació social. Una de les grans tasques del Frente era aixecar l'orgull de ser nicaragüenc.

[L'Esther, la parella d'en José, que malgrat ser catalana ha viscut llargues temporades a Nicaragua, se suma a la conversa]

– Esther [E]: Una cosa que identifica el moviment sandinista i que ha estat referent a nivell mundial és que es basava en l'amor. Això transcendia i anava en paral·lel amb els objectius més concrets

– José [J]: Quan va triomfar la revolució va ser quan la gent va tenir consciencia que ser pobre no era culpa seva, com els deia el sistema, allò de que “tu ets pobre perquè no treballes”. Històricament, a Nicaragua, els nostres pobles originaris van ser molt rebels contra els espanyols. Van aixecar-se sense saber el que era i van fer vagues resistint-se a ser esclavitzats. Per això arriben els negres d'Àfrica com a esclaus, perquè els nostres pobles originaris es van negar a ser esclavitzats. No es que fossin mandrosos, com se sol dir, sinó que se'n van adonar que no havien de treballar per gent que no els donava res a canvi.

Un voluntari, un militant de la revolució, com participava del moviment?

– Buf, és que la revolució va ser una explosió de tot! De cultura, de treball, de somnis... però immediatament iniciada la revolució, els Estats Units van tornar a creuar-se amb Nicaragua i van declarar la guerra. Va concentrar els guardes somozistes derrotats a Hondures, els va entrenar i finançar i va iniciar una guerra contra Nicaragua. Però durant el primer any de la revolució es va estar en pau i es va fer de tot: formar noves institucions, la policia, l'exèrcit, la cort suprema, el consell d'estat en què participava tothom... També es va aixecar la producció de cotó, de cafè, treballar en l'alfabetització, es feien jornades de salut... hi havia espai per a tot.

Algú deia que després de la República espanyola, la revolució sandinista era el moviment que més suports internacionals havia generat. A Nicaragua et trobaves que hi participava tothom.

Com vas implicar-te tu en la revolució?

– Jo em vaig integrar a la revolució sent un nen, tenia 11 anys. Havia après a llegir aviat i la gent de la meva comunitat em tenia un cert respecte. Quan va triomfar la revolució i van arribar els primers guerrillers a la comunitat on jo vivia van organitzar el primer Comitè de Defensa Sandinista. Entre d'altres persones, es va nomenar el meu pare com a coordinador del Comitè i jo com a secretari. A partir d'aquí va ser un compromís que no he deixat mai, sobretot en el terreny de l'educació però també en la defensa de la revolució, ja que vaig ser a l'exèrcit fent el servei militar i a la guerra.

Anàveu als barris, ensenyàveu a llegir i a escriure... com ho fèieu? Com us organitzàveu?

– Per treballar en l'àmbit de l'educació i de l'alfabetització es va organitzar el que anomenem la Gran Creuada. El Frente Sandinista triomfa un 19 juliol de 1979 i només mig any després, el 23 de març del 1980, es comença la Creuada nacional, que va durar fins l'agost del mateix any. Va aconseguir reduir l'analfabetisme del 70 al 12%.

A partir d'aquí, quan acaba l'alfabetització s'organitzen grups perquè els ciutadans alfabetitzats no ho oblidessin. Es van formar col·lectius d'educació popular. Vaig començar sent mestre popular i després vaig passar a treballar al Ministeri d'Educació. Tenia 15 anys. Anàvem als barris intentant que les persones que més o menys sabien llegir i escriure es convertissin en mestres perquè ells mateixos formessin grups d'educació popular. Va ser un procés molt intens, una de les grans prioritats de la revolució. Una gran demostració d'amor del poble per el poble.

El Frente Sandinista de Liberación Nacional (FSLN) ha pogut governar el país durant diversos anys en etapes diferents. Quins progressos creus que ha portat a Nicaragua el seu govern?

– Durant la primera etapa la integració de la dona a la activitat econòmica, social i cultural del país; distribuir la terra pels pagesos; l'analfabetisme reduït al mínim; salut gratuïta a tots els racons del país; establir política econòmica mixta; potenciar la cultura, els tallers i els festivals de poesia... van sortir poetes de tot arreu. També van sorgir molts historiadors, ja que calia explicar i parlar de la història del país.

Als anys 90, després d'això, el primer que van fer els governs neoliberals va ser acabar amb l'herència cultural de la revolució. El primer que va fer el ministre va ser cremar llibres, esborrar murals de les parets... anava contra la cultura. Tornar el poble nicaragüenc a l'obscurantisme. En 16 anys ho van aconseguir, van desenvolupar polítiques que promovien l'individualisme. A l'època de la revolució tot era col·lectiu, era un “nosaltres”, hi havia consciència de país perquè s'avancés. Ens sentíem subjectes d'això. Però després van ser polítiques dirigides a contrarestar-ho.

El 60% de l'energia que consumia el país durant la revolució es generava amb energies renovables en què s'havia invertit els anys 80. Van arribar els altres i van començar a privatitzar totes les generadores, van tancar infraestructures per començar a dependre del petroli, van començar a fer negoci... fins el punt en què al final d'aquests 16 anys, cap el 2006, Nicaragua tenia gairebé 12 hores d'apagada elèctrica cada dia. Coses que ni a l'etapa més dura de la guerra passava. Van desmantellar el país.

Durant l'època de la revolució podies travessar Managua de punta a punta i no et tocava ningú. El 2005, no podies sortir a la cantonada a partir de les 18h de la tarda perquè t'assaltaven. L'herència que es van voler carregar, especialment, es la que no es pot veure. La moral, l'autoestima, la dignitat. Això ho van eliminar. El 2005 érem una societat plena de complexos. Joves robant, alcoholitzats, drogats... cada matí calia lamentar alguna mort o algun succés.

Ara, amb aquesta nova etapa de 2006 fins avui, tot això s'ha revertit. Nicaragua, fins el 18 d'abril d'aquest any en què han començat les revoltes, era dels països més segurs d'Amèrica Llatina. Tenia un creixement sostingut del 5%, la millor xarxa de carreteres de Centreamèrica, es va potenciar novament la participació plena de la dona, educació i salut gratuïtes, produíem el 100% dels aliments que consumíem... i s'ha portat aigua potable i xarxa elèctrica a la majoria de comunitats rurals i pageses.

A Nicaragua, però, corren temps convulsos. Com ho estàs vivint?

– Bé, d'entrada em va sorprendre tot aquell caos, per dir-ho d'alguna manera. Amb tristesa, perquè el país estava funcionant molt bé en termes de desenvolupament humà, econòmic, d'infraestructura, carretera, escoles... estava funcionant. Hi ha molts paràmetres del Banc Mundial o del Fons Monetari Internacional que mesuren organitzacions de Drets Humans, com la ONU, que ha reconegut que Nicaragua es un dels pocs països a la regió que ha aconseguit dur a terme una lluita contra la reducció de la pobresa, que va ser un èxit. S'havia aconseguit crear un sistema de seguretat ciutadana amb una combinació perfecta entre policia i ciutadania. Nicaragua tenia nivells de seguretat superiors als països centreamericans i dels millors si incloem Sud-amèrica també. I això ho fa amb la policia que té menys recursos de la regió, sent de les més efectives. I no ho diu el govern, ho reconeixen organismes internacionals.

Amb tot, fa tristesa quan veus que tot això es posa en perill.

Quina lectura fas del que està passant?

– Fa poc vaig escriure un article en què deia que el neoliberalisme va destruir la economia i l'estat nicaragüenc. Va portar el país a una situació d'immobilització total, sense esperances. Tot s'havia desmuntat i ningú deia res, ni Europa ni els Estats Units. Des del dia següent de l'arribada del Frente al govern, la propaganda que feien era vuelve la dictadura. Com que la gent tenia por a la guerra deien que si tornava el Frente tornava la guerra, que hi hauria bloqueig econòmic, que els familiars als Estats Units no podrien enviar remeses perquè estaria prohibit... i la gent va tenir por. Però el Frente va seguir fent feina per poder guanyar eleccions i quan va fer-ho va centrar-se en resoldre problemes que agredien el país. Mentrestant, des dels Estats Units es repetia el mantra de que es tractava d'una dictadura.

Tal i com conec el món, me n'adono que Nicaragua té un sistema en què tothom té drets, espais per a participar, i que el que ha passat és que els adversaris no han volgut o no han estat capaços d'organitzar-se. No han ni plantejat un programa polític alternatiu de país en 11 anys d'oposició. Només diuen que no a les coses que fa el Frente, no fan propostes.

En part, les revoltes no em van sorprendre perquè aquesta gent porta anys fent un discurs d'odi contra el sandinisme, contra Daniel Ortega i contra els seus resultats electorals. Imagina't com van les coses que quan algú dona suport al Frente sandinista per haver aconseguit crear una xarxa de carreteres, la millor de Centreamèrica, feta a Nicaragua i feta per aquest govern, els altres els diuen que fer la xarxa és simplement el deure del govern, que no se'ls ha d'aplaudir per això. I sí, clar que és el seu deure com a govern, però jo reconec que aquest es l'únic govern que ha assumit el seu deure amb el poble. Però alguns s'han ficat en un bucle en què no surten del concepte dictadura.

Tinc amistats contràries al Frente i jo els dic que han de fer política. Aquí el Frente només va assumir les armes quan era impossible participar políticament a Nicaragua. Però després de 1990, quan el Frente va perdre el poder, Ortega va fer-ho tot a través de la política. En cap moment ha utilitzat la violència.

Hi ha qui està constantment atent per veure si l’ONU, el congrés nord-americà, etcètera, es posen a fer lleis que regulin la vida política de Nicaragua. Això són coses que ja crèiem superades! A la dècada dels 90 a Daniel Ortega li van robar diverses eleccions, i ell, de forma responsable, va dir: “Jo no puc fer-hi res, ja me les han tret”. Però no va anar a un congrés nord-americà, a Rússia o a la Xina a demanar ajuda. Es va quedar allà fent política, amb els seus militants i a donar batalla. Però aquesta gent fa la mateixa estratègia històrica de cridar l'atenció perquè els EUA arribin a posar ordre. Tenen estratègia externa i interna, però han calculat malament perquè la situació a Nicaragua ja no és la mateixa.

Es pot ser sandinista sense donar suport al FSLN?

– Sí, clar. Pot haver gent amb certs ideals sandinistes i que discrepi de govern. Un sandinista pot ser crític amb el govern. N'hi ha hagut i n'hi segueix havent. Però el que no pot fer un sandinista és anar als Estats Units i demanar que vingui a resoldre el problema quan està descontent per alguna política. Això un sandinista no ho faria mai perquè el primer exemple que va deixar Sandino és l'antiimperialisme total. Sandino no es va agenollar mai.

Pot haver sandinistes crítics, però en aquest moviment no hi ha sandinistes en contra del sandinisme. Un sandinista no va a fer-se una foto amb un congressista nord-americà. Aquí hi ha una dreta rancia que no aguanta que hi hagi un govern sandinista i que sigui un govern sandinista el que hagi assentat les bases per al desenvolupament integral de país, que hagi aconseguit polítiques socials, culturals...

Durant la crisi d'aquest any, les manifestacions d'entrada eren legitimes, però s'hi van afegir i les van manipular. Al començament hi havia estudiants, però després van ser delinqüents a qui pagaven per estar tancats en universitats i per estar darrere d'un tanc.

Dius que hi ha una protesta inicial legítima. Quina és?

– La reforma del Instituto Nicaragüense de la Seguridad Social (INSS), una reforma que no és veritat que, tal i com diuen, sigui d'estil capitalista. Era una proposta alternativa al que l'FMI deia que Nicaragua havia de fer. Hi ha haver certa falta de comunicació, potser, perquè era una proposta de llei que salvava les pensions. Però els empresaris, que eren els qui rebien una pujada més gran, van sortir al carrer. I van sumar-se a les manifestacions inicialment legítimes fent-les violentes. Mai en aquest país hi havia hagut tanta violència. Esglésies convertides en centres de segrest i de tortura de sandinistes. Els cures dirigint les tortures. Era la inquisició. Això no passava des de l'època de la invasió d'Amèrica.

Al món, no hi ha cap govern ni cap institució que sigui perfecta. Però a Nicaragua no hi havia motius per originar aquesta bogeria.

Alguns critiquen la concessió del canal a capital xinès. Entens la crítica?

– Sí, clar, crec inclús que és bo que es critiqui. Que un país avanci o retrocedeixi és responsabilitat del govern i de l'oposició. Tota feina per part de l'oposició és bona. El que no pot ser és dir únicament que no.

Hi ha una proposta pel tema del canal i és sabut que hi ha gent descontenta. I està bé. El govern sempre va voler negociar, sempre ho ha fet. Una cosa important que ha instaurat Daniel Ortega és una política de diàleg i de consens que no hi havia hagut en d'altres temps. Això és resultat de l'experiència política de Daniel, que ja havia viscut revolució i tensions. Hi ha hagut diàleg amb tots els sectors econòmics del país que ha permès arribar fins on hem arribat avui en matèria de desenvolupament.

Hi ha molta gent que ha marxat a Costa Rica, un país que sempre ha fet negoci de les guerres que han passat a Nicaragua. Als anys 80 va oferir el seu territori per fer la guerra contra Nicaragua a canvi de diners dels Estats Units i avui Costa Rica torna a dir que obre les portes a tots els nicaragüencs perseguits políticament. Però a Nicaragua avui en dia no hi ha persecució política.

Alguns, quan veuen que Hugo Chávez o que Nicolás Maduro tenen el suport del seu poble es desesperen i arriben a la violència. Aquesta mateixa estratègia s'ha seguit a Nicaragua, perquè han calculat malament. Arran del conflicte sobre l'INSS i sobre d'altres qüestions que en realitat bona part de la societat no havia entès com a errors es pensaven que el Frente havia estat debilitat i que Ortega estava sol. I que, per tant, era un bon moment per a atacar-lo. Quan Ortega crida al diàleg, ells es pensen que Daniel està derrotat. Ells li diuen: “Això no és una taula de diàleg, això és una taula perquè vostè signi la seva renuncia. Signi-la”. El comparaven amb Somoza i deien que se l'havia de derrocar com a Somoza. Però Ortega té un suport fort entre el poble. Quan s'han trobat que la seva batalla fa l'efecte contrari i ara el sandinisme està molt cohesionat a l'entorn de Daniel.

Els comitès de l’ONU diuen que hi ha 400 morts i que els 400 són provocats pel govern, però una comissió d'investigació impulsada pel parlament nicaragüenc testifica que són 198 les persones mortes, de les quals la majoria serien policies i militants sandinistes. Però els mitjans del Grupo Prisa, per exemple, els donen altaveu quan són els qui han generat el caos.

Algunes veus vinculen el govern d'Ortega amb el de Maduro. Diuen que la suposada mala gestió del patrimoni dels INSS de vegades va ser coberta amb donacions del govern de Veneçuela i que quan aquestes donacions han deixat de produir-se és quan s'ha fet la llei per la pujada d'impostos, que ha portat la lluita social. Com ho veus, tu, això?

– Aviam, l'INSS ha tingut problemes des de l'època dels governs neoliberals. Passa com aquí, que l'assumeixen com un recurs dels qui estan en aquell moment en el poder. Es van ficar en unes inversions que van ser un fracàs. Entre els seus amics es van distribuir part de patrimoni de l'INSS i el van invertir en projectes que havien de suposar riquesa segurament amb interès de negoci propi, no els importava recuperar-ho o no. I des d'aleshores l'INSS ha anat donat problemes.

La població pensionada també ha anat creixent, de forma que l'INSS ha tingut menys ingressos durant aquests anys. Govern, treballadors i empresa privada han mirat d'arribar a acords, però no s'ha aconseguit perquè els empresaris posaven traves. L’FMI ha volgut exigir un ajustament en què es beneficiava els empresaris i en què es passava la càrrega tributaria de l'INSS als treballadors, gairebé exonerant els empresaris. Però el govern va dir que no, que no era possible i que s'havia de fer d'una altra manera. Aleshores els treballadors signen l'acord i els empresaris no. És antinatural que els empresaris surtin al carrer a defensar el treballador. Si aquesta llei era en contra dels treballadors, no s'aixecaran els empresaris. Al començament les protestes eren dels pensionistes, i eren ben legítimes, quan en realitat era molt poc percentatge el que se'ls reduïa, però aleshores hi ha grups d'oposició que no tenen partit que s'hi afegeixen i que les fan violentes.

Algunes veus diuen que ara les coses s'han tranquil·litzat una mica. Si la crisi continués, podries imaginar-te que es pacti una continuació del govern del FSLN però amb cares renovades i amb nous lideratges?

– El tema dels lideratges és complicat. Construir un lideratge sòlid, demostrat en batalles polítiques, diplomàtiques i militars només pot ser resultat de tota una vida de lluita i desenvolupament al nostre país. Cap sandinista permetria que Daniel hagués de marxar en aquesta crisi. A totes les etapes on ell ha estat com a líder ha demostrat sagacitat, intel·ligència política, capacitat estratègica, càlcul dels temps... mira en aquesta última revolta que han volgut fer, Daniel controla els temps d'una manera magistral.

– [E]: La forma de fer política allà és diferent a la d'aquí. Aquí, marxa Rajoy i poses a Casado, o marxa Zapatero i poses a Pedro Sánchez... però no són lideratges, són figures sense contacte amb el poble que no tenen una trajectòria com pugui ser la d'Ortega. Empresonat, 16 anys a l'oposició per aconseguir tornar al poder a través de la lluita política, una persona que el poble sap que va amb ells fins a la mort... aquí un polític és un figurant.

– [J]: A Nicaragua no es lluita per un canvi de govern, sinó contra uns poders externs que ens foten la vida tot el temps.

Des d'occident, hi ha elements del context sociopolític que no tinguem en compte que ens dificulti fer un anàlisi de la situació de països com Nicaragua en l'actualitat o com d'altres països llatinoamericans en d'altres moments?

– Jo crec que no hi ha res que no se sàpiga, però pot ser que des d'aquí hi hagi coses que no s'assumeixin. Hi ha batalles que tenen la seva arrel en el colonialisme. És l'ànsia de llibertat dels nostres països contra unes potències que ens volen seguir tenint com a colònies i que volen que fem política com a ells els interessa. El que costa entendre a Europa és que les nostres lluites no són per canviar un govern i ja està, sinó que lluitem perquè des de fora no ens imposin quin govern hem de tenir o quin sistema hem de tenir. Vivim en un entorn mundial i hem d'intentar viure en harmonia, però també tenim dret a construir la nostra pròpia democràcia i les nostres pròpies institucions.

Recentment has expressat alguns sentiments que et provoca la situació de Nicaragua amb poemes com aquest En días como estos. Quin pes té l'art i la música en la política?

– Fa poc li deia a un senyor a Madrid que per mi, la poesia i el dibuix van ser el que em van salvar de l'odi, el rancor, inclús de la tristesa de la guerra. Sempre he tingut aptituds pel dibuix, i allà on anava em col·locaven a llocs perquè jo creés. Propaganda, cartells... i això em va ajudar molt. Els artistes tenim una gran responsabilitat. Un quadre no canvia el món, però aporta un punt de vista diferent, més allunyat de la voràgine del conflicte. L'artista té la capacitat d'abstraure-se'n i d'explicar-li al món el que està passant, perquè quan un n'és partícip no percep tant bé les coses amb les situacions obscurantistes que s'hi donen.

EN DÍAS COMO ESTOS

En días como estos

cuando el amor, la certeza y la cordura

parecen deambular desorientados

por un laberinto nebuloso de impotencia,

entre gritos de dolor y miradas desconfiadas.

En días como estos

con el aire oliendo a podredumbre

con la mentira permeando corazones,

con la locura tornando gris el horizonte,

hay un dolor ya conocido en mi costado.

En días como estos

Nicaragua es toda la extensión de mi sentir.

Duele la vida segada, duele el futuro arrebatado.

Duele ver a los oscuros buitres de siempre

acechando los despojos de los de siempre.

En días como estos

mi corazón entristecido cerró puertas y ventanas,

incapaz de asomarse al mundo y sus paisajes.

Entrujando en un rincón invoca fuerte la esperanza

abrazando la desazón que lleva dentro en estos días.

Abans havies publicat Siempre nos quedará la poesía, en què posaves imatge a poesies d'autors nicaragüencs amb els teus dibuixos, i pintures, i ara acabes de publicar Palabra de pintor-poeta, en què tornes a unir poesia i pintura, però aquesta vegada les dues disciplines van a càrrec teu. Què trobarà el lector a cadascun d'aquests llibres?

– Malgrat que Siempre nos quedará la poesía és una breu antologia, hi apareix tot l'espectre poètic nicaragüenc. És plural. No s'hi van tenir en compte paràmetres polítics. Hi ha sandinistes, antisandinistes, gent de generacions anteriors... vam començar-lo amb Rubén Darío.

A Palabras de pintor-poeta trobaran el meu sentir més pur en tots els aspectes: paraula, dibuix i pintura. Aquest llibre està més identificat en mi. El meu món, les meves vivències, el meu concepte de la vida.

En èpoques com aquesta, de velocitat, estímuls i distraccions, quin futur proper li augures a la creació artística?

– L'art serà sempre imprescindible i sempre trobarà un espai. Igual com dins de tanta velocitat sempre hi ha espai per l'amor, amb l'art passa igual. L'art és una necessitat per l'artista, inclús en temps que gairebé són irreflexius, amb una quantitat d'informació que no podem digerir... en aquests moments, el paper dels artistes encara és més necessari. Sóc de l'opinió que un poema i un escrit ha d'exigir-nos brevetat. Hi ha una tendència a treure la informació molt ràpid, amb un contacte directe. Des de fa un temps cap a aquí que estic intentant resumir, intensificar les coses.

– [E]: El que la gent està necessitant cada vegada més és retrobar-se amb ella mateixa. Tot està destinat a l'acció, a l'exterior. I ara, igual com cerquen recursos d'autoajuda i potenciar la vessant emocional, l'art, com la cuina, el ganxet o la fotografia... són activitats que ajuden a tenir un contacte amb un mateix.

Fa anys anàveu a barris de Nicaragua a ensenyar i motivar la gent perquè aprengués a llegir i a escriure. Si ara poguessis adreçar-te a la gent, adults i joves, que no llegeixen, què els diries perquè s'animessin a donar una oportunitat a la lectura?

– Bé, per mi la lectura ho ha estat tot. Absolutament tot. Viure la realitat també m'ha enriquit, però la primera finestra que vaig tenir per conèixer el món va ser la lectura. Sempre dic als joves que no poden menysprear un llibre, que sempre que tinguin ocasió mirin d'acostumar-se a llegir.

S'ha de llegir. Quan un va adquirint edat, un se n'adona de coses. Jo me'n penedeixo de no haver-me interessat de la vida de persones humils que avui em semblen súper interessants. A més de plaent, la lectura et permet descobrir mons. Per això m'agraden les biografies i la novel·la. Especialment llatinoamericana. Juan Rulfo, Pedro Páramo... Horacio Quiroga, García Marquez... o Augusto Monterrosso, per la seva insistència en la brevetat. És l'autor del conte més curt de la història de la literatura: “Cuando se despertó, el dinosaurio todavía estaba ahí”.

Notícies relacionades