Fundació Sant Cugat: quan la ciutadania buscava un consens per al creixement de la ciutat

Fotos: Fundació Sant Cugat

FOCUS és l'oportunitat de mirar temes de ciutat a fons. Pots trobar tots els articles del segon FOCUS, Habitatge, densitat i model de ciutataquí. elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions. Subscriu-t'hi

En el ressorgit debat sobre el model de ciutat no han estat poques les veus que han parlat d’un consens trencat. Però aquest consens és matisable. Bona mostra n’és la Fundació Sant Cugat, una entitat que al 1999 va organitzar el primer Congrés de la Ciutat, que va repetir al 2002, 2006 i 2012 –aquest darrer amb molta menys força–, amb la voluntat de debatre i generar consensos sobre la ciutat. En un moment d’expansió urbanística, el model territorial va ser un tema central.

En el marc del primer congrés, les crítiques al model de ciutat que havia dibuixat l’Ajuntament sota l’alcaldia de Joan Aymerich (CiU) i que plausiblement seguiria amb Lluís Recoder (CiU) van ser una tònica habitual. Aquelles crítiques topaven amb un alcalde que ja utilitzava el discurs de model d’èxit que encara ressona a la política santcugatenca actual. “Hem aconseguit una ciutat agradable per viure-hi”, deia Aymerich en una entrevista al diari Els 4 Cantons el 19 de febrer del 1999.

En l’entrevista, la periodista Maria Pila va preguntar-li directament pel congrés que tot just s’acabava de celebrar i que havia tingut diverses intervencions en què es criticava la manca d’escolta del consistori. La resposta de l’alcalde, que ultimava el seu darrer mandat, va ser: “Es pot escoltar dues persones, amb dos criteris diferents, i lògicament a una de les dues no li pots fer cas. Això no vol dir no escoltar, encara que acabis donant la raó a l’altra, que també la deu tenir”.

“Després de l’etapa d’Aymerich hi havia l’oportunitat per reflexionar sobre la ciutat veient que anàvem malament”, recorda l’historiador Domènec Miquel, un dels ciutadans implicats en la Fundació Sant Cugat, “però ningú va fer una oposició prou ferma i Sant Cugat es va plegar a l’especulació urbanística”. Posa d’exemple la subhasta de terrenys al Turó de Can Mates: “Havien incrementat l’aprofitament per compensar els propietaris de Torre Negra però donaven poc termini i cap capacitat de negociació així que els propietaris van rebutjar la proposta. Llavors l’Ajuntament va subhastar els terrenys, que van començar a 170.000 pessetes per metre quadrat i van acabar venent-se per 350.000 pessetes per metre quadrat”.

En aquell moment la ciutat, amb 50.168 habitants (dades de l’Institut d’Estadística de Catalunya), tenia forma d’Y amb el nucli, Valldoreix - Mira-sol i la Floresta - les Planes als extrems. El repte urbanístic de la ciutat en creixement era unir els extrems emplenant els buits. “Tractar-ho de forma unitària hauria servit per fer un discontinu que permetés adquirir Can Monmany, Can Busquets i Torre Negra sense cap cost però Recoder es va plegar als interessos dels promotors tractant els polígons per separat”, denuncia l’historiador, “al final l’Ajuntament va haver de gastar-se una milionada per comprar Can Monmany, com segurament també passarà amb Torre Negra”.

No és una reflexió feta amb els anys. Ja al primer Congrés de la Ciutat se’n parlava i així consta a alguns dels seus documents. “El tractament d’aquests espais [lliures] requereix així un plantejament unitari i integrat, que no es pot fer deslligat de les zones verdes urbanes ni dels grans sistemes d’espais naturals de la resta del territori”, reflexionaven les biòlogues Giordina Belmonte i Carme Farré, els arquitectes Daniel Calatayud i Toni Casamor i el geòrgraf Jaume Busquets en un article conjunt vinculat al congrés del 1999.

Les crítiques en clau de sostenibilitat i de mobilitat es repeteixen en diversos dels escrits del primer congrés. “El nostre model de vida i de ciutat presenta tres disfuncions ambientals bàsiques: l’excessiu i insostenible consum de recursos naturals, l’excessiu i perillós consum d’energia i un model territorial insostenible, basat en el consum continu de sòl i la creixent mobilitat”, apuntaven també al 1999 des del grup de natura del Club Muntanyenc en un escrit coordinat per Miquel Vallmitjana i Lluís Llerena amb aportacions d’altres personalitats.

“A Sant Cugat predomina la voluntat de presentar-se com una ciutat residencial moderna, ben comunicada, sense importar que els seus habitants l’hagin d’abandonar cada dia laborable per anar a treballar a fora”, deia Domènech Miquel ara fa 22 anys, avançant-se a un debat sobre mobilitat i sostenibilitat que ara és al centre de l’agenda política. Jordi Bachs, president de l’associació de veïns de Sant Joan de Mira-sol en aquell moment, també va criticar el model urbanístic des d’una altra perspectiva: “Grans mansions s’aixequen en parcel·les de 600 o 700 metres quadrats mentre que, molt a prop d’elles, els antics veïns de Mira-sol constaten la impossibilitat de fer créixer el seu modest habitatge”.

Moltes d’aquestes aportacions van caure en sac trencat. D’altres han perdut vigència com ara la construcció del túnel ferroviari d’Horta o el tramvia que havia de lligar Rubí, Sant Cugat i Cerdanyola. Malgrat això, la reivindicació d’enxarxar millor la ciutat amb el seu entorn i, en definitiva, connectar el Vallès amb transport col·lectiu segueix sent una reivindicació que guanya força i que políticament ha començat a quallar amb el Pla Específic de Mobilitat del Vallès, no exempt de crítiques i peticions de millora.

El bioquímic i exregidor pel PSC Joan Gaya, que també va participar en l’organització dels Congressos de la Ciutat, recorda la iniciativa com una bona experiència que arribava en el moment precís: “La urbanització de Coll Favà obria el debat sobre el tipus de creixement amb la voluntat d’evitar que es fes d’una manera freda, com malauradament es va acabar desenvolupant”. Tot i això, explica que l’organització dels debats era feixuga perquè es pretenia buscar un debat documentat i ampli: “Hi havíem persones de totes les sensibilitats, van participar els alcaldes del moment i l’únic partit que no va voler-ne saber res va ser el PP”.

A més, va ser una experiència molt participada i amb voluntat d’impacte amb la participació de 350 congressistes amb una mitjana de 170 persones per sessió en la primera edició, segons explicava el llavors president de l’entitat, Albert de Pablo, en un article a mode de cloenda del congrés recollit a la revista Gausac número 14. “De moltes de les coses dites en aquest Congrés de la Ciutat es desprèn que nombroses legalitats –urbanístiques, pressupostàries, fiscals, organitzatives...– estan esdevenint il·legítimes amb el pas accelerat de les coses”, apuntava, “il·legítimes, en la mesura que no coincideixen amb allò que els ciutadans considerem íntimament angúnies, il·lusions, oportunitats o reptes”.

 

L’intent de recuperació de la Fundació Sant Cugat

Miquel i Gaya coincideixen a dir que seria interessant recuperar els Congressos de la Ciutat, especialment ara que la proposta urbanística del Ragull Centre ha tornat a obrir el debat sobre el model urbanístic. Al 2019 es va intentar reprendre la iniciativa arran de l’anunci del govern anterior de començar a definir el darrer creixement que li queda a la ciutat des de l’Hospital General fins a la carretera de Rubí comprenent una part del polígon de Can Sant Joan, Can Mates Oest i Can Fontanals. Sense gaire concreció, el tinent d’alcaldia d’Urbanisme del moment, Damià Calvet, va parlar de dos barris de 1.300 habitatges cadascun i amb un 50% d’habitatges de protecció oficial en règim de lloguer. L’operació va quedar en l’aire amb la seva marxa tot i que estava recollida al Pla d’Acció Promusa 2030, que el govern actual es troba en procés de redefinir.

“L’empresa Cosmos s’havia mostrat interessada en desenvolupar el sector però per ara el pla està aturat”, explica Miquel, tenint en compte a més que aquest sector està pendent dels informes de Barcelona Regional i l’Àrea Metropolitana demanats pel tripartit com a pas previ de preveure com desenvolupar urbanísticament la zona, “en qualsevol cas hi ha moltes coses a revisar, com ara com s’articulen els barris entre ells o disbarats urbanístics com el d’haver unit la plaça de l’Om amb la plaça Augusta tot i que una és a dins de la muralla del Monestir i l’altra a fora”.

Notícies relacionades