El llegat de Maria Dolors Renau a la Fundació Rafael Campalans

Foto: Jordi Pascual

Recorda que elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions
Tu també pots donar-li suport per 5 euros al mes Subscriu-t'hi

Dos anys després de la seva mort, Maria Dolors Renau seguirà viva a la Fundació Rafael Campalans, vinculada al PSC i de la qual n’era part activa. Així ho va anunciar l’agrupació local socialista a finals del curs polític passat. Els companys de partit van entregar a la fundació un seguit d’obres com llibres, dietaris i reconeixements, que la família havia donat al partit.

La vinculació de Renau amb la fundació durant els darrers anys va prendre la forma de Grup Laboratori Sant Cugat, a través del qual va fer el treball de presentació del grup, Cap a nous projectes d’acció política socialista. Política i emocions. En una entrevista conjunta amb el també desaparegut Santi Guillén, company del Grup Laboratori, Renau va explicar la filosofia del seu treball: “Nosaltres, compartint una visió progressista, no necessàriament partidista, volíem rumiar sobre el moment actual i els problemes polítics i socials que es plantegen. Ho hem treballat sense pressa perquè ens feia molta falta poder parlar entre nosaltres”.

Entre les obres que el partit ha entregat a la fundació hi ha llibres com Abrázame un rato, por favor [El Clavell, 1997], el capítol Feminismo y progreso global [1999] i La voz pública de las mujeres. Contra la ‘naturalidad’ de la violencia, feminizar la política [Icaria Editorial, 2009]. El darrer és un llibre sobre la implicació de les dones en la política institucional del qual guardava un record especial i un neguit, tal com va explicar a aquest diari en la seva darrera entrevista: “En aquell moment els socialistes érem al poder i l’Anna Monjo, editora d’Icaria, em va fer el contracte. Vam publicar el llibre, vam fer presentacions i després ha desaparegut. Hi ha companys que m’han dit que ja no el troben enlloc. No sé si l’han triturat o què. Així que, si m’assabento què ha passat, no descarto reeditar-lo”.

És especialment rellevant el text Feminismo y progreso global perquè tractava d’incorporar una mirada feminista més àmplia a través d’entendre la complexitat de la realitat política a un socialisme que als anys 90 es trobava lluny d’haver incorporat de forma clara el feminisme en un sentit ampli a la seva proposta política. Amb aquesta mirada política, no és d’estranyar que Renau esdevingués presidenta de la Internacional Socialista de Dones entre el 1999 i el 2003. Del text, que es pot consultar íntegrament a la Biblioteca Virtual de Prensa Histórica, s’extreuen reflexions com aquesta:

“La paraula clau del debat actual és ‘complexitat’. Abans, les respostes que el socialisme ha aportat a la complexitat de les situacions creades s’han mogut sobre un sol eix i aquest eix s’ha circumscrit a les relacions de producció, les relacions entre capital i ha deixar de costat un altre eix conceptual, que estava present al socialisme utòpic i que era el feminisme. Ara s’ha de recuperar aquest segon eix que pot il·luminar-nos sobre moltes qüestions que no són compreses quan es contempla des de l’òptica sola del socialisme actual”.

Més enllà de l’obra eminentment política i de relats com els recollits al seu darrer llibre, Ellas y ellos. Cuentos de familia [Editorial Nazarí, 2018], la Fundació Rafael Campalans també custodirà l’obra poètica, entre la qual es troba Sarajevo, el poema més reivindicat per les seves amistats i que parla de la Guerra dels Balcans:

Rímel negre a les pestanyes.

Ulls opacs com pous sense aigua.

Crits de guerra en llavis rojos,

Somrís grec de quieta estàtua.

Parla una llengua aspirada.

Vestit morat balder i flonjo

Collet blanc de punta esquinçada

Massa cops emmidonada

Camina talons difícils.

Mans d’ungles vermelles

Que assenyalen, dits en flames,

Una ardent absència.

Assenyalen

Un espai minso de terra:

una creu petita i blanca

amb una data: seixanta set – noranta quatre

sota un ramell de flors tendres .

Una creu petita i blanca

com milers d’altres

En el camp de futbol i festa

De quan la ciutat jugava.

De quan al mercat

S’hi venia fruita i verdura fresca

I els forns coïen pastissos

I cada mati, el seu pa tendre

I els firaires cridaven

I els infants reien en tres llengües

I molts resaven

I d’altres no ho feien.

Si els franctiradors disparen, que disparin

La dona morena , d’ungles vermelles

Es vesteix a poc a poc, peça a peça:

Em poso el vestit brillant de tanta planxa freda

M’encenc el llavis amb el color de sang tendra

I perfilo els ulls guerrers amb dol de llapis negre

I em calço sabata alta.

No vull córrer, ni amagar-me ni mirar enrere.

Si els franctiradors disparen, que disparin

Estesa a terra serè mes bella.

Renau va ser diputada al Congrés del 1982 al 1986 i del 1989 al 1993, directora general de Protecció Jurídica del Menor entre el 1986 i el 1988 i eurodiputada entre el 1986 i el 1987. Quan es va retirar de la política institucional, es va implicar en l’Associació de Veïns del Centre-Estació i va col·laborar amb mitjans locals com Cugat Mèdia i elCugatenc. La ciutadania la va poder acomiadar en un reconeixement a títol pòstum organitzat per l’entitat veïnal al desembre del 2019 a l’Ateneu.

Notícies relacionades