Dues victòries i deu derrotes per a un possible canvi de govern

Fotos: ERC i Jordi Pascual

CONTRACRÒNICA. Tant que s’havia parlat de pacte d’esquerres i resulta ser que qui menys traves havia posat per fer-lo possible es queda sense representació. Les candidatures separades de Sant Cugat en Comú i Podem, que juntes haurien superat la barrera del 5% per tenir una regidoria, es queden fora del Ple municipal deixant aquest espectre polític en mans d’ERC-MES, PSC i CUP-PC, que tot just sumen els 13 regidors que precisa una majoria absoluta. Ara, de sobte, pren sentit haver preguntat què passaria amb el pacte d’esquerres si el PSC fos necessari per al canvi de govern.

Els socialistes esdevenen clau. I amb això pren sentit la conversa que de bon matí he tingut amb la nova regidora d’ERC-MES Alba Gordó quan rondava per un col·legi electoral. Tenia al cap una calculadora per veure possibles pactes. Que els republicans prioritzaran les esquerres, deia, és evident. Que això pot costar, també. Finalment la força del seu partit s’ha doblat de tres a sis regidories.

El PSC anava crescut després d’un resultat increïblement positiu a les generals i l’embranzida ha seguit amb el pas d’un a quatre regidors tot i que també amb un grau de realisme en el recompte: “Les tres últimes forces estem en un puny”, deia el seu candidat, Pere Soler. Un cop reconegut l’èxit, ha cridat al diàleg; tota una invitació a l’entesa entre les esquerres.

Les esperances de la CUP-PC, que en algun moment ha somiat en créixer, s’han començat a desdibuixar amb l’augment exponencial de la participació (quasi 10 punts). Això podia tenir dos únics beneficiaris: ERC-MES i PSC. Els cupaires han passat de posar-se un regidor més a dubtar si mantindrien els quatre del 2015. Finalment no només ha anat d’augment de participació sinó també de la pèrdua de prop de 700 vots que els ha situat com a darrera força de l’oposició amb tres regidories.

L’hipotètic pacte d’esquerres que tant ha ressonat en campanya per acabar amb 32 anys de domini convergent ha esdevingut un difícil joc d’equilibris en què els socialistes no només són clau sinó que tenen més força que la CUP-PC. El problema és el 155? Possiblement sí però també ho és el 135, és a dir, els matisos ideològics dins d’una concepció àmplia de l’esquerra que de tant en tant han sortit a relluir tot i que passant desapercebuts. Potser per això, tement-se el pitjor, Núria Gibert va etzibar enmig de l’entrevista electoral a elCugatenc: “Quan miro els votants del PSC crec que és un partit que s’ha de tenir en compte”.

És difícil saber els factors de la davallada cupaire i fins a quin punt la insistència de Carmela Fortuny, candidata de Junts per Sant Cugat, de dir que la CUP-PC posa en perill el model de ciutat ha estat fructífera. En qualsevol cas, l’estratègia postconvergent no ha beneficiat Fortuny, que ha perdut vots –i sobretot percentatge de vot, quasi 10 punts– respecte a les municipals del 2015. Malgrat tot, ha suportat el vendaval baixant només dos regidors, d’onze a nou. La seva candidata s’ha mostrat alegre i somrient davant les càmeres –contrarestant la cara de circumstàncies de Carles Brugarolas, que després de marxar de Demòcrates es queda sense regidoria–, dient que vol seguir treballant per la ciutat tot i que és conscient –i ben bé que ha insistit en campanya– que per tenir un govern estable necessita seduir el seu únic amor possible, Mireia Ingla (ERC-MES).

També hi ha qui no pot pactar amb ningú. Ciutadans s’ha quedat sol en l’espectre dretà/liberal favorable a la unitat d’Espanya. Durant el mandat que tot just ha acabat ha pogut agafar-se la mà del PP, però els populars han pagat molt cara la irrupció de Vox. Uns per altres cap dels dos ha arribat al 5% i, malgrat la bona feina feta per Álvaro Benejam al capdavant del PP i a la regidoria, un dels grans partits a Espanya perd la representació a Sant Cugat. A canvi, tampoc ha entrat l’extrema dreta. Benejam ho intuïa encara que quan se li deia que ho tenia difícil havia de posar cara de circumstàncies i inventar-se porres massa optimistes.

Ciutadans, que transmetia un grau d’optimisme potser un pèl exacerbat –l’encara vocal a l’EMD de Valldoreix, Anna Cano, estava ben somrient al Casalet–, ha acabat amb un bany de realitat que els ha deixat repetint representants amb una lleugera davallada del percentatge de vot –que és un augment de vots en termes absoluts–. Hi ha hagut prou amb un WhatsApp d’“esperàvem millors resultats” per part del seu candidat, Aldo Ciprian, acompanyat d’una descripció de la situació tan exacta que feia mal. Tot i així, el portaveu fa una crida per forçar un canvi de govern. Ves per on que a les esquerres els ha sortit un aliat, que difícilment passarà d’una abstenció tot i que això està per veure.

Efectivament, la gent no ha votat només en clau local –motiu que esgrimeix Units per Sant Cugat per no haver arribat ni al 3% de vots– però l’eix nacional no ha estat tan determinant com hagués agradat a d’altres. Sant Cugat per la Independència - Primàries Catalunya no ha aconseguit ni 550 vots (1,24%) fent que “la força de l’1-O” es quedi fora del Ple i demostrant que la decisió de l’ANC de no iniciar unes primàries perquè la victòria de l’independentisme estava assegurada no anava mal encaminada. 18 dels 25 regidors tornaran a ser independentistes.

A la cua de tot ha quedat l’intent del regidor no adscrit i exmembre de la CUP-PC, Dimitri Defranc, de portar “la revolució de l’empatia” al Ple. La seva crida ha estat escoltada per tot just 250 persones, un 0,57% dels vots. Ni la vessant animalista ni la de les persones migrades han convençut suficientment perquè la ciutadania votés un candidat que ha estat insistentment criticat per part d’altres formacions per no haver retornat l’acta de regidor i haver permès l’aprovació d’algunes mesures clau per al govern.

Sant Cugat s’enfronta a un possible canvi de cicle. Les esquerres, que ara només són ERC-MES, PSC i CUP-PC (per aquest ordre), tenen una oportunitat d’or per fer fora del govern a Carmela Fortuny i, a més, compten amb la voluntat de Ciutadans de facilitar un canvi. Des de fora s’ho miraran Sant Cugat en Comú i Podem, entre la ràbia i l’autocrítica. El candidat dels primers, Ramon Gutiérrez, amb un 3,87% dels vots, parla directament d’injustícia. El dels segons, Gabriel Jover, amb un 2,67%, lamenta que l’electorat hagi preferit el PSC i aprofundeix en la ferida del no-acord: “S’haurà d’exigir una reflexió a ICV sobre la seva postura, quan es van negar a fer una coalició amb Podem, especialment ara que veiem que representem el 40% de l’espai i només reclamàvem un terç”.

Després de tanta aritmètica caldrà tornar a la política. I poca broma amb l’expressió perquè si una crítica han tingut els governs dels darrers anys ha estat la d’amagar la política darrere d’arguments tècnics i el concepte de gestió. Ara les esquerres tenen l’obligació –si volen obeir-se a elles mateixes– d’asseure’s i posar la ideologia sobre la taula per a buscar les diferències i les similituds sobre les quals arribar a acords bàsics que permetin la governabilitat. Això o permetre que governi la llista més votada i, en conseqüència, trair bona part del seu electorat. Per si algun il·lús pensava que la campanya havia acabat divendres.

Notícies relacionades