Dues Diades, la dels polítics i la de la gent

Fotos: Jordi Pascual i Castellers de Sant Cugat

CONTRACRÒNICA. La Diada d’enguany ha tingut un context polític complicat i, malgrat això, l’excepcionalitat ha vingut donada per la gent i no per la previsió d’activitats. Els actes institucionals s’han mantingut gairebé intactes respecte als anys anteriors i la mobilització popular, que no afluixa, ha tornat a portar a Barcelona milers de santcugatencs que han cridat ben fort “llibertat presos políticsˮ i “independènciaˮ. Això sí, la distància entre aquestes persones i els seus representants polítics ha crescut perquè moltes d’elles no entenen com després de tot el que ha passat aquest darrer any la política catalana segueix estancada i llençant missatges que queden lluny de la República per la qual van apostar l’1 d’octubre.

La força de la mobilització, de nou, ha fet que l’11 de setembre s’hagi d’analitzar en clau independentista, més encara quan part de l’espectre polític (Ciutadans i PP) que aposta per un altre encaix territorial directament rebutja participar als actes oficials, quedant només com a contrapunt les intervencions d’ICV-EUiA –en el seu camí cap a esdevenir Comuns de la mà d’altres espais polítics– i del PSC. Al 2018 més que mai hi ha hagut dues diades, la dels polítics i la de la gent.

Polítics i la institucionalitat solemne

Són les vuit. La plaça de Rafael Casanova ha d’acollir l’ofrena floral dels partits i entitats però tot va tard. La celebració no arrenca fins gairebé una hora més tard, el que també retarda uns minuts l’ofrena institucional i el discurs de l’alcaldessa. Les entitats diuen la seva. La presència d’algunes clarament polítiques com l’ANC i Òmnium així com d’altres que també han pres partit de forma més o menys explícita com les entitats de cultura popular i la Plataforma per la Llengua deixen clar que el sobiranisme –per no dir directament l’independentisme– serà protagonista també de l’acte més institucional.

Només els Comuns i el PSC trenquen la tònica de “visca Catalunya lliureˮ com a colofó de cada intervenció. Tot i així no tanquen els ulls ni amaguen el cap baix de l’ala. Són conscients que gran part de la població catalana i santcugatenca és independentista i, en tot cas, la seva obligació és seduir-la amb els seus respectius discursos: el d’una Catalunya plural i diversa que pugui avançar en sentit nacional i social per part dels Comuns i el d’un encaix federal del país amb la resta de l’Estat entès des del catalanisme per part dels socialistes.

Per un moment, un nen vestit amb l’equipació de la selecció espanyola que es mira l’espectacle des del balcó de casa sembla ser la major ruptura amb el sentir majoritari de les desenes de persones que han passat per la plaça Rafael Casanova. Però ni tan sols això està clar en la Catalunya de les identitats fluïdes. Els qui realment podien trencar el discurs majoritari de la plaça –i tenien la porta oberta– han decidit absentar-se tot dient que el govern de la ciutat ha polititzat tant la Diada que no se senten interpel·lats.

I, potser, una part de raó tenen si amb això volen dir que l’alcaldessa ha de fer un discurs neutre, que oblidi les seves conviccions polítiques en l’afer nacional i acontenti a tothom –o a ningú–. Perquè Carmela Fortuny no ha canviat gaire el discurs respecte dels que feia Mercè Conesa i per això ha cridat a la llibertat d’expressió –dient que cap ciutadà té dret a treure símbols que ha col·locat un altre ciutadà–, a l’alliberament dels presos, a l’aturada de la judicialització d’un afer polític i a participar de les mobilitzacions properes, com la marxa amb el president Torra que es farà el proper cap de setmana a Sant Cugat.

Ha agraït l’assistència a la resta de partits i, especialment, als que no estan d’acord amb el seu projecte de país; com si la Diada no fos també seva. I, enmig d’una plaça que ha guardat respecte a totes les intervencions, ha seguit sense concretar ben bé quin és el projecte polític del seu partit amb aquelles Marxes per la República que segons Torra han tingut el primer esclat amb la Diada i que es materialitzaran territorialment per primer cop aquest mateix cap de setmana a Sant Cugat. PDECAT, Demòcrates, CUP-PC i ERC-MES han estat la representació de partits independentistes mentre Units per Avançar, que hagués pogut ser un altre contrapunt, ha assistit a l’acte sense tenir cap parlament propi.

Més familiar ha estat l’ofrena de Valldoreix, en què la presidenta accidental, Susana Herrada, s’ha limitat a llegir el manifest que l’Associació Catalana de Municipis (ACM) ha preparat per a l’ocasió tot i que no exempt de reivindicació ja que demana una sortida política al conflicte, l’alliberament dels presos i el respecte a la llibertat d’expressió. “Els alcaldes i alcaldesses i els regidors i regidores serem al costat dels nostres veïns i veïnesˮ, deia el manifest. A diferència de Sant Cugat, l’absència de Ciutadans ha suposat que tots els partits que han participat a l’acte siguin independentistes.

Així han acabat els actes institucionals de Sant Cugat i Valldoreix, amb reivindicacions polítiques des d’uns partits que es debaten entre ells sobre com afrontar el futur polític que ens espera tot i que de portes enfora han de mostrar unitat d’acció en els temes que consideren centrals, com l’alliberament dels presos i el retorn de les persones exiliades i posicionar-se com a independentistes, encara que els tempos i les formes comencen a dibuixar-se de manera diferent segons qui porta la ploma.

La gent i la pressió social

“És ara. Ni un pas enrere. El poble està a punt. I vosaltres?ˮ La pancarta més gran del tram 35, en què han acudit la majoria de santcugatencs, de la manifestació independentista de Barcelona no deixa lloc a dubte. Comença a haver una escletxa entre els representants polítics i part de la base independentista. Aquest missatge signat pel Comitè de Defensa de la República no dista tant d’altres cartells més petits i humils demanant la desobediència i l’aplicació de la República.

Mentre els polítics, començant per la pròpia alcaldessa, acudeixen a la manifestació –ella ha arribat a portar la Marieta sota l’atenció dels geganters–, el seu voltant està ple de persones que els demanen concreció. És el missatge que ha deixat anar l’ANC als parlaments del final de la manifestació i és la petició que molts assitents han volgut expressar de formes diverses, sabent que en aquell espai, a diferència dels actes institucionals del matí, ells són els protagonistes.

Milers de santcugatencs han acudit a la manifestació barcelonina, la majoria d’ells per compte propi, d’altres en els vuit autobusos que han sortit de la ciutat cap a la capital catalana i 150 persones amb la marxa a peu a través de Collserola. Tot i que la majoria han envoltat el Joan i la Marieta al tram 35, els Castellers han hagut d’acudir al tram 37, segons explica la seva presidenta, Gemma Aristoy, perquè inicialment els havien ubicat al tram 7 –just a l’altre extrem de la manifestació– i, en demanar estar més a prop de l’espai reservat per al Vallès Occidental, els han fet anar a parar a la capçalera més propera a Glòries.

L’esclat a les 17:14 ha estat tant emocionant com els punts àlgids de les anteriors sis manifestacions anteriors que la majoria dels assistents porten a l’esquena. Sobre l’asfalt de la Diagonal s’ha xiulat l’helicòpter de la Policia, s’ha saludat els altres, s’ha demanat l’alliberament dels presos i s’ha exigit l’aplicació de la República. De nou, sense incidents i amb una assistència massiva; un milió de persones segons la Guàrdia Urbana.

Malgrat el distanciament d’alguns discursos i el debat obert, l’independentisme social no s’atura, conscient que una punxada després d’anys de diades de rècord podria anar en contra de les seves voluntats des de la perspectiva de la vida política institucional. I és per això que l’ANC es manté com l’entitat catalana capaç d’organitzar les manifestacions més multitudinàries, i aquestes d’amagar els actes més institucionals per centrar el debat polític en l’eix nacional.

I d’aquí, potser, neixen les crítiques a la politització de la Diada, de la capacitat d’un espai polític d’acaparar tota l’atenció amb imatges d’accions multitudinàries; el que no treu que altres opcions polítiques puguin fer els seus propis actes. Però d’aquests no n’hi ha hagut a Sant Cugat i els de Barcelona no han atret tants santcugatencs com la gran manifestació independentista, que deixa en segon pla altres actes reivindicatius que en alguns casos són complementaris com la manifestació juvenil a la qual han acudit diversos membres d’Arran Sant Cugat, la de l'esquerra independentista que ha agrupat milers de persones o l’homenatge a Salvador Allende, al qual també han acudit uns pocs santcugatencs. I, evidentment, també hi ha qui, a falta de sentir-se interpel·lat, es queda a casa.

Notícies relacionades