Diana Riba: “No hi ha causa catalana, és una causa sistèmica”

Fotos: Aina Serra

La Diana Riba és pedagoga i fins fa un any ha portat la llibreria El pati de llibres de Sant Cugat, no obstant, a dia d’avui la seva vida gira entorn el seu marit, en Raül Romeva, en presó preventiva per l’organització del referèndum de l’1 d’octubre. La canalla, la feina, i tresorera de l’Associació Catalana pels Drets Civils està obstinada a aconseguir treure els presos polítics de la presó i “això passa per la força del poble espanyol”, assegura.

El proper objectiu és el judici? Saber de què els acusen i les conseqüències?

– No. L’objectiu és fer caure la querella abans del judici, que reconeguin que han judicialitzat una qüestió política i tornin al camp de debat polític. Però bastant dubtosos que això passi, i tenint en compte que ens acaben de negar l’última petició de llibertat, sí, esperem el judici pel proper mes d’octubre i veiem que hi arribarem en presó preventiva, cosa que claríssimament vulnera el dret a la llibertat de defensa.

Per què?

– Quan estan a presó i són cridats a judici els desperten a les 5 del matí, els posen a una cel·la de traspàs on esperen una hora, una hora i mitja, i els posen a una furgoneta, en el cas del Raül emmanillats i sense cinturó, per portar-los cap al Tribunal Suprem on és habitual que hi arribin marejats. Allà els posen a un calabós, on no poden entrar ni un llibre, comptant rajoles fins que et crida el jutge. I a la tornada igual. I si cal preparar coses pel dia següent, l’advocat ha d’entrar al vespre a la presó i fer-ho sense els seus mòbils, documents… no tenen les seves eines de treball. Com volen que ho recordin tot? Si el judici dura 30 o 45 dies, perquè és una causa comuna de nou persones acusades de rebel·lió, sedició, malversació… vol dir que serà un judici llarg i cada dia serà això. Com ens poden dir que això és un judici just? Humanament és una salvatjada.

Què diries als qui consideren que han d’estar a la presó?

– Recordem que per ara no són culpables de res, no hi ha hagut judici. I segons les convencions dels Drets dels Infants firmades per tots els estat membres de la Unió Europea la presó preventiva amb fills menors està totalment injustificada. Es considera que, excepte en casos molt extrems, el mal que fas a un infant privant-lo d’estar amb el seu pare és molt superior al mal que pot causar aquesta persona fora de la presó. És inhumà el que estan fent.

Apel·len al risc de fuga…

– La presó preventiva s’ha d’estudiar cas per cas, estudiant fills, arrelament, comportaments… alguns han escollit marxar, nosaltres haguéssim pogut fer-ho i no ho hem fet. Als acusats del cas Blanquerna, que van fer una acció violenta i van fer mal a altra gent, se’ls demanen entorn a quatre anys però tenen l’entrada a presó aturada per al·legacions personals d’aquest tipus. Per què a nosaltres se’ns manté la preventiva si no van agafar ni una pedra, ni van obligar a ningú a fer un referèndum? Això és un càstig polític.

Què cal per parar aquesta judicialització de la política?

– A Catalunya ho hem viscut, cal la força del poble, la força del poble espanyol seria molt important. Espanya ha de despertar i veure que a través del cas català pot obrir la porta a canviar coses que passen als seus territoris. Han de pensar que si el que passa als seus parlaments no agrada al govern central faran igual: usar el sistema judicial per interessos polítics. És que no hi ha causa catalana, aquí hi ha incapacitat política per resoldre un tema polític, hi ha una causa sistèmica. I Europa també hauria de despertar en aquest sentit.

La sensació és que Europa no reacciona.

– Europa no pot donar l’esquena a que l’1 d’octubre la Guàrdia Civil va pegar a la gent, no pot donar l’esquena a això perquè és una barbaritat democràtica. Quan ho expliquem a Europa, expliquem la constant vulneració de drets, que va molt més enllà del nacionalisme català del que parlen els espanyols. Voldríem una declaració de tots els caps d’Estat d’Europa, però hi ha un grup dins del Parlament europeu treballant en el cas català, un manifest d’intel·lectuals espanyols que es presentarà a Madrid… a poc a poc.

I què en queda de la República Catalana?

– Tot es va aturar l’1 d’octubre amb la repressió. Amb repressió no s’avança en una societat més o menys pacífica com la catalana. Trobo a faltar que com a país reconeguem que ens cal una aturada, replegar forces, decidir què volem fer i endavant. Sinó actuem a reacció, des de les entranyes, ens cal reflexió i estratègia per seguir construint i que la presó serveixi per alguna cosa.

En tot cas, jo sóc familiar d’un pres, jo no puc deixar de tenir el Raül a la presó en cap moment, i costa molt fer anàlisi polític des d’aquí. Només espero que les persones que toqui ja estiguin assegudes en una taula desencallant el conflicte, i el conflicte es desencalla deixant morts, presos i exiliats fora, com han fet a Colòmbia i altres llocs. A vegades somio en aquesta taula.

I quin és el detonant final que ha desencallat aquests conflictes?

– El respecte, la no humiliació, la no confrontació, el no retret… si amb conflictes amb morts i violència han engegat processos de pau, aquí també, i això serà un bon indicador d’una Catalunya democràticament forta.

Això representaria renunciar a una Catalunya independent?

– No, això ens permetria parlar, encara que determinats en defensar el que el poble de Catalunya ha votat vàries vegades: la majoria parlamentària independentista. Els vots són els que manen.

Preveieu el judici per l’octubre. Et preocupa que la mobilització social que hi pugui haver entorn l’1 d’octubre condicioni el procés judicial?

– No és un procés judicial, és polític, emocional fins i tot, per tant tot moviment influencia. El que passi al carrer, els canvis polítics, els posicionaments internacionals... tot afecta, però no té per què afectar en negatiu. Estem despistats perquè res entra dins una normalitat jurídica, en alguns casos trobem opinions dels jutges en les sentències.

Costa dir-li justícia...

– Això no és justícia. Això és el que passa quan tens un democràcia molt dèbil, si és que li podem dir democràcia, que empresonen les idees, que s’intenta passar per la via judicial les coses que no s’arreglen políticament.

Ens havia passat massa per alt fins ara?

– Revius el passat, des del franquisme que no empresonaven dirigents polítics i socials per les seves idees, persones votades en eleccions, escollides per la gent com a representants de tots i totes. També anem sumant altres casos com la Tamara i l’Adri, que provenen dels CDR, i es fan actes també per ells.

Però a més t’adones que hi ha paral·lelismes amb Altsasu, per exemple, amb els quals també usen el procediment del càstig: primer parlen de terrorisme i de més de 50 anys de presó per una baralla a la porta d’un bar, i després acaben sentenciant que són lesions terroristes amb 12 anys de presó. Us diem rebel·lió i sedició que poden ser més de 30 anys, i així acabareu acceptant bé les penes de 6?, de 12? el que ens posin. Parlar per crear por en lloc d’avaluar en detall els casos.

I sense proves.

– Exacte. Amb què sustenten que els joves d’Altsasu són terroristes? En un cas penal calen proves per demostrar la culpabilitat i no n’hi ha. Si fins i tot el Ministre Montoro, el d’Hisenda, ha dit que no hi ha malversació en el cas dels presos catalans!

Com ho viviu les famílies?

– A vegades tens ganes que s’aturi el temps. Que quan surti el Raül els nens no hagin crescut, que l’entorn segueixi igual, que les estacions no passin… alhora ho interioritzes i ho incorpores. Abans el focus eren ells, ara som nosaltres, però és que has de fer el màxim per treure’ls: agafar el micro, fer entrevistes, el que calgui i cadascú com pugui.

Amb l’Associació Catalana pels Drets Civils de suport.

– Sí, permet que les famílies ens coneguem, que compartim necessitats i suports que genera aquesta situació com gestoria, consell jurídic o suport psicològic...alhora que ens permet canalitzar tota la solidaritat que arriba de les places, de guardons, d’ajuts econòmics...

Us fa patir que la gent s’estigui cansant, que deixi de mobilitzar-se?

– La percepció no és aquesta, a l’excel d’actes on conviden l’Associació de familiars a vegades en tenim 30 en un cap de setmana. La sensació és que si abans fèiem una manifestació puntual de 200, 400 mil persones ara es fan cada setmana centenars d’actes de 600 persones distribuïts pel territori: concerts, sopars, encartellades, llaços grocs… si sumessin tot el que es fa al cap d’un mes potser en serien més que a la manifestació. No percebem que la gent s’estigui cansant.

Els llaços grocs ens porten algun lloc?

– És la nostra denuncia quotidiana per visibilitzar una injustícia. Ara bé, si per portar el llaç groc reduïm la possibilitat de sumar, potser convindrà treure’ns-el de tant en tant. En Raül sempre em diu: “Als sopars grocs digues que si quan s’acabi el sopar s’han de treure el llaç per anar a parlar amb el veí i explicar-li què està passant, que se’l treguin”.

Notícies relacionades