Un pressupost amb una majoria absoluta mínima

Fotos: Jordi Pascual

L’ampli consens al voltant del pressupost que havia augurat el tinent d’alcalde d’Economia, Damià Calvet, en la presentació pública de la proposta del govern s’ha convertit en l’ínfim únic vot favorable del regidor no adscrit, Dimitri Defranc. I així, amb majoria absoluta per la mínima, la seva proposta ha pres aire, demostrant que un govern en minoria és possible amb una oposició fragmentada i, dirien CUP-PC i ERC-MES, amb un regidor no adscrit que finalment ha esdevingut un trànsfuga. De fet, Defranc és el regidor sense grup més longeu que ha tingut la ciutat des del retorn de la democràcia i això li ha costat el que ell anomena “boicot” d’algunes de les forces polítiques que al·leguen des de ja fa mesos que ell no representa a ningú, no es deu a cap projecte col·lectiu i, en conseqüència, no és un interlocutor vàlid.

Fins el moment el govern de Conesa havia anat tirant d’un pacte de govern que no suma després que ERC-MES donés per trencat l’acord pressupostari però amb la seguretat, justament, que el pressupost aprovat gràcies als republicans els permetia l’estabilitat que només amb el PSC no podien tenir. Des de llavors totes les mirades –i les acusacions a Twitter– havien anat a parar a Defranc i, en menor grau, al Álvaro Benejam que, després de felicitar-se per veure alliberat el govern de les malvades urpes de l’independentisme pseudoradical d’ERC, esdevenia tant sospitós com el no adscrit de ser la crossa d’una majoria incompleta. En termes absoluts i sobre el paper, és fals. De vegades una abstenció o vot favorable d’un dels dos ha servit per aprovar punts del govern però no sempre han estat sols o no sempre han estat ells.

I s’ha vist al Ple d’octubre amb la moció per tenir un transport gratuït fins al pavelló de La Guinardera, en la qual la presumpta crossa ha estat ICV-EUiA, el partit que ha permès que el transport no sigui gratuït mentre s’espera una redefinició de les línies d’autobús urbà que, pel bé de la ciutat, hauria de trigar menys a enllestir-se que l’ordenança de terrasses –un dels 10 incompliments que el sempre molest (per al govern) regidor republicà Èric Gómez ha recriminat a Conesa davant la impotència dels seus companys d’equip de veure que tota l’enumeració era certa–. Això, però, no converteix els ecosocialistes en socis del govern. De fet, és absurd pensar-ho amb les hòsties que arriben a pegar-li per una tarifació que consideren mal plantejada des del principi.

Llavors, què fa pensar a CUP-PC i ERC-MES que, com ha dit Gómez per les xarxes, Defranc és “un trànsfuga amb totes les lletres”? Doncs, segurament, que aquesta vegada ha sigut determinant en un moment determinant i en una de les votacions més determinants de l’any. Com bé reivindiquen els polítics que volen fer una introducció abans de pegar canya o dir sí, bwana, el pressupost és una eina eminentment política on es marquen les prioritats d’actuació –ja sigui per inversió, subvencions, bonificacions o altres conceptes–. Per tant, permetre’n l’aprovació i lligar-se de mans cap a l’aprovació definitiva que es preveu al desembre és compartir molt amb el govern, o intercanviar interessos. Això, tot i obrir-se un període entremig en què els partits de l’oposició poden presentar al·legacions, un tipus d’esmena que, critica Ferran Villaseñor, d’ERC-MES, té totes les paperetes per ser rebutjada si no es demana corregir algun error, és alinear-se ja abans del tret de sortida.

També és substancial que el vot de Defranc hagi permès l’aprovació per majoria absoluta, no així les ordenances fiscals en què la seva abstenció –i la de la CUP-PC, i ICV-EUiA– han permès que l’acord hagi passat amb majoria simple. I, ull!, que malgrat les crítiques, els mateixos partits que s’han abstingut en la proposta d’ordenances, ho han fet als pressupostos. El regidor no adscrit diu que cal donar estabilitat al govern en plena inestabilitat política i econòmica, el que ha aprofitat per mostrar la seva visió crítica amb el procés independentista tot i voler que Catalunya sigui un estat i per fer un toc d’atenció davant la importància de la previsió d’ingressos lligats a la construcció. Per a Villaseñor, però, són motius que no s’entenen, o almenys que no són suficients per donar el vot al govern.

Però no deixa de ser curiós de quins grups surten les crítiques més directes a Defranc. El primer, la CUP-PC, el seu antic grup municipal, des del principi dolgut no per la seva marxa en sí sinó pel que consideren una traïció, el no retorn de l’acta de regidor i, en conseqüència, la no representativitat del no adscrit malgrat el seu intent de construir una xarxa ciutadana al darrere. El segon, ERC-MES, un altre grup en estat de dol per un pacte pressupostari trencat però, sobretot, per l’incompliment per part del govern d’algunes de les mesures que contenia, diga-li reducció a la meitat de la partida per fer la sala polivalent, la no aplicació de l’àrea verda a l’aparcament del carrer Josefina Masacareñas o la no cobertura dins del termini pactat de les piscines del Parc Central.

Els republicans, a més de Defranc, mostren el seu descontent constantment amb Pere Soler, el regidor socialista que els va desmuntar la seva “oposició responsable” amb capacitat intervenció al govern. Ho demostren Ple rere Ple, ja des del principi quan amb CUP-PC, ICV-EUiA i Ciutadans van mostrar perplexitat davant d’una nova cartera, Ocupació i Polítiques Comarcals, que no entenien –ni entenen–, i també fora del Ple, com abans del d’octubre quan han demanat que els socialistes deixin el govern per incompatibilitat en l’afer nacional, del qual s’han superat línies vermelles, diuen, com l’empresonament de Cuixart i Sánchez.

Malgrat tot, el pacte de govern segueix allà, resistint els embats cupaires i republicans amb el difícil equilibri entre l’acord en política local i la llibertat en la nacional; com si l’afer nacional no fos el pa de cada dia a la política municipal també. Una resistència que, de moment, només es pot qualificar de coherència política, d’acompliment d’allò que ambdós grups municipals van signar a principis d’any i que no deia res més que l’afer nacional no havia d’intercedir en la política municipal.

Si s’entra en matèria, el debat pressupostari només ha variat una mica respecte als altres anys per la situació política, que preocupa a nivell pressupostari especialment a Ciutadans, PP i Defranc. Mentre ningú sap què pot passar en els propers dies –ni tan sols, diu la portaveu cupaire Núria Gibert, si al proper Ple podran anar tots els partits o si n’hi haurà d’il·legalitzats–, l’habitatge continua sent la gran preocupació comuna però amb receptes diferents. Allà al mig es troben les reivindicacions històriques de cada partit, pujar l’IBI per a la CUP-PC, baixar-lo per a Ciutadans, més concreció al barri del Monestir per a ERC-MES, una tarifació social més ben fonamentada per a ICV-EUiA i menys subvencions a entitats independentistes per al PP.

I així queda tot, amb Defranc com a únic suport als pressupostos, i amb Conesa acudint-li al rescat quan s’ha quedat en blanc pels nervis de la pressió política. Però això ja ho té Conesa, que salva o reparteix zascas quan li convé, com quan ha criticat a Aldo Ciprian, de Ciutadans, quan aquest ha interromput la intervenció de Carmela Fortuny sobre la repressió policial durant el referèndum: “No interrompi, sempre ho fa quan parlen dones!” La sala ha aplaudit i el portaveu de Ciutadans ha quedat titllat de masclista, entre les crítiques d’ell mateix i del seu company del PP. Ho ha intentat remediar dient-li a l’alcaldessa si vol que la tracti com a dona o com a política i, això, ha acabat de convèncer Conesa de la seva acusació. Però, potser, millor no tenir-ho en compte perquè després d’un debat pressupostari es poden dir moltes bestieses; o potser sí perquè els polítics haurien d’estar en guàrdia en tot moment. Sigui com sigui, és l’anècdota, com no ho és que els pressupostos ja han fet un primer pas que demostra que no tindran moltes dificultats a l’aprovació definitiva, encara que sigui amb una majoria absoluta per la mínima.

Notícies relacionades