Cal densificar Sant Cugat?

Fotos: Jordi Pascual i Localpres

FOCUS és l'oportunitat de mirar temes de ciutat a fons. Pots trobar tots els articles del segon FOCUS, Habitatge, densitat i model de ciutataquí. elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions. Subscriu-t'hi

L’urbanisme de baixa densitat suposa un repte de sostenibilitat ambiental i econòmica ja que, d’una banda, utilitza molt d’espai per a poques persones i, d’altra, fa que la despesa municipal es dispari perquè els serveis arribin arreu: pavimentació, clavegueram, transport públic, serveis educatius i sanitaris... Sant Cugat té un nucli dens i uns darrers creixements que compaginen els edificis plurifamiliars amb espais públics però també té grans extensions de monocultiu residencial unifamiliar que esdevenen un repte de gestió.

En un context d’emergència climàtica i de crisi habitacional, aconseguir incrementar la població dels barris menys densos esdevé una oportunitat. Però la densificació tot sovint preocupa el veïnat, més encara a una ciutat que ha crescut exponencialment. Des del canvi de mil·lenni Sant Cugat ha crescut en més de 40.000 persones fins situar-se en 92.977 habitants (2020), segons dades de l’Institut d’Estadística de Catalunya. Moltes de les famílies han arribat a la ciutat atretes pel model urbanístic i per això qualsevol canvi pot trobar moltes reticències.

“La qualitat de vida de Sant Cugat s’emmarca en un model de societat neoliberal, d’orgull de la propietat privada i en la qual necessàriament impera el cotxe”, explica Mariona Benedito, arquitecta i professora del Departament de Projectes Arquitectònics de l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura del Vallès (ETSAV), “més enllà del centre, els usos comercials i productius en planta baixa són relegats als polígons de grans superfícies on atracar els SUVs i les famílies nombroses”. Els ciutadans d’aquests barris necessiten desplaçar-se per fer qualsevol compra, gestió o per anar a treballar.

“Aquest confeti de condominis a porta tancada, que expel·leix l’altri, està a les antípodes del model de ciutat compacta que persegueix reduir l’impacte ambiental i climàtic dels desplaçaments urbans com a estratègia per aconseguir ciutats més humanitzades, sostenibles i equilibrades”, reflexiona l’arquitecta, conscient que el sentiment de comunitat es desenvolupa en la ciutat densa. Sobre la taula, moltes preguntes per emprendre el repte: “Les façanes mudes fetes de reixes de bruc podrien incorporar nous usos com les botigues perimetrals dels mercats? Els aparcaments, sovint amb accés independent des del carrer, podrien acollir habitatges temporals? Es podria transformar el verd contemplatiu en verd productiu i organitzar cooperatives de barri on gestionar l’excedent?”

Una qüestió de voluntat política

Amb un model urbanístic ja aplicat sobre aquests barris, el desenvolupament o no d’accions en benefici de la densificació així com el tipus d’intervencions depèn de la voluntat política del govern municipal. En aquest sentit, el tinent d’alcaldia de Desenvolupament Urbà i Habitatge, Francesc Duch, explica que l’objectiu no és alterar la fisonomia de la ciutat: “No parlaria de densificació perquè no pretenem canviar l’estructura dels barris però, tenint en compte que tenim un teixit extens amb habitatges molt grans, ens preguntem si és possible que hi visquin més persones”.

El tinent d’alcaldia reconeix que és una tasca pendent i que, per ara, no pot donar cap recepta concreta tot i que l’objectiu del tripartit no és aplicar cap mesura de forma generalitzada: “Volem analitzar casos concrets per veure on es pot fer i de quina manera”. Per això, diu, busquen antecedents i referències i comencen a analitzar quines opcions d’implementació del cohabitatge hi ha a la ciutat.

Fins ara Sant Cugat havia creat algunes centralitats de barri que permetien que els residents d’aquestes zones no haguessin de fer grans desplaçaments per comprar ni per accedir a alguns serveis. És el cas del Mira-sol Centre o del Mercat de Volpelleres o, en menor mesura, de l’entorn de l’estació de la Floresta i de Valldoreix. “Als teixits extensius i homogenis els va bé que hi hagi petites centralitats”, defensa Duch, tot recordant que és una mirada urbanística que es recull al Pla Director Urbanístic (PDU) Metropolità que tot just es troba en tramitació, “dins de les operacions de microurbanisme que estem estudiant és possible que pugui haver una centralitat nova però en tot cas no ens hem prendre el concepte de centralitat com un model tipus que es replica arreu perquè una centralitat no és el mateix a la Floresta que al centre”.

Els límits legals

“Els Plans d’Ordenació Urbanística Municipal [a Sant Cugat, el Pla General Metropolità] són els responsables d’establir les ‘regles del joc’”, explica la urbanista Ana Pagliuso, especialitzada en regeneració urbana, “per canviar-les, s’han de fer les modificacions pertinents sempre i quan siguin viables”. Per això defensa que en primer lloc cal plantejar-se els objectius d’una densificació tenint en compte els paràmetres de cada indret: “No crec que un mateix model es pugui replicar a tot arreu. La densificació ha d’anar de la mà de la tipologia del teixit i de la ubicació, del planejament, i fins i tot dels hàbits de la societat...”

Pagliuso apunta que cal trobar un equilibri entre el consum de sòl, la densitat de població, la relació amb l’entorn i la generació de noves dotacions i serveis. Tenint en compte aquests paràmetres, hi ha opcions diverses: “Transformació funcional d’edificis existents, construcció d’edificis en espais lliures infrautilitzats de la ciutat, transformació d’espais a baix o a dalt dels edificis preexistents, substitució d’edificis existents en mal estat...” L’elecció depèn dels pros i contres de cada acció així com de la voluntat política: “En algunes (o moltes) vegades caldrà una nova planificació de la mobilitat i de sistemes per garantir una infraestructura ambiental de qualitat”.

L’habitatge protegit en els processos de densificació

A l’espera de saber la concreció de la proposta, la línia d’actuació apuntada per Duch difícilment permetrà aflorar espais on construir nou habitatge públic. Per aconseguir-ho, caldria desenvolupar un planejament derivat (Plans Parcials i similars) que no contradigui el general (PGM), permetent així crear o recuperar sòl públic per construir habitatge de protecció oficial (HPO).

“Si hi ha una transformació amb un increment de plusvàlua, aquest increment es pot destinar a fer HPO”, apunta Pagliuso, tot recordant que l’actuació dependrà de la voluntat política i de la viabilitat econòmica, “a Barcelona hi ha dues grans modificacions del PGM, al 22@ i a Gràcia; la primera amb increment d’edificabilitat destinat al 100% a HPO i la segona a través de les desafectacions urbanístiques o de la transformació d’usos de la planta baixa on ara s’admetrà habitatge però només si és HPO”.

Amb la llei del dret a l’habitatge del 2007 cap promoció d’habitatge públic pot perdre els valors HPO, és a dir, fins i tot les promocions de venda mantenen el preu amb els barems HPO un cop deixen de ser de propietat pública. No passa així amb les promocions de venda anteriors al 2007, els habitatges de les quals han passat al mercat lliure. “Per poder recuperar els HPO venuts l’administració hauria d’al·legar una raó perquè un cop venut l’administració no pot intervenir en aquesta propietat sense una causa”, explica l’arquitecta, “l’obertura de procediments sancionadors s’ha considerat la via més ràpida per aconseguir la restitució de la legalitat o la recuperació d’HPO”.

Ara bé, la majoria de vendes són irrecuperables sense una compra i, en els millors dels casos, es contempla el dret a tanteig i retracte, és a dir, la compra preferent per part de l’administració. En aquest sentit, l’Ajuntament va comprar al 2020 els 11 habitatges protegits de venda disponibles que tenien aquesta clàusula als seus contractes. El consistori hi va destinar dos milions d’euros en total amb l’objectiu de recuperar els pisos com a HPO de lloguer. “Però si aquests habitatges ja han perdut la protecció, l’administració acaba pagant un preu de mercat”, argumenta la urbanista, “en aquests casos potser és preferible comprar un altre habitatge de mercat lliure més barat”.

Les reticències veïnals

El debat generat al voltant del Ragull Centre i el d’anys enrere arran de la proposta de fer habitatges socials a Can Cabassa demostren que la planificació de nous creixements més densos que el seu entorn i amb presència d’HPO pot generar neguit entre el veïnat. Pagliuso diu que no és una reacció comú a tots els municipis i que tot sovint les reticències estan marcades per una resistència al canvi: “Veure com construeixen una torre al costat d’on vius o com es crea un nou barri veí al teu, d’entrada no agrada”.

“És veritat que, durant les dècades dels 70-80 es va crear molt d’HPO en nous polígons residencials que en alguns casos van convertir-se en guetos i això ha generat una estigmatització”, argumenta tot recordant que part de l’estigma venia marcat pel fet de ser persones migrades des d’altres indrets de l’Estat, “la realitat actual és diferent perquè la dificultat d’accés a l’habitatge de mercat lliure és tan gran que són molts els col·lectius (joves, gent gran, famílies joves amb nens, immigrants...) que compleixen els requisits d’accés a l’HPO, que ja no és ‘només’ per als ‘nouvinguts’”.

En aquest sentit, els habitatges d’emergència i urgència per a situacions de màxima vulnerabilitat han de tenir una gestió molt més acurada: “La qüestió està en com es gestionen i on es localitzen per no crear guetos i fer que la ciutat realment sigui mixta i diversa (en usos i en perfils socials). El que cal fer és explicar-ho i planificar la ciutat mixta, evitant les àrees de monocultiu d’usos o de perfils”. Per desestigmatitzar l’HPO, la urbanista recomana a les administracions explicar els projectes, fer entendre que van en benefici de tothom i que, en alguns casos, són promocions destinades als habitants del mateix barri.

Notícies relacionades