Ni ofici ni benefici

Vagi per endavant la critica a l’acció i no a les persones que s’hi dediquen –més aviat a l’acció que realitzen–, i val a dir es veuen induïts en una inèrcia capciosa, hereva de tradicions arcaiques. Tot i ser de necessitat per la supervivència de l’espècie –-potser fa mes de 10.000 anys– en l’aparició de les ciutats emmurallades, va passar a ser un luxe burgès, un mètode de demostració de valentia o una via de pràctiques militars en temps de pau. En cap cas un ofici o un servei públic. Tampoc una contractació.

Ara resulta que hi ha una aparent desempara dels caçadors davant del presumpte èxit de la vacuna emprada en l’estudi de la UAB tot i que no s’ha publicat oficialment. Sembla que corren els primers resultats i demostren els beneficis del procés. Sembla que no es tan útil ni calen les opcions que es feien servir fins ara. També els primers resultats apunten que la reducció de la població de senglars és una realitat. A més a més el col·lectiu de caça s’apunta al carro de les oportunitats i posa al mateix sac tots els resultats i posa la cirera al·legant que sense la cacera i l’estudi com a complement, no s’hagués arribat a reduir la població.

Potser és veritat o no, el temps i l’estudi mostraran els resultats –tot i que cadascú en farà la seva interpretació en benefici de la seva colla–. Els acadèmics valoraran el procés i la veracitat dels resultats, les administracions veuran la seva participació en l’estudi com una inversió positiva, la ciutadania també tindrà molt a dir i d’altres col·lectius com els caçadors passaran els números del dret i de l’inrevés per defensar la seva activitat.

El que no és de rebut –ni pel tipus d’activitat ni pel fet que hi ha estudis que demostren que la caça és contraproduent com a resultat final– és que amenacin presumptament a les administracions i de retruc a la ciutadania, no efectuant la seva activitat violenta i amb dubtosa custòdia del medi natural, si finalment no els surten a defensar.

A tall d’exemple i amb tota la bona intenció possible, m’imagino un col·lectiu que també faci servir el medi natural per l’oci i la seva activitat física, per exemple els boletaires, els corredors o la gent que hi passeja. M’imagino aquestes persones davant d’un estudi que demostra que sense ells el medi natural es pot gestionar perfectament, sense un esforç extra, que poden participar –legalment parlant– però no n’és imprescindible. El que no em puc imaginar és que aquestes col·lectius o colles demanin a les administracions que les defensin o que les anteposin a altres processos. No argumenten les raons i llauren la cultura de la por i el terror.

Un corredor, un ciclista, un boletaire fa la seva activitat en una dimensió legal i amb unes condicions que són les del propi medi. Tot i que els gestors d’aquest pugui recomanar pautes o comportaments, en cap cas nosaltres podem exigir als mateixos gestors que es prioritzi la nostra activitat davant d’un altre procés amb un millor rendiment o més ètic. Ja els hi hem fet gestors democràticament i no podem imposar que ara ens donin un paper especial si han trobat un mètode millor. Això ho fa la màfia només.

El nostre municipi participa en aquest estudi i veig que un col·lectiu que s’apropa més a la definició d’esport, hobby o divertiment, ha de dir als meus gestors que si no diuen –només dir públicament– que donen suport al seu col·lectiu, no sortiran a caçar. Això té el mateix sentit que un boletaire amenaci amb no recollir bolets si l’Ajuntament no els hi dona les gràcies i diu per sobre de tot que son els millors, imprescindibles i infal·libles.

Potser ha arribat el moment d’armar-se de valor i de valors i dir clarament que la caça ni és un ofici ni un benefici. Pot ser legal, però la ciutadania cada cop veu com la balança s’inclina per la gestió ètica del medi, sense ser una utopia ni un somni. I les lleis es canvien més ràpidament que els pensaments, a vegades.

Àlex Cuesta, membre de la Plataforma Animalista (PAS)

Notícies relacionades