Els altres 364 dies

L’altre dia ho parlava amb una companya de feina: “ la nit del 7 de Març hi havia una mani més “punki” “ em va explicar ella, que hi havia assistit. No sé o no he volgut pensar gaire en perquè, però em van satisfer aquelles paraules. En certa manera, entenc que existeixi un dia per donar més veu, visió o reconeixement (entre altres) a una realitat concreta (dia de la mare, el pare, dona, treballadors, aigua, drets dels animals,…) però veig en això una tendència a reduir la importància d’aquestes realitats a un sol dia de l’any: un cop acaba el dia, tornem a la rutina i fins l’any que ve; i així s’expliquen tants casos de violència de gènere, animal, d’esgotament de recursos… 

Us convido, per tal de sentir aquest fet més proper, a portar-ho a l’àmbit individual: els aniversaris. “Tothom” (qui vol, qui pot) celebra el seu aniversari i podríem dir que aquest és el dia del propi reconeixement, o no? El dia en que se’ns reconeix viure, o haver nascut, o simplement que és el nostre dia per totes les familiars i amistats. De debò hem de reconèixer el dia de cadascú? O vist per l’altra cara de la mateixa moneda: No mereixem cada dia fins que morim aquesta vida que només ens en reconeixem (o ens reconeixen) un sol dia a l’any? En cas que vulguem trobar un equilibri entre aquestes aigües: és UN sol dia a l’any el punt mig d’aquest equilibri? 

Podríem (crec) aproximar-nos a aquest punt mig, potser, aferrant-nos al període de vacances (per la gent que en tingui, no són pas més que qui no en te). Però això només valdria si parléssim de persones. Quines són doncs les vacances de l’aigua? Dels drets animals? De la Terra?

Crec que el canvi que hem de dur a terme és evident: vista la impossibilitat  que la Terra, l’aigua, les violències (de tots tipus), es prenguin vacances (no perquè no hi cregui, sinó perquè no he viscut una realitat en que això succeeixi) hauríem d’adaptar el nostre quotidià o rutina en benefici (si és quelcom bo) o detriment (en referència a les violències) de la nostra realitat. Ser més conscients en els petits actes de la nostra rutina més que magnificar-ho tot un sol dia i oblidar-se’n durant 364. 

Els dies senyalats amb una realitat són ben útils per donar visibilitat, per arribar a més gent i conscienciar. I també per combatre totes les injustícies o manques de moral o ètica que els envolten. Però aquest combat ha de persistir els altres 364 dies. No cal que sigui un combat violent, ni visible a tot el món. El combat individual, en la realitat de cadascú, es pot dur a terme en els petits detalls. No cal que marqueu uns dies en el calendari en que donareu descans a la Terra. Simplement lluitem en el nostre dia a dia i per començar, amb nosaltres mateixes, per reduir la feina que li donem.

Eloi Garcia Farrés
PAS Sant Cugat

Notícies relacionades