Del cel a l’infern o de la calor al fred

Si alguna cosa ens diferencia dels animals no humans és la necessitat de canviar d’emplaçament sense que sigui una necessitat vital. D’ençà que no som nòmades, la mobilitat dels nostres cossos i dels bens de consum, s’han fet amb la primera posició en el rànquing de problemes mediambientals, laborals, socials o polítics. Tot i que siguin el moment més desitjat d’alguns, tots els anomenem amb la boca plena: les vacances d’estiu o senzillament ‘l’estiu’. Que si l’estiu és per descansar, que si això o allò, la calor, les mosques, els nens sense col·legi...

La mobilitat contemporània d’estiu implica dues coses ben clares que també ens diferencien de la resta d’éssers vius. La primera recau en la temporalitat, entesa com un desplaçament que té una data d’anada amb un retorn anunciat. Aquest impàs on el ritme de la nostra vida canvia radicalment i no fem allò de costum. Hem de calcular moltes coses: el pressupost que assigno, el temps que li hi dedico (a la preparació i al període en si mateix) les persones que m’acompanyen, els animals....stop! Ja no hi pensaves? I els deixes a algú de confiança, els portes a un hotel adequat, o els poses menjar i aigua i la veïna de torn que no marxa se’n cuida ‘visualment’? Volies llegir unes línies d’estiu tranquil·lament a l’ombra d’un cocoter?

La segona implicació diferenciadora és la transformació moral que pateixen alguns. M’explico. Ja hem superat portar el nostre company pelut amb nosaltres, chek! Ja hem aconseguit un hotel o allotjament on hi puguin entrar, chek! Hem coordinat que pugui tenir amics per jugar a casa de la tieta del poble, doble chek! Tenim el clima, aliment, temperatura, pau perfecte per a tots i un camp per a córrer, una platja sense restriccions, chek, chek, chek! Em vinc a referir que ja hem passat pel tràngol del desplaçament a llocs recòndits –geogràficament parlant– i de sobte ens trobem amb ‘les festes de l’estiu’. Les festes, les tradicions, la gent, els costums, les preguntes incòmodes per a un urbanita, etc.

Llavors tornem i ens posem el filtre de la primera implicació: la temporalitat. Passem per alt que es tirin petards a totes les festes, anem a costellades, matances, fires d’aliments. Veiem alguna granja industrial a les afores del poble, del fill de la –posem per nom– Carmeta, que li hem de valorar que no marxi a la ciutat i faci pel futur del poble. Anem a festivals, on hi ha carros estibats per animals. I més festivals amb animals, al mar, al riu, a la plana, al bosc, pels carrer, corrent darrere nostre o nosaltres darrere d’ells, plens de foc, ‘ballant’ envoltats de gent, celebrant de forma dubtosa la bona collita. Balls i desfilades, engalanades amb la millor de les teles, i més foc, més petards i més soroll. “Puja el nen al poni” i “fes-me una foto amb el camell, que sembla que somriu”. També “aparta que et mossegarà si no et portes bé”.

Tot això passa per un moment de pensament crucial: només és estiu, només es una estona, la resta de l’any viu en pau, que això és el camp i viuen en pau. I no reparem que no és veritat, potser el moment més tranquil de l’any és quan algú els fa una foto; ben maco i net ha d’estar l’animal pels turistes.

Ens traiem el barret d’animalistes i defensors dels drets quan estem a pobles o ciutats alienes? O a cases en què estem de passada? Si donem lliçons de moral i traslladem els problemes de les nostres ciutat com la situació política, el futbol, els problemes o queixes de la feina, de si el nen no estudia prou, com és que no reconeixem i discutim fora de casa si poden continuar acceptant determinades accions amb animals? Ens creiem superiors i més avançats i pensem que no podran entendre tot això?

Potser són els extraradis de les ciutats les que ens tenen lligats, amb el que consumim i on està la pau que tot l’any desitgem. Potser no fugirem de les ciutats, ja que el camp també en forma part i no ho volem veure. Si no fugim, com pretenem que passin coses tan diferents.

Andrea Xaxo, membre de la Plataforma Animalista (PAS)

Notícies relacionades