Wallrafejar i la 'síndrome Vinader'

La publicació del llibre Cabeza de turco del periodista i escriptor Günter Wallraff l’any 1985 va tenir un gran impacte a Alemanya. No només per haver posat al descobert el racisme dels empresaris del país sinó també pel mètode emprat per aconseguir la informació. L’autor va alterar el seu aspecte físic i va falsejar la seva identitat per adoptar la d’Alí, un treballador turc disposat a acceptar les pitjors feines a fàbriques, constructores i laboratoris alemanys posant en risc la seva salut.

L’any 1985, Alemanya encara estava dividida en dos blocs. Les investigacions del llibre fan referència a empreses de la República Federal Alemanya, RFA, el bloc capitalista, un país on el dret a la informació i la llibertat de premsa estaven, en principi, garantits i protegits. L’escàndol que va suposar la seva publicació va tindre com a conseqüència la millora de les condicions laborals a moltes empreses.

El Tribunal Suprem d’Alemanya, en una sentència que porta el nom de Wallraff, va avalar el mètode d'investigació emprat pel periodista perquè les informacions aconseguides treien a la llum injustícies greus que afectaven la societat. Avui en dia es fa servir el verb wallrafear per referir-se a tot aquell que es camufla per aconseguir fer aflorar la veritat.

Hi ha molts periodistes d’investigació que no tenen tanta sort com Wallraff. L’autor de Cabeza de turco es pot considerar un afortunat. Està viu i segueix investigant. Segons el baròmetre de Reporters sense Fronteres, només l’any 2019 han sigut assassinats trenta-nou periodistes i 236 més han sigut empresonats a tot el món. A Rússia, per exemple, Anna Politkóvskaya va ser assassinada a quaranta-vuit anys a Moscou per les seves crítiques al conflicte de Txetxènia. A Mèxic, la guerra oberta entre els narcotraficants i l’Estat, ha costat a vida de més de cent setze periodistes des del 2006. La majoria de casos queden impunes.

A casa nostra Xavier Vinader, Sabadell 1947, també es va dedicar al periodisme d’investigació i de denúncia però, l’entorn polític, social i judicial espanyol, el va condicionar molt més que a Wallraff.

Els seus articles sobre la impunitat de l’extrema dreta publicats a Mundo Diario, el Correo Catalán i la revista Interviú el van posar al punt de mira de grups incontrolats. Però van ser les seves investigacions sobre aquests grups a Euskadi, embrió dels GAL, per les quals va ser demandat, juntament amb el seu confident Francisco Ros Frutos. El 17 de novembre de 1982 va ser condemnat per l'Audiència Nacional a set anys de presó per "imprudencia temeraria profesional con resultado de dos asesinatos". Xavier Vinader es va convertir en el primer periodista exiliat de la democràcia espanyola. Durant els quatre anys d’exili va continuar investigant redactant grans reportatges i aconseguint exclusives per la revista Interviú sobre la guerra d’Afganistan, les presons de la Xina o la guerra bruta de l’Estat britànic a Irlanda del Nord.

El febrer 1984, Vinader es va entregar tornant a Espanya i va ingressar a la presó de Carabanchel on va romandre fins que, el març de 1984, el govern socialista li va atorgar l’indult. A la sortida de la presó va continuar amb la seva tasca de periodista d’investigació i exercint de professor a la Universitat Ramon Llull fins que va morir de pneumònia a seixanta-vuit anys el 9 d’abril de 2015.

 

En una entrevista de Xavier Montanyà —autor d’El cas Vinader. El periodisme contra la guerra bruta—, Vinader feia balanç del seu cas: “Jo penso que el meu processament és el final d’una etapa de periodisme d’investigació. És un punt d’inflexió. A partir d’aquí, s’instaura el que a les redaccions es deia, en una època, la ‘síndrome Vinader’, que és el que volien. Que quan et posessis davant del teclat a escriure determinades coses, pensessis: ‘Mira el que li va passar a aquest, que va estirar massa el fil’. És clar, això frena. Què propicia? L’autocensura (…) Molts dels periodistes que eren a la mateixa trinxera que jo van començar a practicar l’autocensura, que després ha anat a més”.

Alemanya va adoptar el terme Wallrafejar per referir-se a les persones que es disfressen per treure a la llum els draps bruts mentre que aquí identifiquem l’autocensura dels periodistes amb la ‘síndrome Vinader’.

@rogervalsells, santcugatenc frustrat

Notícies relacionades