Publicitat

Tot esperant Boris Vian

Una activista històrica, Núria Cadenes, el director de la revista musical Ruta 66, Alfred Crespo i un trompetista de jazz, Raynald Colom, van competir per demostrar qui en sap més sobre un dels escriptors més prolífics de començaments del segle XX, Boris Vian, justament quan es compleixen 100 anys del seu naixement. El debat es va produir el divendres 7 de febrer a la sala principal del Cinema Aribau, inaugurat l’any 1962, en el marc  del 15è aniversari de la trobada literària BCNegra. 

Olor de crispetes i ambient pre Òscar amb quatre estatuetes daurades falses. L’autèntica veu de Catalunya, Sílvia Tarragona, va muntar la paradeta del seu programa De boca a orella de Ràdio 4 al hall de l’immens cinema.

Trenta-vuit fileres amb vint-i-quatre butaques cadascuna, i un amfiteatre remot, és un espai massa gran per encabir, un divendres a la tarda, als fidels aficionats a la novel·la negra. El públic veterà, per dir-ho d’una manera elegant, entrava de manera sigil·losa però constant fins a ocupar unes deu fileres. Els autèntics militants solitaris del gènere es barrejaven amb individus despistats a la caça d’un raconet per dormir la migdiada gratis. La soferta Txell Bonet, dona del Jordi Cuixart, abandonava la sala a correcuita mentre es podia sentir rondinar un nadó al fons de la sala. Si haguéssim pogut confirmar que els gemecs provenien del nadó nascut mentre el seu home és a la presó, seríem testimonis d’una novel·la negra de la bona en directe.

Condensar l’obra de Boris Vian en una tertúlia d’una hora i escaig és una missió gairebé impossible. Els tres ponents no es van posar d’acord ni en definir el personatge ni en l’idioma que havien de parlar. Deu ser per això que a l’entrada s’oferia el servei de traducció simultània. Fins i tot un, d’ells va canviar de llengua en plena intervenció.

La xerrada va ser un festival de titulars grandiloqüents; “Sense Louis Armstrong no podrien existir els Beatles” afirmava el trompetista, “Boris Vian estava en possessió d’una maldat creativa” deixà anar la quota femenina de la taula mentre que el periodista va sentenciar “el millor personatge de Boris Vian, és ell”. 

Boris Vian va viure només trenta-nou anys però va tenir temps d’escriure novel·la i teatre, de fer de trompetista de jazz i de compondre una òpera, de fer de cantant i d’actor, de fer-se amic de Jean Paul Sartre i de Duke Ellington. L'escriptora i periodista Núria Cadenes ens va recordar que l’autor era un provocador que s’amagava darrere de nombrosos pseudònims per deixar en evidència les injustícies i mancances de la societat de principis de segle. És el cas de Vernon Sullivan, un suposat autor negre nord-americà que, a Escopiré sobre les vostres tombes (1946), fa una àcida denúncia del racisme. 

Un personatge tan polièdric admet tota mena de comparacions però potser la d’Alfred Crespo ens serveix per ubicar al personatge: “Jo comparo a Boris Vian amb Johnny Rotten dels Sex Pistols o amb Evaristo Páramos de La Polla Records. Els dos van començar com a grups de punk radical i trencadors, però van acabar gravant per multinacionals. En el fons Boris Vian era un pijo.” Raynald Colom va replicar afirmant que els francesos duen el cor a l’esquerra però la cartera a la dreta. Sense una base de diners, no hi ha temps de pensar. Semblava que la taula havia arribat a un consens. Fins i tot la Núria Cadenes exclamà: “Al final estem d’acord!” i va aprofitar la davallada de tensió de la tertúlia per remarcar l’esperit pacifista de l’autor del poema El desertor: 

“Senyor governador

jo vos escric tres ratlles. 

I no és demanar gaire 

si os prego les llegiu. 

Jo tinc entre els meus dits 

les ordres que m'obliguen partir 

prest a la guerra dimecres a la nit. 

Senyor governador 

us dic que em nego a fer-la 

no tinc raons ni em tempta matar cap enemic.

 I quedi clar senyor 

que això no és cap ofensa 

la decisió ja és presa: jo vull ser desertor. 

Després d'haver nascut 

he vist morir al meu pare 

germans marxar de casa i els plors, dels més petits. 

Demà de bon matí me n'aniré de casa

i esclafaré la porta als nassos de l’ahir. 

Negueu-vos a obeir digueu no, 

a les ordres no aneu pas a la guerra. 

Negueu-vos a partir.

I si em feu perseguir 

digueu als qui em segueixin 

que no duré cap arma. Podran tirar tranquils.”

Roger Valsells, santcugatenc frustrat

Notícies relacionades