Roma a tocar

La Viviana i la Zaira van néixer a l’Equador, viuen a Ciutat Meridiana i treballen a Valldoreix. Cada dia surten de casa a dos quarts de set del matí. Agafen l’R4 de Renfe a Torre Baró a les 6.48 i, si tot va bé, arriben a la Plaça Catalunya a les set en punt. Canvien d’estació a corre-cuita per agafar el S2 de les 7.06. A dos quarts de vuit baixen a l’estació de Valldoreix i caminen quinze minuts fins a la casa on treballen. Una hora i cinc minuts de trajecte matinal.

Ciutat Meridiana forma part del districte de Nou Barris. Es va començar a construir el 1963 en un context d’immigració massiva. El barri viu abocat al soroll i la contaminació de les autopistes d’entrada i sortida de Barcelona a tocar del Nus de la Trinitat. L'únic tret en comú amb Valldoreix és que comparteixen la Serra de Collserola.

Arriben a quarts de vuit del matí i esperen fora el mur. El canvi de temperatura i l’aire de muntanya sorprèn cada dia a les dues amigues. Dos metres d’alçada de pedra natural i un metre de tancament vegetal, càmeres de seguretat i alarma connectada, porta blindada i intèrfon amb càmera. Ja fa sis anys que escombren, freguen, renten la roba, planxen i cuinen però no els han donat mai la clau. Les instruccions rebudes el primer dia eren molt clares. Heu d’arribar abans de les vuit del matí i quedar-vos al carrer fins que la senyora de la casa es desperti. L’espera a peu de carrer, faci fred o calor, pot suposar de quinze a trenta minuts diaris. No se sap mai.

La situació em remet la pel·lícula Roma d’Alfonso Cuaron. El director mexicà narra els records de la seva infantesa a un barri residencial de Ciutat de Mèxic. L’obra, nominada a deu Oscars, està dedicada a les dues serventes indígenes que el van criar. El retrat hiperrealista de la vida quotidiana d’una família benestant, en un format gairebé documental, ens colpeja la consciència sense adonar-nos. El to de la pel·lícula ve marcat pel caràcter servicial, discret i abnegat de les dues serventes.

La Viviana i la Zaira sembla que també accepten el seu destí de manera servicial, discreta i abnegada. Jo hi afegiria misteriosa. Què deuen pensar mentre esperen que la senyora de la casa es desperti?

Roma a tocar.

@rogervalsells, santcugatenc frustrat

Notícies relacionades