Una pinya mullada esperançadora

Poques coses passen en aquesta ciutat que ens donin esperança a aquelles que ens guanyem la vida amb el nostre treball. Poques, ben poques coses, són capaces de fer-nos canviar la idea ja massa integrada, gairebé irremeiablement assumida, que al final haurem de marxar de la ciutat.

Sabem que si no canviem tot no podrem canviar res, però també sabem que, fins i tot quan tot sembla perdut, mentre hi hagi gent amb ganes de canviar les coses la possibilitat de fer-ho existeix. O, com es diu de manera més poètica, sabem que “si lluitem podem perdre però si no lluitem estem perdudesˮ.

Dimecres va passar una d'aquestes coses que fan revifar les forces, les ganes de lluitar, que fan que creiem que hi ha la possibilitat de no assumir la nostra derrota, la nostra expulsió silenciada de Sant Cugat. Eren un quart i cinc de nou del matí quan vam arribar al portal d'una de tantes famílies que pateixen de l'ofec immobiliari a la segona ciutat amb el preu per metre quadrat més elevat de tot Catalunya. La pluja intensa feia que, aquell cop, haguéssim canviat les pancartes pels paraigües, els megàfons per capelines. I, tot i així, anava arribant a gent, cada cop més persones disposades a posar el cos per aturar un desnonament.

Davant d'aquest ofec que patim tantes i tantes santcugatenques, hem vist que no només hi ha la possibilitat de cridar, i cridar ben fort ajuntant-nos moltes veus, sinó que hi ha la possibilitat, si de debò ens ajuntem i fem pinya, d'aturar el que ens semblava impossible. De plantar-nos davant d'allò que no és just. De compartir la nostra valentia i la nostra por i fer entre totes que ni les amenaces, ni la llei, ni els cossos d'antiavalots, aconseguissin que renunciéssim a allò que considerem just. Perquè les lleis no cauen del cel, i malgrat n'hi hagi una que defensi la propietat privada per sobre de la vida de les persones, si aquesta ens perjudica a la gran majoria de persones d'aquest país, no hauríem de no poder contemplar desobeir-la.

Dimecres vam poder respirar una mica d'aire fresc enmig de l'ofec, i segur que també vam poder donar-ne una mica a la família que havien de desnonar. Perquè malgrat pensem que tard o d'hora hauran de marxar d'allà, no ho estan fent amb abnegació, sinó amb dignitat, i no ho estan fent pas soles, sinó que ho afrontem una mica més col·lectivament. La dignitat col·lectiva passa per això, perquè davant d'un problema que no és individual, ja que la dificultat per pagar els lloguers és una situació massiva, no podem pensar que dimecres “nomésˮ anaven a desnonar una família. Ens anaven a desnonar a totes, i per tant totes havíem de ser-hi.

Gràcies a la feina del Sindicat de Llogateres, comencem a trencar el silenci davant l'exclusió elitista creixent a la ciutat. Comencem a acompanyar-nos, a no fer front soles a un fet que és comú, a cuidar-nos i pensar més enllà de nosaltres. Comencem a qüestionar que l'interès econòmic d'una persona o d'una empresa passi per davant de tot. Comencem a veure que les lleis són un paper que es pot trencar, mentre que la pinya que vam fer dimecres sota la pluja va ser infranquejable. Comencem a veure que no només ens movem per cridar, que no ho fem per molestar ja que tot està perdut, sinó que ens organitzem i ens movem per guanyar. Per guanyar que una família no deixi casa seva i vagi a un alberg. Per guanyar una ciutat que garanteixi l'accés a l'habitatge de la gent que hi viu. Per guanyar un sistema en què la vida estigui al centre i les lleis i els mercats s'hi adaptin, i no al revés.

Patrícia Gotarda, membre d'Arran Sant Cugat

Notícies relacionades