Tants cops com calgui

Ahir va ser una nova jornada de mobilització històrica a Sant Cugat. Sembla que, si comparem amb el darrer any, ens pugui semblar poc, però si posem la vista més enrere, la ciutat ha bullit de nou com poques vegades en la seva història recent ho havia fet. El tall del matí i la manifestació de la tarda, un per combativitat i l’altra per participació, no havien estat mai fets usuals a la ciutat, i podem celebrar que a poc a poc ens sembli que sí.

Tot i això, hem vist molts i molts comerços oberts a la ciutat, mostra de les mancances del teixit sindical en general, i de l’organització d’aquesta vaga en particular (perquè la classe treballadora anem tota a la vaga cal que estiguem organitzades tot l’any en espais sindicals i poder vertebrar-la des d’aquest teixit!). I hem hagut de sentir, de nou, retrets desmesurats i el rebuig per part d’algunes persones del tall de vies del matí. Sembla que no és prou important que estiguin jutjant unes persones que porten més d’un any entre reixes com a mesura disciplinària per a tota la població, sembla que no és prou important que l’extrema dreta pugui presentar-se com a acusació en un judici que sembla tret d’un guió inversemblant d’humor negre, sembla que no és prou important que cada mes sumem persones encausades per la justícia per exercir el seu dret a protesta, sembla que no és prou important que a set santcugatenques els demanin 26.000€ i no sabem encara quines penes de presó per fer una acció en el marc d’una vaga general... Sembla que, tot i això, el que ens cabreja és fer tard a treballar en una feina on segurament ens explotin de la manera més descarada... Sembla que la moral burgesa està ben a dins nostre i qualsevol cosa que perjudiqui a aquells que viuen de la nostra feina ens molesta més que no pas allò que ens afecta directament a nosaltres, com són els drets de totes.

D’altra banda, hi ha qui no hi veu utilitat, qui té mil idees millors (tot i que no participi de cap espai on organitzar-les per dur-les a la pràctica), o qui té assumit el discurs que nosaltres només fem manifestacions d’un tipus concret i qualsevol cosa que se’n surti és negatiu. Però si creiem que un tall no serveix de massa, creiem que sí que ho farà fer únicament una manifestació? No té cap sentit que en comptes de pensar com augmentar la pressió ens vulguem quedar en la casella des de la qual veiem com no avancem. O parlant d’utilitat, potser pensem que només molestem a les usuàries del tren, en comptes de veure com és una manera de trencar la normalitat i de reduir els beneficis empresarials, que sabem que és l’únic que importa a qui té el poder i, per tant, l’única manera de forçar-los a fer canvis.

Ahir vam veure, també, com la policia de Miquel Buch tornava a reprimir les manifestants. A Sant Cugat van haver-hi almenys cinc identificades per l’acció a FGC, i una actuació policial violenta i absolutament desmesurada. Si nosaltres assumíem la contradicció d’anar a una vaga que també era convocada per aquells que han aprovat les retallades, per aquells que ens exploten, per aquells que fan que les nostres vides siguin cada dia de més misèria (perquè no, no només “Espanya ens roba”, els de Catalunya Caixa que han quedat recentment absolts o els del PAV-3% també ens roben i molt), la contradicció més gran és precisament d’aquells que criden a manifestar-se però que després envien els Mossos d’Esquadra a reprimir qui ho fa. La contradicció és d’aquells que diuen voler la independència però frenen qualsevol opció de lluita que surti de l’ordre, quan assumir l’odre vol dir no voler que res canviï i tot segueixi igual. La contradicció és d’aquells que dediquen recursos a detenir i colpejar independentistes, feministes o antifeixistes mentre l’extrema dreta campa lliurement i impune als carrers.

El nostre lloc sempre han estat els carrers, les vagues, i la desobediència. I no, no farem mai una vaga obedient (malgrat ens vinguin a identificar per fer-ho) de la mateixa manera que sabem que no existeix una independència obedient, perquè les vagues són del poble de la mateixa manera que el projecte independentista també ho és. Que no intentin domesticar-ho perquè no podran pas, sortirem als carrers i tallarem les vies tants cops com calgui. Perquè el nostre projecte no és una careta, és un món nou que portem a dins i que ni cap jutge ni cap policia sigui d’on sigui podrà robar-nos mai.

Patrícia Gotarda, militant d'Arran Sant Cugat

Notícies relacionades