De tant fer Tortoses creuaran l'Ebre

Fa quinze dies, des de l'espai de reflexió que em permet aquesta columna, vaig intentar aportar alguns elements per al debat al voltant de l'acció realitzada per Arran a la casa del jutge Llarena. Per desgràcia, torna a ser un tema recorrent del qual voldria escriure unes ratlles.

Aquest cop, m'agradaria explicar-vos com fa dos dies, en un acte de suport al jutge realitzat per Empresaris de Cataunya i Llibertats, un acte cínicament titulat “en defensa de la separació de poders i en contra de la coacció a les institucionsˮ, un company d'Arran Sant Cugat va ser agredit. Ell, evidentment, hi anava a mostrar la veritable cara d'aquestes organitzacions i a destapar el seu caràcter extremament dretà. Perquè és necessari que traiem la disfressa a tots aquells filofeixistes que es vesteixen amb paraules com “llibertatˮ o “separació de podersˮ, i que no deixem en la normalitat la presència de grups vinculats a la ultradreta a la nostra ciutat. Recordem que Empresaris de Catalunya era el 12 d'octubre a plaça Catalunya al costat de grups de feixistes i que és el braç empresarial de Societat Civil Catalana, una entitat amb coneguts vincles amb la ultradreta.

No ens estranya pas que fessin l'acte, ni tant sols ens estranya l'agressió, però que no ho maquillin del que no és. El jutge Llarena és un ranci espanyolista, allò que acostumem a anomenar un fatxa. És normal, per tant, que d'una banda, Arran com que som antifeixistes l'assenyalem; i, de l'altra, que l'espanyolisme i la ultradreta el defensin, perquè està a la seva trinxera. De separació de poders res, clarament és el símbol d'una confrontació (no la d'independentisme o no independentisme, sinó la de democràcia o no democràcia) en què Llarena representa un Estat autoritari que ens guanya, entre altres coses, gràcies al suport de grups ultres com aquests cada cop més estesos.

Potser algunes persones pensaran dues coses davant d'això: primer, que cadascú té dret a dir el que vulgui i no estan d'acord en què Arran anéssim a assenyalar-los; segon, que és cert que són uns fatxes que no mereixen cap respecte però la millor manera de guanyar-los és no fer-los cas.

Respecte a la primera, no podem emparar tot sota la llibertat d'expressió. No és el mateix pintar esvàstiques que llaços grocs. No és el mateix vindicar els drets de les dones que atiar la misogínia. No és el mateix explicar la situació de la frontera de Melilla que defensar la xenofòbia. Hi ha coses que no tenen cap mena de sentit deixar que algú les defensi, i el feixisme, el masclisme o el racisme són algunes d'aquestes coses. Senzillament perquè són idees que discriminen persones per ser com són. No volem esperar que la gent no se'n refiï i no caigui en la trampa del feixisme, perquè precisament la ultradreta, com veiem arreu a Europa i al món sencer amb casos com Itàlia, Hongria, els EUA o Brasil, sap jugar perfectament amb la por de les persones en aquest món de merda. Saben desviar el desencís davant la vida d'explotació capitalista cap a l'odi a l'immigrant, cap a la violència envers les dones, o cap a la renúncia de drets en pro de la “seguretatˮ. Jo no vull córrer pas aquest risc, que de feixisme aquí ja n'hem tingut prou el darrer segle.

I, finalment, respecte a si és encertat o no anar a aquest tipus d'actes a mostrar-ne el rebuig, i lligat amb el perill que té deixar que es propaguin organitzacions i discursos d'ultradreta, crec que no podem badar. Barrar el pas al feixisme no són consignes buides, no pot ser que mentre cridem “No passaranˮ els deixem passar perquè és millor quedar-nos a casa. No, ells no volen la nostra atenció i per això no és millor no fer-los cas. Ells volen guanyar, com nosaltres, tot i que tinguin un horitzó oposat. Volen guanyar adeptes, convèncer, sumar persones a la seva causa i la seva manera de pensar. I nosaltres, si els deixem fer, ens penedirem, perquè quan vulguem aturar-los seran molt més forts. No hem de confiar res al sentit comú de la gent, perquè el sentit comú no deixa de ser l'expressió quotidiana de la ideologia liberal amb què ens eduquen des de petites diàriament. No hem de deixar ni un centímetre a aquest tipus d'organitzacions, perquè de tant fer Tortoses al final quan ens adonem hauran creuat l'Ebre i ja sabem com va acabar això.

Patrícia Gotarda, militant d'Arran Sant Cugat

Notícies relacionades