Per memòria, justícia i dignitat

Comença a fer ja massa temps (si és que un segon no és més del que hauríem de permetre), que l'extrema dreta s'està organitzant, s'està fent forta, i campa lliure expandint discursos d'odi i agredint a tort i a dret. Sense cap mirament ni respecte, exactament actuant com allò que la caracteritza.

La darrera agressió a un càmera de Telemadrid a la manifestació convocada per Ciutadans només és una nova mostra que se suma a la llarga llista d'agressions viscudes els darrers mesos: l'agressió al fotoperiodista Jordi Borràs, els escamots armats retirant llaços entre amenaces i cops a Vilanova, a Manresa o al Maresme, o l'agressió a Dénia patida per un noi que duia una samarreta antifeixista.

I no hem d'oblidar mai tampoc –perquè sempre som on som per tot el que ens ha portat fins a ser-hi, per tot allò què ha passat i no ha passat– persones com en Guillem, la Sònia, el Roger, i tants d'altres, assassinats pel feixisme els darrers 25 anys.

Cal que fem memòria

Som en un Estat que es caracteritza per haver viscut una dictadura durant quaranta anys, sota un règim franquista que no va ser derrotat, sinó que va canviar de careta un cop el dictador ho deixava tot Atado y bien atado. Un Estat regit per una monarquia triada a dit per Franco, on els tribunals que tenen potestat sobre allò que cínicament anomenen “justícia” provenen dels mateixos tribunals i jutges feixistes. On les empreses que es van enriquir amb la dictadura segueixen controlant mercats sencers a costa de la vida. On tot està podrit perquè no eren quatre pomes podrides, sinó que la cistella era allò que les ennegria i mai no hem canviat de cistella.

Hem viscut l'extrema dreta de prop. Durant la Transició i fins als anys 90, les agressions eren continuades, moltes vides van ser arrabassades, i molts d'aquests assassinats van ser impulsats des del mateix govern. No oblidem la batalla de València, ni oblidem els GAL. No oblidem com els jutges deixen al carrer neonazis armats com els de l'operació Panzer mentre detenen, jutgen i condemnen persones per tallar una carretera o per robar per subsistir o per no tenir papers. Hem vist com la policia, com els Mossos, deixaven entrar nazis armats a manifestacions mentre a nosaltres ens registraven de dalt a baix.

Cal que fem justícia

No pot ser que el debat principal sobre el franquisme sigui al voltant de si s'exhuma el cos de Franco mentre un dels partits majoritaris actuals sigui un partit cada dia més obertament feixista (sembla que cada cop els cal menys dissimular) com Ciutadans. Ser justos vol dir mirar el passat sense por, i posicionar-se amb el bàndol que defensa la justícia, la vida, i que per desgràcia va ser derrotat. Evidentment passa per condemnar els crims del franquisme, depurar-ne les responsabilitats i, sobretot, depurar tot el sistema d'aquells que amb total impunitat pregonen idees feixistes. Cal que fem justícia amb totes les que van lluitar, i totes les que lluiten ara.

Cal que actuem amb dignitat

Dignitat vol dir antifeixisme. Clar i sense embuts. Confrontant però, sobretot, teixint solidaritat antifeixista. I no pot ser, per tant, que callem davant de mitjans que blanquegen i, fins i tot, atien el feixisme. No pot ser que, sota la falsa idea de la llibertat d'expressió, permetem que persones o partits defensin idees que atempten contra la població: com és que un partit que no condemna el franquisme pot tenir prou cara per parlar de llibertat d'expressió? Com és que nosaltres podem permetre-ho?

Comprometre's amb la lluita antifeixista és més important que mai. Per això, no entenem que el govern del PDECAT de Sant Cugat ens hagi multat per una acció antifeixista. Haurien d'estar orgullosos que hi hagi jovent a la ciutat que no vulgui oblidar el passat per lluitar perquè el feixisme no torni mai més, enlloc ni contra ningú.

Patrícia Gotarda, membre d'Arran Sant Cugat

Notícies relacionades