Marxeu a viure a Rubí!

Avui, donant-hi voltes al futur, al meu i al de les meves companyes, i veient la convocatòria de macroassemblea per l'habitatge que proposa el Sindicat de Llogateres per al proper 2 de juny, em voltaven algunes idees pel cap. Viurem totes a Rubí, o Badia, o Sabadell o Cerdanyola, d'aquí a un parell d'anys? Quin tipus de persones quedaran a la ciutat? I què passarà amb el teixit associatiu que hi ha? Sense dubte hem de pensar i tenir noves idees, i velles, i sobretot que vagin a l'arrel, és a dir que siguin radicals, i que s'escampin, o sigui que siguin col·lectives. Idees que hem de tenir aviat, com a mínim si volem seguir vivint a Sant Cugat.

És un dret viure a la ciutat, o és un luxe? Però allò més important a preguntar-se més aviat seria si volem que sigui un dret viure a Sant Cugat, o volem que sigui un luxe i, per tant, accessible només a qui s'ho pugui permetre. Davant de la primera pregunta podem afirmar que ara mateix l'habitatge a Sant Cugat és un luxe, i que les joves especialment, així com també moltes altres santcugatenques, estem marxant de la ciutat perquè no ens podem permetre el preu del metre quadrat i no hi ha suficient oferta d'habitatge públic perquè es doni cabuda en aquest indret a les nostres butxaques pelades, que no encaixen amb una ciutat aparador.

Ara que parlem del xoc entre legalitats i legitimitats, proposo analitzar en aquests termes dos elements al voltant de l'habitatge: un d'anàlisi i un de proposta.

Ens trobem un gran problema de base, que cal mirar si tenim en compte allò de tenir idees que vagin a l'arrel: la propietat privada i lliure mercat. És legal que els propietaris especulin amb el sòl i amb els habitatges, perquè sobre el paper són seus. És legal que els venguin per sobre d'un preu accessible, i deixin al carrer les persones que hi vivien per tal de rebre algú que pagui més. És legal que deixin buits habitatges durant molt de temps a l'espera d'una bona inversió. Ara bé, és això legítim? També és legal que el preu augmenti en base a l'oferta i la demanda, però si tenim clar que això no és un fenomen meteorològic sinó que és un disseny de societat que és modificable i que sembla evident, per la desigualtat que genera, que no és legítim, canviem-lo.

I aquí les dues propostes. D'una banda, hem entès a cops de porra, detencions i amenaces aquests darrers mesos que la llei no pot ser un fre que ens limiti quan el que volem és millorar la societat, quan el que volem és democràcia, justícia o llibertat, ja que si no estaríem encallades de manera permanent. Per tant, la llei de la propietat privada no ha de frenar que entrem en edificis buits que serveixen a bancs, fons d'inversió, grans immobiliàries, etc. per tal de generar riquesa a costa d'expulsar-nos. No té cap mena de sentit els centenars d'edificis buits arreu mentre moltes no podem accedir a un dret tan bàsic com és l'habitatge. No té cap mena de sentit que algú marxi perquè no es pot pagar el lloguer perquè pugui continuar vivint de renda aquell a qui li pagui. És, per tant, legítim, que els prenem.

D'altra banda, també hem entès els darrers mesos a força d'assemblees, debats, consensos, i accions a les sis del matí, que la força que tenim entre totes pot fer aturar el país. Sense els grans sindicats, sense grans infraestructures, sense gairebé poc més que compromís i organització. És òbviament legítim que okupem per poder viure i frenar l'emergència, però cal revertir el problema, per passar de la pregunta del "què és Sant Cugat" al "què volem que sigui". I això només ho podem fer com hem après, de manera col·lectiva. Ens hem enfrontat a un Estat i hem aconseguit grans victòries, enfrontem-nos als especuladors que tiren a terra edificis per fer promocions de luxe, que deixen edificis buits, que fan fora les veïnes, i veurem com recuperem la ciutat.

Hem decidit que volíem decidir, que no acataríem més lleis absurdes, doncs trobem-nos i parlem de com volem que sigui l'habitatge a Sant Cugat i que no ens ho imposi ningú. Ja hem après que el "no hi podem fer res" només era una idea que ens havien posat al cap per mantenir-nos quietes. Ara, un cop conscients de la força que tenim, exercim-la.

Patrícia Gotarda, militant Sant Cugat

Notícies relacionades