La violència de la pintura

Fa dos dies, Arran va fer una acció llançant pintura groga a una de les propietats del jutge Llarena, conegut per instruir l'anomenada causa del Procés. Per començar, hem de tenir present que aquesta causa judicial, amb Llarena al front, manté en presó preventiva fa més d'un any els Jordis i gairebé un any en el cas de la resta, i que ha suposat l'exili per altres persones vinculades a les passes que es van realitzar els mesos de setembre i octubre del darrer any.

M'agradaria qüestionar algunes de les crítiques que es fan a l'acció, perquè és evident que l'acció es pot criticar, però és important fer-ho sense caure en els marcs mentals d'aquells que ens oprimeixen, d'un Estat que mai no deixarà que ens autodeterminem i decidim ni com a poble, ni com a treballadores ni com a dones, d'aquell Règim que ens deixa sense casa, sense feina, que empara violadors i que ens jutja per protestar.

Primer de tot, i sense parar-hi molta estona per com és d'evident, no podem apel·lar a la separació de poders. Aquesta no existeix i el jutge Llarena com a instructor de la causa n'és un exemple en si mateix. Veure com tants corruptes segueixen al carrer, els indults a Guàrdies Civils còmplices d'agressions sexuals, com es deixa lliures neonazis declarats amb armament a casa, o el recent cas del franctirador franquista condecorat pel mateix cos policial són exemples d'una evidència que no cal discutir massa. No hi ha, per tant, cap separació de poders a salvaguardar.

També es diu que això només dóna arguments a la dreta per titllar-nos de violents. Primer de tot, arguments no els calen, només fa falta que recordem els Jordis. I segon, potser hem de deixar d'intentar convèncer l'opinió externa i d'uns mitjans absolutament controlats i començar a convèncer-nos entre nosaltres, parlant de tu a tu i mantenint-nos lluny de titulars tendenciosos, paraules hiperbòliques i cortines de fum. Us convido a no veure l'acció com un fre, sinó com a oportunitat per parlar amb aquella gent a qui volem convèncer. A passar de parlar de si l'acció és o no un encert a debatre allò important, que és si continuar en aquest Estat i aquest sistema és o no un encert i com ho fem per alliberar-nos-en, perquè això sí que ens afecta a totes de debò i no la pintura d'aquella porta.

Una altra acusació que també és perillosa de fer és la de titllar l'acció d'acte violent i donar-li una gravetat increïble. Una acció que consisteix en tirar pintura a una porta és més violenta i més greu que tot de fets impunes com són estar un any a presó (a més, recordem que els nois d'Altsasu porten 731 dies entre reixes), que els cops rebuts l'1 d'octubre, que el fet que vingui la policia a fer-te fora de casa, la violència masclista diària que rebem les dones o la quantitat d'accidents laborals? Pensem com sempre allò simbòlic quan ataca els pocs que tenen poder sembla molt més violent i important que allò material que patim tantes i tantes de nosaltres cada dia. Si aquesta acció fos violència, encara seria d'un grau molt menor al que ens fan patir diàriament a totes.

I, d'altra banda, com ens defensem de tot el que està passant? Dels empresonaments injustos, de les reformes laborals, dels cops de la policia, de la impunitat judicial de tants corruptes i de tants masclistes... Ens quedem de braços creuats? Seguim fent manifestacions multitudinàries un dia i després totes cap a casa? Potser cal pensar altres formes, i aquesta pot ser o no la més efectiva, però està clar que amb el que hem fet fins ara anem perdent i que no fer res tampoc no és cap solució.

Amb una acció d'aquest tipus no se soluciona tot. Però és necessari que s'assenyalin els culpables d'aquesta situació de misèria i injustícia que vivim, perquè tinguem clar que l'engranatge no depèn d'una persona però tampoc no cau del cel i, per tant, podem aturar-lo.

Dilluns van detenir tres joves per plantar cara al feixisme a la manifestació del Holi del 29 de setembre passat. Tenim centenars d'encausades per plantar cara a l'Estat espanyol, al capitalisme i al patriarcat. Perquè la justícia no és nostra ni és neutra, sinó que està al seu servei. Assenyalar com la justícia, la policia, el govern i les grans empreses formen part d'aquest engranatge que no ens deixa viure serveix perquè en parlem, ho debatem i veiem que el Règim està podrit i trencar-lo del tot és l'única opció per fer una vida millor per totes. I veient-ho totes, podrem fer accions que encara siguin més efectives per tal d'alliberar-nos d'aquest Estat repressor i que viu de fer-nos malviure a la majoria de la població.

Patrícia Gotarda, membre d'Arran Sant Cugat

Notícies relacionades