Agressions sexuals a Sant Cugat

El darrer dissabte va ser un dia fosc –un altre més–, per a les dones. Vam tenir la notícia d'una violació a Sabadell i després vam saber que la mateixa nit se n'havia produït una altra a Sant Cugat. Dos dies després, enmig de la concentració en rebuig de l'agressió que el col·lectiu feminista de la ciutat, Hora Bruixa, va convocar, ens vam assabentar pels mitjans d'una altra denúncia per agressió sexual a Sant Cugat el passat 20 de gener, a la mateixa zona de festa a la carretera de Rubí.

Sembla que veiem aquestes notícies i ens alarmem, ens mobilitzem, ens escandalitzem perquè és gravíssim (i certament, ho és!) però després tornem a tancar els ulls davant de tota la violència que hi ha al nostre voltant i sense la qual a ningú se li passaria pel cap que té dret de tenir relacions sexuals amb algú que no ho desitgi. I, aquí, especifico, amb algú que no ho desitgi i no algú que ens digui que no, perquè no sempre és fàcil dir que no i, en canvi, si ens importés, ens esforçaríem a saber si l'interès sexual que tinguem envers algú és recíproc i no el donaríem mai per suposat.

No pot ser que actuem només respecte a la punta de l'iceberg, perquè a més a més, és una actuació que va tard, que es produeix quan ja han violat, colpejat o assassinat algú. És important que pensem com s'ha de castigar els agressors un cop agredeixen però ens és molt més útil evitar que les agressions es produeixin. Necessitem, i òbviament mereixem, viure en una societat en què puguem anar soles i tranquil·les pel carrer. Entenc que, a curt termini, hem de debatre sobre com es castiga els agressors i quines mesures pal·liatives com patrulles policials o il·luminació de carrers hem de tenir, però ens cal mirada llarga, perquè ja són massa les dones que hem perdut perquè han estat assassinades, massa les agredides. Massa dones perquè el fet que una sola dona visqui amb por és massa.

D'altra banda, no podem pensar només en mesures que actuïn respecte agressions d'aquest tipus, ja que són la minoria de casos. Òbviament, ens n'assabentem més, perquè si ja és difícil denunciar i fer-ho visible en agressions comeses per desconeguts, a causa de la culpabilització que sentim per la llosa tan gran que és el patriarcat (us sonen comentaris com “però si és ella que torna amb ell malgrat la pegaˮ, “aviam, és que si anava així de borratxa potser voliaˮ, “sempre es busca els homes aixíˮ?), sumat a la mala resposta d'una justícia patriarcal, imagineu-vos com és de difícil reconèixer-ho i compartir-ho quan qui t'agredeix és la teva parella, el teu pare, o el teu patró quan necessites la feina. Aquestes són la majoria de les agressions, i aquestes són també les que tenim al voltant i davant de les quals sí que podem actuar.

Hem de respondre a totes les agressions amb tota la fermesa i contundència possible, sense cap mena de dubte. Però també hem de posar mesures enfocades a aconseguir que aquestes no es cometin. Mesures de llarg recorregut que han d'anar lligades a les mesures de xoc. I de la mateixa manera, nosaltres com a societat ens hem d'implicar en rebutjar les agressions, només faltaria, però també en evitar qualsevol mostra de violència masclista per no arribar a les més visibles. És a això al que ens referim quan parlem de la piràmide de les agressions, i en com és d'important no callar davant un acudit que faci entendre que les dones som un objecte, davant d'una publicitat que ens mostra al servei del plaer dels homes, d'una indústria pornogràfica que educa els joves en el masclisme més infame. Només si actuem davant de tot això podrem, potser, algun dia, deixar de manifestar-nos contra les violacions perquè aquestes no es produeixin.

M'omple de pena veure com es vol treure rèdit polític electoral d'una concentració contra el masclisme, com va passar dimarts passat, mentre no es prenen mesures d'urgència a l'alçada de la situació. De debò, parlin amb les feministes que, com veureu aquest 8 de març de la mà del Comitè de Vaga Feminista de la ciutat, tenim moltes propostes realitzables amb la mirada posada en l'avui i en el demà. Però això només si enteneu que les dones som també les que som expulsades de Sant Cugat, que les dones també ens veiem abocades a feines precàries, que a les dones també ens afecta el que estan fent amb aquesta ciutat. Perquè les opressions no es poden separar, i no es pot intentar assumir el feminisme sense tenir en compte que no mira de manera aïllada els problemes, sinó que entén que nosaltres, que hem patit i patim la desigualtat cada dia en carn viva, no volem cap desigualtat en el món.

I m'omple d'esperança, en canvi, veure com cada cop més dones hem decidit que defensarem el nostre dret a la vida i ens organitzem per fer-ho. Perquè l'única proposta que sabem que podem realitzar, a curt i llarg termini, és estar juntes i lluitar. Protegir-nos entre nosaltres, com a dones. Això només depèn de nosaltres, les majors (i úniques) interessades en fer que això canviï de debò de dalt a baix. Per això no dubteu ni un segon que les feministes ho donarem tot fins a aconseguir canviar-ho tot.

Patrícia Gotarda, membre d'Arran Sant Cugat

Notícies relacionades