8 mil motius i encara més

El passat 8 de març, Dia de les dones treballadores, va ser un dia d'aquells que duren anys, un dia d'aquells que s'escriuen col·lectivament i queden escrits, per tant, en la memòria col·lectiva. A Sant Cugat vam organitzar la vaga general feminista i ara ens enfrontem a la repressió per fer-ho, però si creuen que aquesta ens aturarà és que no saben que ens sobren els motius per seguir endavant. La jornada va marcar un abans i un després en la lluita per aconseguir l'alliberament de les dones, ja que milions de dones organitzades arreu del món vam decidir i ens vam saber capaces d'aturar el món.

No s'han aturat, però, els motius que ens van portar a sortir als carrers aquell dia i que ens empenyen dia rere dia a rebel·lar-nos contra la violència i la discriminació que patim per ser dones. Reclamàvem una societat lliure de violències masclistes, i aquesta no s'atura pas: els darrers casos de violacions a Barcelona o Castelló i els darrers feminicidis en són la mostra més crua i alhora únicament exemplificadores de tot un sistema de violències.

No s'ha aturat l'educació masclista que rebem. Fa poc ens fèiem ressò a Sant Cugat de la multa que ha rebut l'escola Viaró per discriminar les dones treballadores, ja que només contractava homes com a professors. Però encara reben diners públics per seguir promovent el masclisme. Des de 2001, han rebut 38'9 milions d'euros, i encara en seguiran rebent mentre, diuen, no hi ha diners perquè hi hagi escoles públiques de qualitat i acord a les necessitats de la població.

No s'ha aturat l'explotació que rebem a les feines, i ara que s'acosta l'estiu veurem intensificar-se les feines en negre, els sous de misèria, les hores no pagades, la contractació en base a l'aspecte físic i l'assetjament que rebem, per exemple, en camps com l'hostaleria. I seguirem veient com ens volen fer fora si manifestem que volem ser mares, com ens paguen menys, o com aquell càrrec de responsabilitat mai se'ns proposarà a nosaltres si no a algun company. I seguirem havent de cuidar el nostre entorn sense límits, havent de fer totes les tasques que no sabem gairebé ni que existeixen fins que les dones que les feien deixen de fer-ho.

No s'ha aturat la ignomínia de les fronteres, les morts al Mediterrani, les batudes racistes en ciutats que es venten de “voler acollir”, les deportacions de persones que demanen asil polític... Ni s'ha acabat veure com qui té les feines pitjors pagades i sovint en negre, com és la neteja de les cases, són dones migrades.

Un exemple recent de com ens continuen donant motius per ser feministes és el cas de les temporeres de Huelva. Explotació laboral, violència sexual i racisme són els pilars sobre els quals es basteixen els beneficis dels propietaris dels camps de maduixa de la regió, que representen gairebé la totalitat de la producció de maduixa a l'Estat espanyol. Sobre les esquenes i el patiment de centenars de dones s'aguanta aquest sistema de misèria per a tantes i privilegis per a uns pocs.

Per això les dones que vam formar part del comitè hem decidit no aturar la lluita, perquè els motius que ens van portar a tantes dones a fer vaga es mantenen i incrementen diàriament. Perquè són motius per seguir una lluita que venia de lluny i va més lluny encara. I per això el proper diumenge ens manifestarem per donar suport a les temporeres, perquè el feminisme vol dir fer-ho jo per elles i elles per mi.

Patrícia Gotarda, militant d'Arran Sant Cugat

Notícies relacionades