Publicitat
Després de més de 30 anys d’alcalde convergent, Sant Cugat ja fa un mes que té una alcaldessa d’Esquerra Republicana de Catalunya i un govern progressista. La qüestió és, ras i curt, si aquesta alcaldia d’ERC, fruit d’un pacte a tres, amb la CUP i amb el PSC (del PSOE) té legitimat per ser-ne.
L’altre dia en Dionisio Gimenez va publicar en aquest mitjà un article sobre aquest individu i el titllava de boira i amb una ironia subtil i de vegades poder massa explicita acabava definint-lo com a bufó de la cort. Jo no he tingut el disgust de conèixer personalment aquest tros de carn en forma física de persona, però sí que he patit en primera persona el resultat dels seus, diguem-li, articles d’opinió per no dir lis femer on aboca tota la merda que és capaç d’acumular.
Soc veïna de la Floresta, lloc on estic molt orgullosa de viure i compartir els espais públics, la meva sorpresa va ser el passat dissabte dia 6 de juliol de 2019 quan vaig anar la piscina de la Floresta cap a les 12:30 (una hora i mitja després d’obrir) quan la persona de l’entrada em va comunicar que només quedaven dues entrades, ja que controlaven l’aforament. Jo anava amb els meus nebots petits. Em va comunicar de que havia d’esperar que sortís algú, cosa que veia constantment; persones que anaven a fumar, menjar, etc. per la mateixa via d’entrada.
Aquests darrers dies s'està negociant el nou cartipàs del govern municipal de Sant Cugat. A ningú que no es faci trampes al solitari se li pot escapar que un dels possibles factors que ha fet perdre vots a Junts per Sant Cugat en les darreres eleccions municipals ha estat la gestió de la seguretat local. Una gestió que porta 32 anys governada des de l'anar fent al més pur estil Policia Local de població petita.
Després de 40 anys, l’espai de l’esquerra transformadora –primer del PSUC, després d’ICV-EUiA i ara els Comuns– va perdre en aquestes passades eleccions del 26 de maig per primera vegada la nostra representació.
Quan parlem de vida, com amb qualsevol terme abstracte, podem fer-ho de debò, buscant el rigor i la veritat, o de forma retòrica. De forma retòrica, posar la vida al centre pot significar qualsevol cosa i el seu contrari, com totes les paraules buides i ben-sonants de la política representativa i la ideologia precuinada.
Fa uns dies que rebo propaganda electoral a la bustia. El format de sempre amb la informació de sempre i que genera el residu de sempre. Tot i així la miro amb interès. No han arribat tots els que esperava. Aquest any es una mica diferent. Trobo insulsa la benvolença dels partits que fan la feina de facilitar-te la llista al Congrés amb el corresponent embolcall i també t’estalvien la tasca de marcar-te les ‘X’ a la casella del Senat. Pots veure qui hi ha a les altres candidatures, amb la creu buida, és clar.
Aquesta frase expressa un fet que no prestem prou atenció. Actualment l’espècie humana, una de milions que habita en la Terra, s’ha apropiat del planeta. És increïble! Però és que a més està fent mal a la Terra, produint el canvi climàtic. I aquesta espècie som nosaltres.
Probablement avui, la situació a Veneçuela sigui el problema més gros existent en l'escena política internacional. O un dels més grossos. No perquè sigui menys dolorosa la situació de Síria, Líbia o la guerra a Iemen (i més), sinó per les conseqüències catastròfiques per l'Amèrica Latina que tindria una resolució del problema sobre la base d'una confrontació i per altra banda per al dret internacional, el perillós precedent de reconèixer un "autoproclamat". Totes dues polítiques són encoratjades i impulsades pel govern dels EUA.
Benvolguts i benvolgudes pensionistes:
Amb l'Assemblea Extraordinària del passat 18, hem completat un cicle, hem cremat una etapa.
Al llarg de la nostra vida, moltes vegades tenim la sensació de tornar al punt de partida: quan neixen els nostres fills, quan canviem de treball, quan anem a un altre habitatge o quan ens jubilem. Sempre sembla que tornem a la casella de sortida.
