Un tal Arcadi Espada

L’altre dia en Dionisio Gimenez va publicar en aquest mitjà un article sobre aquest individu i el titllava de boira i amb una ironia subtil i de vegades poder massa explicita acabava definint-lo com a bufó de la cort. Jo no he tingut el disgust de conèixer personalment aquest tros de carn en forma física de persona, però sí que he patit en primera persona el resultat dels seus, diguem-li, articles d’opinió per no dir lis femer on aboca tota la merda que és capaç d’acumular.

Durant molts anys vaig treballar en un centre de protecció de menors on s’acollien nois i noies en perill d’exclusió social, per conflictes familiars, per abusos i altres coses igualment greus. Doncs bé, fa uns quinze o setze anys a Barcelona es va produir un escàndol enorme quan es va saber que el director d’un esplai per nens i nenes abusava d’ells. Potser alguns dels lectors recordarà aquest cas conegut com “El cas del Raval”. A més del director es veien implicades algunes famílies, entre elles una que suposadament prostituïa els seus a canvi d’uns bons ingressos. Tres fills d’aquesta família, dues noies i un noi, van ser acollits al centre on jo treballava per tal de protegir-los d’aquesta brutalitat.

En el temps que les nenes van estar al centre, una d’elles que estava escolaritzada en un col·legi d’ideari catòlic li va proposar fer la primera comunió cosa que la nena va acceptar sense cap intromissió per part dels seus educadors, ans al contrari recolzant la seva lliure elecció. He de dir que per ordre judicial els pares tenien prohibit veure els seus fills i suspesa la pàtria potestat fins al final del judici.

Un parell de dies abans que la nena fes la seva comunió aquest fulano, que amb el seu nom encapçala el titular d’aquest article, va publicar al diari El País un pamflet en què deia que el centre no deixava anar la mare a veure-la, deixant els educadors i tot el personal del centre pràcticament d’assassins perquè, segons ell, i malgrat l’ordre judicial havíem d’haver facilitat la presència de la mare. Els insults que ens va dirigir van ser en quantitat i en “qualitat” veritablement interessants perquè en vaig aprendre algun que desconeixia.

La cosa es va quedar així fins que va sortir la sentencia del judici. Aquest individu va publicar dos nous pamflets al mateix diari, un dedicat al director i l’altre a la família. En el primer, després de posar de volta i mitja al jutge per la condemna contundent del director, va arribar a escriure que aquest senyor era un home amable, sensible, dedicat a la seva feina en cos i ànima i que entre tantes virtuts només tenia un defecte i era que li agradaven els nens; i, clar, no podia fer res més que abusar d’ells, la cosa més natural del món.

 

En el segon pamflet i prenent com a referència que el jutge havia declarat no culpable la mare per falta de proves (és evident que cap dels implicats va declarar per no veure’s involucrat) la cosa ja va pujar de to i els insults i les desqualificacions van anar des del jutge, passant pels consellers de Justícia i Benestar Social, el director general, els tècnics, el personal del centre i qualsevol que es trobés pel davant obviant que en la seva resolució el jutge recomanava que no és tornés la pàtria potestat a la mare i que els menors restessin al centre, deixant ben clar que malgrat tenir la certesa del delicte no podia demostrar-ho.

L’espectacle que va protagonitzar al programa televisiu del Ristro Mejide afirmant pràcticament que s’havia de matar els pares i els seus fills amb síndrome de Down va acabar de explicar qui és aquesta cosa que sembla persona però no ho és.

Jaume Espina

Notícies relacionades