La violència que ningú veu

Començo dient que estic en contra de tota la violència, sigui aquesta física, psicològica, social i més encara si aquesta violència és exercida envers dels més febles.

Qui no està en contra de la violència? Ningú aixecaria la mà a favor de la violència, oi que no? I tampoc la utilitzaríem a la nostra vida diària, més encara, rebutjaríem a tot aquell individu que la utilitzés. Som una societat avançada, culta, etc. Però he observat aquests darrers dies, mesos i anys que molt sovint alguns col·lectius d’individus força polititzats han utilitzat un tipus de violència que li diríem postural. Molts de vosaltres, quant ho expliqui, ho trobareu una tonteria però no ho és. Jo no sabia ben bé com catalogar aquesta petita angoixa que patia en veure a segons quines persones fent segons quins gestos. No parlo de fer una botifarra o aixecar un dit, són gestos lletjos però no tenen més significat que un simple insult. Parlo de gestos que podem trobar en la història i que la nostra societat els està reproduint avui en dia. Poso un exemple, molt sovint veiem a gent aixecant el braç en vertical i la ma tancada amb un puny, aquest gest per si mateix ja és força amenaçant i si te’l fan davant teu, llavors es converteix en agressiu. En una situació entre dos individus, si un d’ells aixeca el puny enfront de l’altre, la impressió és que el farà caure sobre el cap del que té davant. No fa gaire aquest simbolisme representava pels europeus una de les èpoques més fosques de la història moderna, tots recordem el pensament comunista que va assolir l’oest d’Europa, i el temor que ens inspiraven aquelles fotos amb una massa de gent amb el puny enlaire i cantant aquells himnes monocords i greus. Puc dir que he vist a més gent aixecant el puny aquests últims tres anys que en tota la meva vida, i imaginar com cinquanta persones juntes ho fan alhora no és un espectacle molt encoratjador. Un altre dels gestos que m’han deixat una mica atabalada és el que s’ha posat de moda entre els nacionalistes i, desgraciadament per ells, també ens porta a la memòria temps pitjors, molt pitjors. Com se’ls ha ocorregut utilitzar un gest tan reconegut al món sencer? És cert que falta un dit, que són quatre de cinc, però així i tot no és molt oportú. És incomprensible. Jo vaig ser conscient per primera vegada en una foto que va córrer per la xarxa, on es veia un grup de gent amb banderes independentistes i sorprenentment amb la mà alçada en diagonal davant seu i quatre dels cinc dits estirats. Vaig quedar-me atontada veient allò. Vaig recordar que un personatge del Polònia (TV3), el que feia d’en President Mas, s´acomiadava amb un discurs i feia aquest gest. Potser és per això que l’utilitzen ara? Aquella foto amb tota la gentada fent el mateix era, com a poc, una mica rara. Ja assabentada vaig ser conscient que aquest gest és reproduïa més sovint.

Ja us dic que pot ser tot això ha sigut una pensada en un moment estrany, que potser són tonteries, que cadascú és lliure de reflexionar o no, que direu que m’equivoco i que no es pot considerar violència o que he pixat fora de test. Potser sí o potser no. Els que estem en front no sentim aquest gestos com un signe d’unitat o de germanor, al contrari, són uns gestos que separen i distancien.

He d’aprofitar aquestes línies per corregir una interpretació errònia de les meves paraules en el ple de l´EMD de Valldoreix el passat 19 d´octubre. Tinc que donar les gràcies a elCugatenc per deixar-me, de nou, un espai a la seva publicació. Després de llegir elCugatenc, el TOT Sant Cugat i el Cugat.cat i veure les seves coincidències, he que dir que el que jo pensava que podia ser una interpretació errònia d’un mitjà no ho és, que vaig ser jo la que em vaig equivocar. El que va passar és, que en aquell moment de nervis i col·lapse, vaig dir coses que no volia dir i que m’agradaria, en aquesta oportunitat que tinc, deixar- les clares. També penso i ho vaig dir al ple, que el referèndum ja estava mort, va néixer mort, per això la violència no sols va ser rebutjable sinó també estúpida i innecessària. La meva sorpresa és que s´ha utilitzat el adjectiu “miserable” per qualificar aquesta violència quant no estava en el meu pensament fer-lo, el que jo volia dir al parlar de “miserable” és l’ús que es fa dels ferits per part de les dues bandes, una per magnificar-les i l’altra per minimitzar-les. També vaig deixar de dir, suposo que per la tensió nerviosa que vaig patir, que jo no culpabilitzo als agents ni els de la policia nacional al 1 d’octubre ni els dels mossos al 15M, els culpables sempre seran els polítics incompetents. Dient això m’he quedat descansada.

 

Susanna Casta, exvocal de Ciutadans i veïna de Valldoreix