El Rifkin revolucionari a Sant Cugat, per Miquel Vallmitjana

El dimecres 21 de setembre a Sant Cugat en Jeremy Rifkin va fer una ponència convidat pel govern català. La seva ponència tenia el agosarat títol d'Un nou paradigma econòmic per a una Catalunya sostenible. Aquest divulgador té també l’adjectiu d’activista a la seva biografia publicada a la Viquipèdia. Per la seva formació i vagatge prou es podria dir que és anàlega al nostre estimat Arcadi Oliveres (espero que cap dels dos s’ofenguin per aquesta comparació).

Tot i que a la conferència no en va parlar, és molt conegut entre els activistes contra l’agricultura amb transgènics perquè en va ser un pioner de la crítica a aquesta tecnologia aplicada al camp. Té una modesta participació al documental El món segons Monsanto. En aquest sentit també m’agrada comparar-lo (també espero sense ofendre a ningú) amb Jorge Riechmann. Aprofito per comentar que el grup de lectura de cal Temerari vam treballar al curs passat el llibre de'n Riechmann El socialismo puede llegar solo en bicicleta.

La intervenció del Rifkin va començar explicant els grans problemes que tenim de reptes la humanitat: desigualtats econòmiques fins al punt que un centenar de persones té tanta riquesa com la meitat de la humanitat, el canvi climàtic, la necessària transició energètica –de fòssil a renovables.

Tot seguit va exposar la seva proposta: tecnologia per continuar augmentant l’eficiciència, banca pública per finançar –sense derivar recursos al sector privat– la transició energètica, augmentar els llocs de treball en sectors com l’ambiental i les cures –de baixa intensitat energètica associada– i reduir la jornada laboral per acabar d’equilibrar la relació de mà d’obra disponible i la necessària que es redueix inevitablement per la robotització (abans anomenada mecanització).

Alguns aspectes de la seva proposta són molt revolucionaris. Banca pública, expressada davant d’una bona representativitat empresarial i política de dretes! I no sé si serà algun problema en la traducció o d’amnèsia temporal, però va rebre igualment aplaudiments d’eufòria per part de la majoria de l’assistència.

També considero revolucionari propostes decreixentistes exposades, però molt subtilment. Per exemple, el fet que en un futur proper els cotxes ja no seran de propietat sinó de lloguer. Quantes persones del públic pensarien que això amb elles no els tocava? Em temo que moltes. La cultura de la propietat privada i la cultura del cotxe propi està molt arrelada a les nostres ments. I les propostes decreixentistes que estalvien diners i recursos són sovint pensades per a la població que necessitarà estalviar aquests diners; crec que gran part del públic present a l’Auditori de Sant Cugat aquell vespre no estava a la part de la població que té problemes seriosos per passar el mes.

És això, un discurs amb aspectes de radicalitat aplaudit per una audiència poc sensibilitzada, el que destaco d’aquest acte. Espero que ens ajudi a avançar a aquesta transformació social vers la sostenibilitat. El discurs final del president Puigdemont ens permet també exigir polítiques realment transformadores vers aquest canvi, ja que personalment estic cansat d’escoltar discursos molt agradables però polítiques que van en sentit contrari.

Miquel Vallmitjana, ecologista

Notícies relacionades