De què parlem quan parlem de vida

Quan parlem de vida, com amb qualsevol terme abstracte, podem fer-ho de debò, buscant el rigor i la veritat, o de forma retòrica. De forma retòrica, posar la vida al centre pot significar qualsevol cosa i el seu contrari, com totes les paraules buides i ben-sonants de la política representativa i la ideologia precuinada. Pot significar supervivència, benestar o privilegis, llibertats o imposicions, segons qui i quan ho digui i segons desitgi el votant, que, sigui de la ideologia que sigui, considerarà la Vida un eslògan que el representa, si està en el context adequat, o simple demagògia, si es troba inscrit en el context oposat. Entre els que parlen de vida i els provida, cal fer-se un esquema per entendre-ho.

Quan parlem de Vida, si ho fem de debò, i no utilitzant les paraules pel seu poder alquímic de transmutació de les idees, sinó amb l'esperança que representin realitats materials, parlem de Biologia, la ciència que per antonomàsia es dedica a parlar de, estudiar, i entendre la Vida, com a concepte abstracte, però també com a realitat material concreta, en el centre de la seva tasca. I la biologia diu que ens trobem en la sisena extinció massiva d'espècies, i que aviat, més aviat del que creu la majoria de gent i del què estan disposats a parlar-ne als mitjans de comunicació dependents i la classe política de tots els colors, ens pot tocar a nosaltres, si no fem un canvi profund i immediat que només començarà des de baix. La Biologia ens diu que és moment d'escollir, rebel·lió o extinció. I en època de caos climàtic, anihilació biològica, postveritats i retrassismes i sectorialitzacions esperançadores que s'alien, en la praxi, amb el negacionisme feixista, la Biologia ens demana un canvi radical i inaplaçable en la nostra relació amb la Terra. Ni més ni menys que el que es demana a cadascuna de les persones que hagin de quedar-se a defensar el castell llegendari d'Invernalia, una experiència inoblidable: Per posar la Vida al centre cal el coratge de veure, reconèixer i gosar sostenir la mirada a la mateixa Mort que s'apropa. Si cal, (i cal) plorar una estona (si no et cal és que, indubtablement, no has tingut el coratge de mirar el que ve), i després posar-se a treballar improvisadament en aliances abans impensables per a enfrontar un risc abans impensable que ha esdevingut real. Més enllà de la política hi ha la vida.

Si la nostra necrofòbia ens impedís parlar de la mort, ni tant sols pensar-hi, de què parlaríem quan parléssim de vida? No l'estaríem confonent amb els jocs de poder als que estem acostumats? Quan temps més seguirem parlant del clima d'emergència nacional que viu Catalunya mentre centenars d'espècies són anihilades a diari i comunitats senceres perden les seves llars? Som conscients que si els presos polítics republicans són sentenciats a les condemnes medievals de què els acusa el Regne d'Espanya, per quan surtin, el seu país serà un desert i els seus fills molt probablement estaran a la misèria o buscant un lloc més vivible on emigrar? Quin projecte de poble, de país i de món tenim, si els nostres plans no contemplen això, o bé ho contemplen com una qüestió secundària, no marginal, sinó marginalitzada, en la que hi pensarem quan tinguem una estona lliure de les nostres obligacions reals? És que el món d'aquí deu anys no és el nostre món, sinó un altre planeta, on hi viuen uns altres humans amb els seus propis problemes? Alienació és la malaltia d'una societat alienígena que vivint a la Terra, es concep a si mateixa com alguna cosa diferent de la Vida que és i l'envolta, tot autodestruint-se simplement perquè pot, i el seu nihilisme li impedeix pensar que potser no hauria de fer-ho. Aquesta alienació no és casual, respon a lobbys del petroli i mercaders del dubte, que han convençut gran part de la població que ja està tot perdut, utilitzant la psicologia de masses i aprofitant-se del control del mitjans per a inculcar idees negacionistes, o com a mínim derrotistes també entre aquelles organitzacions i persones que haurien d'estar fent la política pel canvi.

No abordar des d'allò comú la crisi de la reproducció de la vida, significa anar-ho cedint a mans de les iniciatives privades, i esperona el creixent negoci lucratiu de la gestió sobre qui viurà i qui no viurà. A falta d'una proposta i/o revisió de les esquerres, les dretes ja han realitzat la seva pròpia revisió interna i nou full de ruta, allò que ara anomenen biopolítica, que comença amb postveritats supremacistes, i acaba fent biocombustibles dels dissidents polítics.

En temps de col·lapse global dels sistemes de sosteniment de la vida, i cúspide del sistema econòmic mundial, l'abisme que enfrontem és tan gran i pròxim que s'esgoten amb velocitat les opcions per a una transició raonable i van omplint les possibilitats de futur les diferents formes de col·lapse, amb diferents graus de devastació que treuen les ganes d'estudi i ens criden a l'acció directa immediata, abocant una generació d'acadèmics i estudiants a les línies de front del canvi social, mentre les excuses i pretextos de sempre de la classe política rodolen muntanya avall sense que tampoc les elits entenguin gaire bé què està passant ni puguin fer gaire res per evitar-ho. En temps de crisi, quan la vida mateixa està en joc, no és moment de càlculs partidistes ni d'apropiar-se d'idees que ens vagin grans. És moment d'anar juntes i de veritat, o bé morir juntes de pura estupidesa col·lectiva.

Si no tinguéssim temps de parlar d'aquelles quotidianitats invisibilitzades que ens mantenen en vida, per una agenda amb importants reunions i grans actes, de què estaríem parlant quan parléssim de vida? Per això, quan parlem de Vida, parlem d'oxigen, de diòxid de carboni, d'arbres i d'insectes pol·linitzadors. Parlem del clima, de tocar de peus a terra. De saber-nos primats, mamífers, animals, vida. De la idea radical de saber-nos una sola família. Parlem que casa nostra està en flames, aturant-nos a assenyalar que allò domèstic és polític, i alhora que polític, és moral, psicològic. Cal molt de coratge per a posar, de veritat, la vida al centre. Perquè posar la vida al centre és un acte radical que si el fem, i queda als marges i no al centre de la nostra vida, és que no l'hem fet, sinó que era un selfie.

Per això, quan parlem de posar la Vida al centre, del que estem parlant és de justícia climàtica, d'actuar per revertir el col·lapse ecològic. Parlem, ni més ni menys, que de no matar allò que manté en vida els nostres fills i filles. I quan parlem de persones, que és l'altra cosa de la que cal parlar quan parlem de Vida, (perquè les persones, en tant que som Vida, també ens hem de posar al centre), parlem de feminisme, tot i que això no seré jo, per suposat, qui ho faci. Sempre que parlem de la Vida, o de les persones, ho fem de forma radical, o bé no ho fem, perquè radical vol dir defensar certes idees fins les ultimes conseqüències i no només quan el vent bufa a favor.

I en aquesta lluita axial per la defensa de la Vida no tenim gaire més a favor nostre que els nostres cossos més o menys organitzats, i una arma de butxaca que distribuïm sense descans entre les tropes, una Veritat que emprada amb coratge i destresa pot derrotar la llarga nit que s'apropa per a totes.

Isidre Castañé Campmany, aficionat a la fantasia política i activista realista

Notícies relacionades