Optimisme en temps de descompte

Fa un més em preguntaven a elCugatenc si sóc pessimista o optimista sobre la crisi climàtica. Tot i que considero bo mantenir una actitud positiva a la vida, no considero els termes pessimisme o optimisme adequats per a l'anàlisi polític. Encarar la realitat requereix grans dosis de realisme, i ni el pessimisme ni l'optimisme ens faran cap bé a l'hora d'entendre el món on vivim.

Abordar la crisi climàtica amb realisme significa entendre que hem fet esclatar la sisena gran extinció. Entendre que tots aquells bonics animals que ens agrada ensenyar en contes infantils als nostres fills (el tigre, la balena, l'elefant, la girafa, el rinoceront...), segurament no existiran més que com a animals mitològics per als contes dels seus propis fills.

Realisme significa ser conscients que perdrem l'illa de Buda i segurament també la Barceloneta, i més enllà de casa nostra, països petits, però importants per a les persones que encara avui hi viuen, seran completament engolits per les ones. El nombre de refugiats climàtics ja existents creixerà de forma exponencial en els pròxims anys.

Ens podem permetre ser optimistes o pessimistes sense que això enterboleixi la nostra visió de la realitat, només si primer ens assegurem d'haver entès quina és la realitat en la que ens trobem. Ens trobem a l'inici de la major crisi que ha patit la humanitat; i superar-la implicarà canvis a l'altura de les circumstàncies.

Al Regne Unit, el país del món amb una tradició més llarga de cremar el nostre futur col·lectiu, hi ha qui demana una mobilització econòmica, social i política de l'escala de la Segona Guerra Mundial per abordar la situació, i realisme és entendre que la comparació no és exagerada, sinó que més aviat es queda curta, que el que ens hi juguem és molt més del que hi havia en joc aleshores i que hem perdut ja massa terreny com per a estar debatent encara determinades mesures urgents. Realisme significa entendre que la lluita per la justícia climàtica no tracta de preservar paisatges bonics, sinó de preservar la continuïtat de la vida humana, que ara mateix es troba greument amenaçada.

A l'Antropocè ens trobem en l'era en la que l'impacte de les accions humanes esdevé una poderosa força geològica. Això ens aboca a una crisi de valors pròpia d'un moment històric crucial com a espècie intel·ligent que ens agrada considerar-nos. Hem desenvolupat un coneixement tècnic de la natura, que sumat als nostres valors culturals heretats, ens portarà aviat a la destrucció col·lectiva. No podem “desinventar” cap de les nostres màquines, i ja que perdre aquesta guerra és perdre-ho tot, l'única opció que ens queda és una profunda revolució cultural d'escala global.

Abandonar la cultura suïcida global de dominació és una tasca colossal que ja no tenim temps de postergar a les generacions futures, doncs amb els anys el futur ha esdevingut present i som, ara mateix, la primera generació que pateix la crisi climàtica, i l'última generació amb el poder d'evitar la catàstrofe total.

Si volem sobreviure hem de desconstruir fins als fonaments la nostra cultura patriarcal capitalista, i reconstruir-la en una forma que no ens porti al desastre. Tenim poc temps, perquè a l'era de les conseqüències la política no es pot permetre quedar estancada, i la degeneració de les nostres societats cap al feixisme més salvatge i deshumanitzador ja ha començat.

Col·locar la vida al centre del debat polític significa un reconeixement explícit de que tenir un planeta habitable és una condició sense la qual no es pot desenvolupar cap altre projecte polític.
Això, que sembla tant obvi dit així, sovint ho obliden els partits polítics i moviments socials. Fins aquest punt n'és d'alienant la cultura en la que estem adoctrinats.

Col·locar la vida al centre de l'acció política és un reconeixement explícit de la interdependència i la ecodependència com a elements essencials de qualsevol ésser viu, també l'ésser humà, i no invisibilitzar aquesta dependència i els éssers que treballen per a abastir-la, sinó fer-ne el pilar central d'una socialització responsable.

Construir i implementar una cultura regenerativa global en menys de 10 anys és una tasca que ja no apel·la només a les mares i a la comunitat educativa amb vocació transformadora. Apel·la a tota la generació actual i ja ha deixat de ser una qüestió ideològica per esdevenir una qüestió de pura supervivència. Per aconseguir-ho, haurem d'arrossegar el centre polític fins aquells llocs on la vida s'ha estat reproduint, tot aquests segles, subjugada i silenciada.

Hem de qüestionar-nos profundament l'origen dels nostres privilegis de mobilitat, connectivitat i consum. Hem de visibilitzar tota la violència invisibilitzada en la nostra cultura suïcida, com a pas necessari per a descolonitzar pacíficament la Terra i els nostres imaginaris.

Hem d'aprofundir l'actual disminució de la natalitat alhora que un augment de la cura i la criança responsable a Europa, i promoure-la arreu.

Parlar de reducció de consum animal, de models de mobilitat sostenible, i altres praxis quotidianes no en termes d'opcions personals o domèstiques de vida com pretén el neoliberalisme, sinó d'imperatius polítics estructurals directament derivats d'imperatius materials que seria desastrós seguir ignorant.

Hem de rebutjar les noves tendències distòpiques en seguretat ciutadana, que avui significa blindatge per a les elits, i recuperar una idea de seguretat ciutadana que signifiqui menjar i sostre per a tothom, en un món malferit i cada cop més hostil a la vida.

Des de fa segles, diversos pensadors han suposat una o altra “naturalesa humana” per a justificar un o altre projecte polític. Les antropologies pessimistes (l'humà és per naturalesa egoista, envejós...) justifiquen les polítiques autoritàries i de dominació. Les antropologies optimistes (l'humà és per naturalesa altruista, entregat...) justifiquen les polítiques igualitàries i d'emancipació.

En una època en la que ja ningú creu en la “naturalesa humana”, aquesta és només un relat instrumental en mans d'un o altre discurs polític.

Però la realitat material és que com a espècie ens trobem davant d'un abisme que aviat definirà experimentalment l'ésser humà com l'animal suïcida, o bé l'animal amb consciència planetària. Serà una resposta inapel·lable i indiscutible.

Per això crec que només es pot permetre ser optimista sobre la situació d'emergència climàtica qui reconegui la urgent necessitat de posar la vida al centre de la nostra cultura, realitzant tots els canvis necessaris.

Enderrocar cada institució que no sigui capaç d'alinear els seus interessos amb els d'una cultura regenerativa global, impugnar i abolir immediatament tots els sistemes de dominació, i començar a construir, en plena guerra pels recursos i sota ocupació militar, el món nou que portem als cors.

Recuperar el sentit de la nostra existència per a imaginar una tecnologia al servei del futur, i una economia en harmonia amb la vida que la sosté.

Una de les conseqüències de posar la vida al centre és la senzillesa de respostes que ofereix a les preguntes morals i polítiques del nostre temps.

Em permeto ser optimista respecte al projecte de futur perquè crec que tenim ja totes les peces allà i sols ens falta estructurar-les de la manera correcta. Tenim força pistes de com fer-ho. La diversitat de fronts oberts de lluita avui ens dona pistes de com serà, si n'hi ha, el món del demà. Avui ja marxen des de les perifèries simbòliques i polítiques diverses lluites que avancen decidides i amb pas ferm cap al centre polític.

Teixir-les en una aliança per la vida improvisada i imprescindible per a fer front a la velocitat necessària el canvi i el trauma que hi haurà, és l'única alternativa de futur realista al govern de Vox al món de Mad Max que ens pronostica aquest pessimisme profund que ha contaminat també el subconscient de les esquerres.

Ser optimista, per a mi, significa no tenir por de ser agent en lloc de còmplice passiu d'un canvi que serà d'un tipus o un altre segons la nostra implicació en aquest. Ser optimista en aquesta qüestió en concret significa mirar directament a l'abisme que tenim al davant, i escollir ser optimista en general pel què fa a l'espècie humana, i la seva capacitat de resistir, revertir i regenerar la profunda ferida que pateix la Terra i que patim nosaltres, des d'un nou paradigma cultural, més necessari que impossible.

Isidre Castañé Campmany, educador ambiental i okupa de Collserola

Notícies relacionades