Pressupostos... participatius?

Què vol dir participar? Segons el diccionari de l'IEC (Institut d’Estudis Catalans) participar vol dir “tenir, prendre, part en alguna cosa”. A nivell polític, estem acostumats a entendre aquest terme com a l’acció que els ciutadans emprenem a l’hora d’anar a votar, majoritàriament, en una contesa electoral. En la nostra societat aquest resulta ser, pràcticament, l’únic espai de participació de la població en els afers polítics. També existeix, però, la participació des d’una òptica més social, aquella que s’associa sovint al concepte de “participació ciutadana”. Aquí ens referim a totes aquelles iniciatives que cerquen posar en pràctica una democràcia més participativa involucrant, així, els ciutadans de les diferents localitats en l’exercici polític. Tanmateix, aquest concepte està summament institucionalitzat i només es concep des dels canals que pot oferir l’administració pública. Poques vegades escoltem que la participació en diferents col·lectius, entitats i moviments socials és plenament política ja que incideix directament en el panorama sociopolític.

Abans d’entrar en matèria pel que fa al procés de pressupostos participatius local, és important reflexionar al voltant del paper que juga la informació en qualsevol procés de participació. Seguint la idea –i sense ànim de ser reduccionista– “la informació és poder”, ens hem de plantejar que la màxima participació –en tant a capacitat d’incidència real– d’una persona en la vida política i social de la pròpia comunitat està lligada a una determinada gestió de la informació. Gestió que depèn del canal de participació que s’estigui emprant. Per exemple, participar d’un espai assembleari implica prendre totes les decisions de forma horitzontal on els individus tenen ple coneixement de la informació que es posa en joc. Ben diferent és un altre canal com pot ser el dels pressupostos participatius que hem viscut. I sobre aquesta qüestió voldria fer algunes consideracions.

Què implica vehicular la participació ciutadana a través de propostes o idees que, necessàriament, han de tenir una traducció material, física? Cal adonar-se que és més fàcil per al govern fer participar la població mitjançant un pressupost mínim d’inversió que, no pas, en qüestions de polítiques públiques o d’habitatge, per exemple. És molt més senzill –i políticament poc conflictiu per a qui governa– obrir un procés participatiu que no toca qüestions de fons del model de ciutat i és, justament per això, que factors com la gestió d’alguns dels projectes proposats ha sigut eliminada de la descripció final de les propostes. Per què, per exemple, a l’espai per a joves proposat per l’Aplec Jove han eliminat el concepte “autogestió”? Per què s’ha fet el mateix amb la casa de la dona? I per què s’han modificat tantes altres propostes sense ni tan sols parlar amb els autors de les mateixes?

Hem pogut constatar com els mecanismes de participació habilitats (des del pressupost d’inversió destinat a la metodologia participativa i el filtratge constant) desmereixen moltes propostes ben elaborades i definides. Els projectes més desenvolupats (com els que proposen un petit o gran equipament acompanyat d’una idea de gestió) pateixen més que aquells que simplement proposen una millora urbana a nivell, per exemple, de mobiliari. Així doncs, la participació s’està veient limitada a elements materials i a espais o equipaments entesos com a continents sense contingut projectual.

Assumint aquest canal de participació i les seves normes, estem entrant a jugar al tauler de la institució i, per tant, aquesta és capaç d’assimilar propostes que, en un inici, podrien esdevenir políticament conflictives per a l’administració i per al govern (que no és neutral, recordem-ho, representa la dreta liberal). És a dir, podrien generar comportaments polítics i espais crítics amb el mateix govern i consistori. En definitiva, l’Ajuntament, amb els convergents comandant, no està preparat –ni ho pretén– per fer participar de ple la població a qui se suposa representa. Val a dir que això es contraposa a la voluntat sí mostrada des de moltes persones i col·lectius que s’han bolcat en aquest procés presentant centenars d’idees i projectes molt més complexos que elements merament materials.

Amb tot, ens trobem amb una selecció final de propostes a votar que resulta perniciosament competitiva. Fer accessibles els semàfors de la ciutat a persones invidents i amb mobilitat reduïda ha d’estar sotmès a votació? O ha de ser un deure de tota administració (en comptes dels ridículs semàfors al terra)? I millorar les parades de bus? I tenir serveis públics al carrer? I ampliar els itineraris per a bicicletes? Aquestes propostes no haurien d’aparèixer ni competir amb les altres ja que haurien de ser una responsabilitat de govern. Però bé, ja sabem que tindrem a Conesa i la resta de l’equip de govern penjant-se medalletes tot i les nombroses crítiques que aquest procés ha rebut.

Desitjo que el conjunt dels i les santcugatenques no pensin que “això és la participació” i que seguim avançant vers un model de ciutat radicalment (per allò d’anar a l’arrel de les coses) democràtic. I, desitjo també, que sempre hi hagin canals de participació externs a les institucions i que aquests s’organitzin per implicar al màxim totes les persones en els afers de la vida política i social.

Marco Simarro

Notícies relacionades