Sobre la llibertat d'expressió i altres foteses

Margarita Robles va arquejar les celles, va fer una pausa de diversos segons, i va començar a fabricar les paraules que havia memoritzat la nit anterior de l'Argumentari: “Cal rebaixar la tensió. El PSOE treballa a Catalunya perquè això sigui possible”. A la portaveu del grup socialista al Congrés li acabaven de preguntar l'opinió del seu partit sobre la retirada de l'obra de Santiago Segura, Presos políticos en la España contemporánea, exposada a la fira ARCO de Madrid, i retirada després per Ifema, Institució firal de Madrid. Robles no va contestar. O, sí. Ho va fer de forma el·líptica, a l'ometre la resposta i confirmar la coincidència de la seva formació amb el Partit Popular.

Ciutadans va esperar. La censura té perverses connotacions històriques, i retirar una obra d'art d'una exposició podria generar alguna reverberació democràtica en el letàrgic votant de Ciutadans. A les seves files hi ha destacats periodistes, coneixedors de la implicació directa que aquest assumpte pot generar. Un d'aquests periodistes, a qui vaig conèixer a la Facultat de Ciències de la Informació de la UAB, és Arcadi Espada, exonerat a Madrid, i ínclit militant en la causa d'Albert Rivera, assessor no adscrit de Ciutadans, però tan efectiu ara com ho va ser al campus de Bellaterra quan llegia amb sorprenent desimboltura, per exemple, Les flors del mal, de Baudelaire, El llop estepari de Hermann Hesse o De profundis d'Oscar Wilde, el novel·lista anglès que va anar a parar a la presó acusat de greus delictes relacionats amb l'amor i les lletres. Arcadi havia adquirit en aquells anys l'estètica psudoromàntica dels poetes maleïts, els que se suïcidaven si no coneixien l'amor, i ho feien igualment en comprovar que l'amor no era exactament la ingravidesa dels tons rosats amb què havien somiat en les seves llargues turbulències creatives. Afortunadament Arcadi va sobreviure.

Després vaig coincidir amb ell en alguna causa informativa, quan el fitxatge estrella de Ciutadans era llavors la constel·lació estel·lar (no adscrita) de la causa socialista. Així, reprenent el fil de la qüestió, davant d'un fet esdevingut a Madrid (perquè va ser a la capital d'Espanya, senyora Robles), relacionat amb la llibertat de creació, els partits amb més càrrega de diputats al Congrés ofereixen versions dialèctiques aparentment diferents amb el mateix objectiu reaccionari. El PSOE desplega –un cop més– l'extraordinària hipocresia d'una formació que ha fet del càlcul electoral una forma de vida, la paròdia d'una supervivència eqüestre allunyada dels valors d'una població que demana a crits lleialtat enfront de la dreta representada per PP i ara per Ciutadans, sense percebre aquests votants, que, en aquest ensomni benintencionat el PSOE és una dreta que espera entre bambolines, i no l'esquerra tímida –o timorata– que diuen ser. En aquesta seqüència Robles li dóna l'esquena a la pregunta, i lluny d'acceptar-la com una qüestió central que exigeix ​​resposta, opta per la cortina de fum del conflicte català, eludint la qüestió principal, la qual explica, molt a desgrat seu, que el procés independentista és, així mateix i per sobre de qualsevol altra causa, una qüestió fonamental de llibertat. Llibertat d'expressió, sí, i, per tant, de la necessitat objectiva d'immaterialitzar-la en una urna, com ho ha fet Santiago Sierra en les parets impol·lutes d'ARCO. Acceptar l'oportunitat d'aquesta obra –i el seu missatge– era per al PSOE una forma d'aigualir el seu discurs de l'Espanya absoluta, disfressada, això sí, d'epítets capaços d'avorrir a les piràmides.

El PP no necessita argumentari. Només cal reprendre la Llei de Premsa i Impremta d'un dels Siete Magníficos, Fraga Iribarne, per restablir el miracle de l'alimentació umbilical que va de la dictadura del general Franco a la vella Aliança Popular, avui transvestida al PP que, com els mol·luscs, s'aferra a les roques per evitar l'envestida dels joves cadells de Ciutadans. Per a ells, aquesta llibertat, la d'expressió, no és més que una fotesa –aquí s'accepta el terme ocult pepero de mariconada– a la qual cal fer pinya per conformar –encara és possible, diuen– l’indici de supervivència política que els espera. I en aquesta esbojarrada urgència no hi ha res més torbador que imaginar al portaveu del grup parlamentari popular, Rafael Hernando, davant de l’autoretrat de Van Gogh dignificant l'art. Ni més il·lusori que a Margarita Robles, PSOE, defensant als treballadors amb els llibres del vell socialista Víctor Hugo, l'escriptor i polític francès que va saber canviar els adjectius per paraules com punys. I ja posats, a Ciutadans, de la mà del corrosiu Arcadi, obligat a tallar-se les ungles abans de personar-se en aquest cinema imaginari que projecta El conte de la criada de Margaret Atwood, la novel·la que vaticina (com ho va fer Huxley a Un món feliç o 1984 d'Orwell) el sistema monolític que ens espera, el de la intolerància i l'estretor de llibertats, si és que no li posem remei.

Dionisio Giménez, periodista i veí de La Floresta

Notícies relacionades