L'altre sentit de l'emergència climàtica

Aquest 2019 ens ha portat moltes novetats també al nostre poble-ciutat: emergència climàtica, estudiants enfadades i canvi de govern.

Els qui creiem en les paraules, i pensem que han de deixar de ser buides per a recuperar el seu significat, celebrem que alguns sectors de les elits polítiques comencin a explicar, ni que sigui parcialment, de puntetes i per imperatiu democràtic, la veritat incòmoda sobre l'amenaça existencial que viu l'espècie humana.

Aquest estiu hem vist realitzades coses que ningú esperava fins un futur molt més llunyà, temperatures pronosticades pel 2030. Desglaços previstos per al 2090. El juliol més calent de la història humana. Ciutats de milions d'habitants en què l'aigua simplement deixa de fluir de les aixetes. Noves malalties i més vectors per a les antigues. El món en ruïnes és aquí, i per més que haguéssim repetit una i mil vegades que no ens feien por les ruïnes que tindríem per herència, quan ha arribat el final de la història ens hem cagat a sobre. “Pitjor del que pensàvem fins ara” sembla ser un dels eslògans de la climatologia. I no, no tenim 11 anys, sinó amb prou feines 18 mesos per a capgirar-ho tot, per a començar a avançar posicions més enllà de les declaracions buides i l'esfera dels mitjans, o bé acceptar la derrota col·lectiva.

Ara cal reconèixer obertament el fracàs estructural del nostre sistema polític i econòmic per a poder obrir una finestra de possibilitat en l'impossible. Però per a reunir la determinació de creuar aquesta finestra, cada cop més estreta, que se’ns ofereix, cal creure que hi haurà alguna cosa a l'altra banda. Poca gent està disposada a saltar al buit, ni tant sols des d'una casa en flames. Cal doncs, un esforç d'imaginació, no perquè sigui sensat cultivar esperances, sinó perquè només és realitzable allò prèviament pensat, i a l'altra banda d'aquesta finestra només hi trobarem allò que ens atrevim a crear.

Per això, avui no volia escriure sobre les runes, l'extinció humana, ni el col·lapse imminent del capitalisme.

Avui volia escriure sobre l'altre sentit de l'emergència, molt més acollidor de pensar. Emergència, de l'acció d'emergir, contrari de submergir. En relació a allò de què no et pots desfer enfonsant-ho al mar, perquè flota. Un fenomen emergent és una realitat que no prové de cap lloc concret, i de tot arreu alhora, i doncs, imparable.

Escrivia al març la Yayo Herrero que el moviment de Fridays for Future (els i les estudiants que protesten per l'emergència climàtica) ha col·locat un mirall davant la nostra societat, i el que mostra és el famós quadre de Goya, el tità Cronos devorant els seus propis fills. Moltes persones (sobretot adultes) encara rebutgen de mirar-se en aquest mirall, però cal fer-ho per poder anar més enllà d'aquesta realitat. Amb humilitat convido a qui pensi després de mirar-s'hi, que “aquest és un problema de les joves” a compostar-se urgentment en el cicle de la matèria i que altres éssers més conscients consumeixin els seus recursos amb més sentit comú. Perquè diuen que el sentit comú és el menys comú dels sentits, però això és el primer que està canviant perquè no podria ser d'altra manera. L'altre sentit de l'emergència, és el de l'emergència d'un nou sentit comú. “Amb la calor el gel es desfà i sense menjar les persones moren” són algunes veritats que passen per damunt de les ideologies. Però les veritats, en el buit, són tant indestructibles com inertes. Només combinades amb la praxi de l'amor polític poden activar el fre d'emergència que urgentment necessitem. L'altre sentit de l'emergència climàtica és el de la titanomàquia i el renaixement de la humanitat. La fi d'una llarga decadència moral i l'inici d'un nou projecte universalista que ens tregui d'aquest absurd.

Com una crisàlide que en obrir-se deixa enrere una vida per començar-ne una altra, aquest no és moment de pensar en tot el què perdrem, sinó en què és allò realment irrenunciable. En tot allò que encara està per fer, i és urgent. De tot el què encara s'ha de moure l'horitzó del possible perquè hi càpiga allò necessari. Del que encara haurem d'empènyer fins aconseguir posar la vida al centre. Aquell món nou que vam portar i créixer durant tant de temps als cors ja ha nascut enfrontant l'abisme. Caldrà empènyer molt més enllà de les ruïnes del vell món per a trobar-li un lloc habitable. Ningú sap del cert com de diferents serem nosaltres i les nostres vides, si hi són, en aquest nou paisatge, però cal imaginar-ho per a poder fer-ho real.

Eusocialitat o barbàrie.

Isidre Castañé Campmany

Notícies relacionades