L'Alternativa: Barcelona independent film festival

Si recordo bé quan l'any passat vaig travessar la porta del teatre del CCCB, en veure la cua uniforme que formaven una vintena de persones de trenta, seixanta anys, em va semblar un festival petit, el segon dia ja ens reconeixeríem entre visitants.

Ara la creuo per segon cop, ara amb l'acreditació al coll. És la inauguració i estic sol. Aparec pel pati i veig com un company, amic, em mira, el reconec i parlem uns quants minuts, saludem coneguts, directors que ens són familiars. Entrem, la cua continua sent uniforme, però no pas curta, s'han esgotat les entrades per veure ZAMA de Lucrecia Martel, la pel·lícula inaugural del festival de cinema independent de Barcelona: l'Alternativa.

13 DE NOVEMBRE

Zama

Narra la història de Don Diego de Zama, un oficial espanyol del segle XVII assentat a Asunción que espera la seva transferència a Buenos Aires. És un home que espera ser reconegut pels seus mèrits. Però durant els anys d'espera, perd tot. Decideix atrapar un perillós bandoler i recuperar el seu nom. Basada en la novel·la existencial d'Antonio Di Benedetto, escrita el 1956.

Si bé les expectatives eren altes, les cadires del teatre incòmodes i les dues hores que durava la pel·lícula, tot i ser d'una alta qualitat cinematogràfica, era sòlida, pesada i difícil en relació al context històric, però ens ha deixat flotant gràcies a la frescor de la seva última part, màgica, immersiva. Sortim de la sala, com la barca pel riu de l'últim pla de la pel·lícula, navegant amb el mateix estat que Don Diego de Zama.

Destacaria del film, la capacitat que té per ser una odissea, gràcies a un element, tan poc complex, com complicat de manejar, la preocupació sonora des del fora del camp. El so recorre tots els espais de les habitacions on els protagonistes se situen, són reals, però no sabem d'on provenen en molts moments. Aquesta és la forma immersiva de fer entrar a l'espectador al món dels habitants. Després la utilització de sons estranys i artificials, li permet entrar a la visió de Don Diego de Zama, la seva realitat.

15 DE NOVEMBRE

Aquest festival, petit, és encantador...

El Mar la mar

El plat fort d'aquesta edició, opinió íntegrament subjectiva, se'ns mostra ja en la segona projecció, altre cop sol, esperant la Maria Noguer i el Bernat Benaventura i mostrant esperança perquè m'acompanyin a una projecció pròxima.

En un estat contemplatiu presencio les imatges del desert entre Mèxic i Estats Units, que dividit en tres actes, i l'acompanyament de sons i alguna música, segueixen el rumb de les passes dels caminants que nosaltres no veiem. Però els pocs habitants d'aquest lloc àrid i desolador ens introdueixen les històries sobre gent que travessa el desert, que es perd i com després troben els cadàvers. I formen amb les imatges una maca cartografia d'aquest lloc.

Uns dies després parlant amb la directora de Milla, Valèrie Masseidan, em comentava que la pel·lícula, convertia un espectador passiu, que no intervenia. És possible, però no va malament que alguns projectes ens permetin descansar i contemplar.

Stranger in paradise

A una classe, uns refugiats acabats d'arribar aprenen una lliçó sobre la multifacètica Europa. Movent-se en la intersecció entre la ficció i el documental, Stranger in Paradise, reflexiona sobre les relacions de poder entre els europeus i els refugiats de forma sincera.

Aquesta sinceritat, la millor mà d'aquesta peça documental, la troba gràcies al joc, la creació de tres escenaris. El primer, l'Europa de dretes: el professor, actor, de la classe agafa la posició d'aquesta ideologia o política. El segon, el professor es posiciona a l'Europa d'esquerres, utòpica inclús, els refugiats reaccionen amb esperances i satisfacció. I el tercer, segons "l'imperi de la llei", el que actualment està regulat, de forma o correcte o negativa, això depèn de cadascú.

Tot i que el documental brilla per no posicionar-se en cap de les tres, té un missatge crític i dèspota cap als escenaris 1 i 3, o potser només és la meva mirada, que ja no em fa diferenciar obra i subjectivitat.

16 DE NOVEMBRE

Donkeyote

Manolo porta una vida tranquil·la al sud d'Espanya i té dues grans passions: el seu ruc Gorrión i les llargues rutes a peu. Amb 73 anys Manolo està disposat a viure la més gran de les seves aventures. Vol fer una llarga ruta travessant els Estats Units, però no la vol fer sense el seu amic Gorrión.

Aquesta és la senzilla i divertida premissa del documental de Chico Pereira, que hem vist ja per finalitzar una intensa tarda.

Jo els estic esperant, al hall, a les escales automàtiques, reservant seients, cansat ja de la meva i única presència, han de venir i no arriben. S'apaguen els llums, la pel·lícula comença, cinc minuts transcorren i apareixen d'entre la foscor la Maria i el Bernat, s'asseuen a primera fila i m'haig de conformar amb la tornada a casa en companyia.

La pel·lícula peca de fotografia, utilitzant grans angulars, sense gaire sentit en els primers plans, però sí als generals, i de ritme, lent, però descompensat, com si li faltessin hores de muntatge. Això, i diu molt de què grava, no afecta el contingut, que arriba a ser altament bonic i esperançador, gràcies a un excel·lent tercer acte. Carregats de moments estel·lars entre el ruc i el Manolo, marxem escales avall i després cap al tren, per fi en companyia.

Jaume Claret Muxart, membre de l'Associació Jove de Cinema

Notícies relacionades