Immersió, no ofegament

Per molt que siguem moltes persones les que considerem que les línies que han de dividir una societat han de ser les mínimes, i que quanta menys força tinguin aquestes línies, millor, hem de reconèixer que, malgrat les lluites reals per la igualtat, les divisions continuen esqueixant el cos social en parts desiguals. L’evidència de les divisions econòmiques, de gènere, culturals, racials, o fins i tot d’espècie, sovint passen per alt que una de les fractures més notables de la nostra societat és la lingüística. La llengua, sí: no la llengua com una entitat abstracta, dipòsit de les essències pàtries, sinó com una realitat concreta, dinàmica, quotidiana, una forma de comunicació que porta adherida una forma de veure el món, però també un vehicle portador de cohesió social.

No parlem, doncs, de les exclusivitats intraduïbles de la llengua catalana (estaríem de nou aixecant barreres entre cultures), sinó d’un vehicle cultural associat a una identitat territorial i, sobretot, a un crisol de formes de lluita social popular. Aquestes formes de lluita social són les que reivindiquem avui, quan les circumstàncies polítiques empenyen moltes de nosaltres a presentar resistència envers les noves formes dictatorials que ens cauen a sobre. Una d’aquestes formes, ja de manera tradicional, rosca els cargols contra l’ús normalitzat d’una llengua de la qual es diu que “separa” i “adoctrina”. Nosaltres anem a la contra: volem explicar la història d’una llengua que unia i que uneix. Per això, des del CDR Sant Cugat vam organitzar una xerrada sobre el valor social de la immersió lingüística. Us avisem que va ser tot un èxit: el Xalet Negre es va convertir en un espai de presa de consciència i transformació, malgrat que no érem més de 25 persones. Sigui dit això en previsió de nous esdeveniments.

Allò que vam treure de més valor de la xerrada ja ho hem dit: el significat de la llengua com a voluntat de lluita. Per una banda, vam obtenir el punt de vista d’una persona vinculada a les lluites escolars per una educació en català, la Rosa Berrio, membre de la comissió lingüística de l’USTEC (Unió de Sindicats de Treballadores de l’Educació de Catalunya). Amb ella vam repassar el passat de les lluites socials dels propis immigrants andalusos, murcians i extremenys, pels volts de finals dels anys 70, per construir, juntament amb els seus veïns catalans, una escola pública que posés en marxa la immersió lingüística. Davant les acusacions de certes faccions polítiques interessades a donar una imatge exclusivista de la llengua a Catalunya, es fa necessari recordar que les famílies xarnegues van tenir un paper de primer ordre en la construcció del concepte d’immersió lingüística com a concepte cultural, que va més enllà de la llengua: una forma d’entendre la societat com un cos horitzontal i aglutinant, més que no pas un cos estratificat o jerarquitzat. Rosa Berrio va insistir en què la immersió es va concebre com un model popular, fet des de baix, un fruit de la inquietud de la gent que, en el moment de sortir d’una dictadura, podia somniar en un món més igualitari. I la llengua formava part d’aquest món. És imprescindible entendre bé aquest significat.

Relacionat amb tot això, la Daría Mañas, professora d’institut jubilada, a banda d’explicar una interessant experiència personal d’immersió, va assegurar que aquesta va ser “el millor regal pels alumnes no catalans, perquè va ser la garantia de ser part del país que els acollia”. A aquest respecte, la Rosa Berrio va apuntar que el millor exemple de què la immersió és sinònim de cohesió són els 1.200.000 immigrants castellanoparlants immersos durant aquest procés històric. No podem passar per alt les paraules d’en Lahcen Bouhaddou, potser el conferenciant més apassionat de totes quatre, quan afirmava que “la convivència amb, i el tractament cap al nouvingut, és posar en valor el seu ésser, i no el seu origen. No m’ha passat a tot arreu…”.

Tot té a veure amb tot. Tot està relacionat: no vam assistir a l’exposició de temes atomitzats, de qüestions aïllades i inconnexes. Perquè el context actual, que ens obliga al replantejament de tantes coses, de tants anhels i creences i certeses considerades veritats absolutes, no ha sortit del no-res. La Conxita Serra, professora jubilada del CEIP Pins del Vallès i incansable lluitadora per la immersió lingüística des de l’època de l’antifranquisme (principis dels anys 70), va fer servir una metàfora per definir Sant Cugat: “Sant Cugat és un bolet”, va dir, tot referint-se al fet que, a la nostra ciutat, no acabem de percebre adequadament les problemàtiques lingüístiques que s’esdevenen a d’altres localitats, i que esqueixen la societat en crisols lingüístics difícilment gestionables. Potser, i com va apuntar la Maria en el torn d’intervencions del públic, és l’hora de conscienciar els joves de que tot això no ha estat gratuït i de que s’ha de continuar amb la lluita; i especialment en poblacions com la nostra, a on no es percep amb claredat que la llengua catalana segueix sent d’ús minoritari.

Per això ens hauríem de defendre de totes aquelles visions (forànies o domèstiques) que volen instrumentalitzar la llengua, tot convertint-la en una arma de pura polèmica, en un ganivet que talla el cos social per la meitat, en una reedició del “divideix i venceràs”. Quan en Lahcen va dir que “us brillen els ulls quan parleu de la llengua” no havíem d’entendre aquesta brillantor com una manifestació de fanatisme; això és el que volen les detractores d’un model lingüístic i cultural que no els interessa perquè, senzillament, no els ajuda a mantenir les divisions de les quals se n’aprofiten per abusar del poder de forma impune. Hem d’entendre la brillantor dels ulls com la voluntat de seguir lluitant per un model el més horitzontal possible, el més popular possible, que faci justícia a les lluites dels difícils anys durant els quals tanta gent de diversos orígens va col·laborar a construir el que avui en dia, un altre cop, està en perill. Però, com va dir l’Àlex des del públic, hem d’aconseguir evitar que els nouvinguts s’hagin de convertir en “herois”; senzillament, hem de fer entendre que el nostre és un model igualitari i cohesionador. No parlem més d’homogeneïtzar la societat, sona lleig; i no és el que volem. Parlem d’establir un vehicle comunicatiu que representi tothom, contra-imatge de la llengua imperial imposada des de fora i des de dalt. Contra les propostes abstractes de trilingüisme per part de determinades “forces”, parlem de cohesió, i no de disgregament. Parlem d’immersió, no d’ofegament.

(Us convidem a restar atents als debats que es generaran, des del CDR Sant Cugat, al voltant de qüestions tan importants com aquesta).

Aina Serra i Xavi López

Notícies relacionades