Espanya: què puc entendre per aquest nom?

Jo era espanyolista fins les eleccions generals del 2011. Em vaig passar a l’independentisme al sentir dir (2 cops) al Mariano (Rajoy) en campanya electoral: “Con el concierto económico vasco aplicado a Catalunya España es inviable”. Per bé que ja sabia en què consisteix el “concierto vasco” (per freqüentar la Fundació Catalunya Estat) vaig decidir corroborar-ho per via oficial. El concierto vasco significa que tots els impostos i tributs recaptats allí se’ls queden ells tret de la part proporcional dels pressupostos dels Ministeris d’Afers Exteriors i de Defensa i de la Casa Reial.

Així el Mariano (i amb ell el PP) admet d’entrada que sense la quantia que s’extrau de Catalunya contínuament no es podrien quadrar els pressupostos espanyols. Això encara no em va fer moure cap a l’independentisme (tal era la meva “espanyolia”). Perquè podria ser que amb els nostres diners desaparegués l’atur a l’altra banda (per creació de llocs de treball, d’iniciatives productives, no subsidis de sopa boba). Vaig fer un recorregut fins a Galícia i, entre d’altres coses, vaig fruir de centenars de quilòmetres d’autopistes gratuïtes i amb els dos carrils per a mi sol (el mateix en direcció contrària). Mentre que a les terres gironines es manifesten per, com a mínim, desdoblar la N-II i evitar el seu pas pel mig de les poblacions, per mor de les retencions i els accidents que hi ha (o havia, no ho se).

Vaig observar que a primera vista tot romania com 20-30 anys abans quan jo ho freqüentava per feina. Encara no em vaig fer independentista pensant que, segurament, al passar per aquelles terres i sentir un accent català, a qualsevol visitant d’aquí se li oferiria un cafè en senyal de agraïment. Res mes lluny d’això, tot el contrari. Ens acusen de garrepes, egoistes,etc. No vaig tenir més remei que passar-me al independentisme.

Si miro el mapa resultant de segregar Catalunya de la resta de l’actual Espanya, observo que no marxem amb reserves energètiques ni matèries primeres bàsiques. A part de no tenir res d’això, tenim un 20-40% del territori no apte per conreus industrials o assentaments urbans degut al desnivell o pendent del terreny (més del 20%). La resta d’Espanya està mes ben dotada. Aleshores, què passa? Com és que aquest 8% del territori (Catalunya) i que no arriba al 16% de la població ha de ser una peça cabdal per quadrar els números de una superfície 16 vegades superior amb una població més de 6 vegades superior i, sobre el paper, en millor disposició?

Pot ser que anem a la Història. Catalunya intenta per primer cop influir en el disseny d’Espanya després de l’enderrocament de la reina Isabel II (per cert l’artífex principal el català General Prim) i que donarà pas a la I República amb més llibertats i trobem catalans que volen contribuir al seu futur. Per bé que trobem catalans a les altes esferes polítiques de Madrid, ja ens diuen les cròniques que eren mal vistos i que “no encaixaven”.

Quan es perderen les darreres colònies el 1898 es repatriaren grans capitals: els indianos d’arreu d’Espanya, emmirallant-se en Madrid, es compraren títols nobiliaris i substituïren uns cacics rendistes agraris per uns altres. Tot seguia igual. Els indianos catalans miraren Europa, es fan una gran mansió, que no Palau, i amb la resta munten una fàbrica, com a França, Anglaterra o Alemanya. Això comportà altres empreses auxiliars, sindicalisme, lluites obreres... com a la propera Europa.

La guinda la posà els anys 30 del segle XX el fundador de la Falange, versió espanyola del feixisme, amb aquella sentència: “España es una unidad de destino en lo universal” que vol dir UNA, GRANDE Y LIBRE. El lector comprendrà que eleven la paraula España al nivell de mite, i com tot mite té els seus sacerdots dotats de la seva interpretació per a cada moment.

Aquest sacerdots són els que guanyaren la Guerra Civil 1936-1939, i després de la mort de Franco, es reencarnaren en el Partido Popular i PSOE després de la Transacció (que no Transició) per a seguir amb el mite, seguint ells com a intèrprets d’aquest designi providencial.

Han canviat les modes, però, els interessos segueixen sent els mateixos d’acord amb les noves tecnologies de producció i, sobretot, de manipulació del llenguatge, opinió i relacions socials.

Roger Caballé