"Els Estats Units semblen destinats per la provisió per a plagar l'Amèrica de misèria en nom de la llibertat", Simón Bolívar

Probablement avui, la situació a Veneçuela sigui el problema més gros existent en l'escena política internacional. O un dels més grossos. No perquè sigui menys dolorosa la situació de Síria, Líbia o la guerra a Iemen (i més), sinó per les conseqüències catastròfiques per l'Amèrica Latina que tindria una resolució del problema sobre la base d'una confrontació i per altra banda per al dret internacional, el perillós precedent de reconèixer un "autoproclamat". Totes dues polítiques són encoratjades i impulsades pel govern dels EUA.

Els intents repetits de les administracions nord-americanes per desallotjar els governs legítims de Veneçuela a partir de 1998, unes vegades encobertes, altres vegades molt visibles, com el cop d'estat fracassat que va entronitzar fugaçment a Pedro Carmona en 2002 i que va comptar amb el suport entusiasta i urgent del govern espanyol presidit per Aznar; els fets desencadenats a partir de les declaracions de M. Pence el passat 22 de gener, cridant els veneçolans a desconèixer la legitimitat del president Maduro; l'autoproclamació com a "president encarregat" del diputat Guaidó l'endemà i com a part d'un pla ben orquestrat; les declaracions del secretari d'Estat M. Pompeo (la situació actual a Veneçuela és "intolerable", "... estem bastant units amb altres països d'Amèrica Llatina (...) tenim l'esperança que tots els països de la regió s'uneixin als EUA per a restaurar la democràcia a Veneçuela"), suggereixen que ha arribat el moment en què l'administració nord-americana ha intensificat les seves accions per a acabar definitivament amb la revolució bolivariana. No dubten a apel·lar a la retòrica del "pati posterior" de la doctrina Monroe, empleada, en aquest cas, com a argument per a detenir la influència de Rússia, i sobretot de la Xina, a la regió.

Si en la conjuntura actual tenim en compte l'abandó anunciat pels EUA del tractat sobre míssils amb Rússia, li sumem el desconeixement/reformulació de l'acord signat per l'administració Obama amb Iran, la guerra comercial amb la Xina, la possibilitat certa que el Japó i Corea del Sud desenvolupin arsenals nuclears, i l'agressió planificada contra Veneçuela, assistim a una fase en extrem virulenta, agressiva i en fronts diversos del gendarme mundial. Si no fos perquè es pot titllar d'optimisme sense base objectiva, diríem que són polítiques característiques d'imperis en decadència, encara que puguin acabar amb molta vida sobre el nostre planeta.

Sembla que retorna l'estratègia enunciada pel Che de "crear dos, tres, molts Vietnam" dels 60, només que aquesta vegada de la mà del mateix EUA.

On volen arribar?

És realment la "restauració de la democràcia" a Veneçuela, la necessitat de subministrar "ajuda humanitària", medicaments, aliments, la causa última d'aquestes accions? Res més lluny de la realitat.

És decent que es bloquegin o robin directament 30.000 M de U$S de l’estat veneçolà i es destinin 20 M a "ajuda humanitària"? No és això utilitzar la fam, la misèria i les malalties com mecanismes de desesperació i descontentament dels ciutadans veneçolans?

Respecte al tema que ens ocupa, i com han manifestat clarament alts càrrecs estatunidencs, la pressió sobre Veneçuela pot ser part d'un conjunt d'accions que inclourien més endavant a Nicaragua i Cuba.

Veneçuela, a més d'un govern que ha plantejat formes socials alternatives –discutiblement socialistes– intolerables per als interessos dominants, posseeix el 20% de les reserves provades de petroli del món i les vuitenes de gas. Si considerem els 10 principals productors de petroli del món, podem distingir dos grans grups. Un, el dels amics dels EUA: Aràbia Saudita, Emirats Àrabs Units (dues monarquies absolutes, escassament democràtiques, que apliquen la pena de mort, la lapidació, discriminen la dona, on desapareixen periodistes en consolats, etc) i el Canadà. Un segon grup el dels "enemics" dels EUA: l'Iraq, Iran, Líbia, Rússia, Veneçuela. Descartant Rússia que no pot ser envaïda, la resta de països ha estat bloquejats o envaïts, destruïts... Només manca Veneçuela. Per a augmentar la maledicció, Veneçuela posseeix importants jaciments de bauxita (alumini), coure, níquel, ferro, or, plata, coltan...

La importància estratègica de Veneçuela en el subministrament de petroli als EUA, es basa a més en el fet que els superpetrolers poden arribar a les costes nord-americanes en 4-5 dies, en tant que des dels EAU i Aràbia Saudita empren 40-45 dies.

Per tant, tot l'argumentari "democràtic-humanista" és opi, pura ferralla per al consum acrític: l'economia dels EUA necessita assegurar ingents quantitats de petroli per a produir i reproduir la seva formació social tal com la coneixem avui. I per a això s'envaeix, es mata, es destrueix, després es reconstrueix –amb la qual cosa els capitalistes fan negoci– i es fabriquen pacientment "líders patriotes" que no dubten a lliurar els seus pobles.

La factibilitat d'un pla

És cert que hi ha aspectes institucionals discutibles a Veneçuela. Però, el nivell de representativitat que ostenta Maduro no és il·legítim; l'oposició, embarcada ja en el pla que ara desenvolupa, no es va presentar a les eleccions (Per? Cal recordar que les havia perdut totes i només n’havia guanyat 2); l'Assemblea Constituent és impulsada pel govern Maduro després de l'obtenció de la majoria de l'Assemblea Nacional per part de l'oposició. El drama de tota aquesta situació és que en la furibunda campanya liderada pels EUA, ja ni tan sols es considera aquesta qüestió. Donen per descomptat que la representativitat de Guaidó i l'Assemblea Nacional és la que val i tota la resta no.

Com orientar-se en el caos d'informació, sobretot falsa, que envolta Veneçuela?La viabilitat del pla actual contra Veneçuela descansa:

1) En l'emissió d'una alta densitat d'informació tòxica per part dels monopolis de la comunicació que persegueixen "crear opinió" més enllà de la veritat. L'estratègia dels mitjans consisteix en la necessitat de destruir qualsevol opció política que pugui ser alternativa al model hegemònic. El treball de demonització exercit per la premsa internacional (i interna) contra Veneçuela a partir de 1998 quan Chávez guanya la seva primera elecció, la informació esbiaixada que engeganteix davant el món la crisi humanitària, l'acusació de falta de drets i llibertats a la qual el país ha estat sotmès per la "dictadura socialista", tenen com a objecte crear un únic relat que justifiqui una intervenció "humanitària". Es tracta de fer sensible en l'opinió pública mundial, la necessitat d'enderrocar el règim veneçolà, sense importar el cost material i en vides.

2) En l’increment del malestar intern producte del desproveïment, causat en part per errors interns i en gran part pel bloqueig impulsat pels EUA. En aquest punt cal remarcar la molt alta dependència de l'exterior per part de la societat veneçolana, tant de productes industrials com d’aliments, i que respon a un model econòmic de llarga durada, estructural, en extrem dependent de la renda petroliera.

3) En el suport –ara sí– de governs de la regió al pla dels EUA. Ara s'explica més clarament la urgència d’aconseguir l'acord de pau amb les FARC; el cop parlamentari al Brasil i el posterior judici impulsat pel jutge Moro, format als EUA, els cops tous d'Hondures, Paraguai, etc.
El Grup de Lima creat especialment en 2017 per a buscar una sortida política a la crisi veneçolana no va tractar mai d'acostar les parts sinó només de derrotar a una de les parts, i no oblidem en tot el procés, el trist paper exercit per Almagro, secretari general de l'OEA.

4) En el gran nombre de països alineats amb els EUA, especialment la UE. Les votacions perdudes en l'ONU o OEA en pro de l'aïllament i la invasió, si atenem la història, són fàcilment canviables. Sobren governs sensibles a pressió i compra. Aconseguiran la majoria si volen.

5) En el producte elaborat els laboratoris de canvi de règim, ”l'autoproclamat” Guaidó. És molt important aquest punt, perquè han creat la figura que, de la mà amb el control absolut de la informació, crea opinió mundial i aglutina l'oposició.

Com tots aquests elements semblen ja com a "donats", la situació és extremadament perillosa, molt avançada en termes de pla, i no es veuen opcions alternatives. Només hi ha un pla alternatiu, el Mecanisme de Montevideo.

En quin punt estem?

Estem en el punt on el pla d'agressió no sembla detenir-se; on no s'està disposat a negociar, com no ho ha estat l'oposició des que va optar per no participar en eleccions i traslladar l'enfrontament al carrer; on dia a dia se succeeixen esdeveniments que poden canviar la conjuntura en hores, tals com:

- La pressió exercida en els passos fronterers per a introduir l'ajuda humanitària, no reconeguda com a tal pel Comitè Internacional de la Creu Roja ni per l’ONU.

- Brasil accepta que un dels seus Generals sigui nomenat 2° cap del Comando Sud dels EUA, venent la imatge que els EUA no està sol, Amèrica Llatina està amb ells.

- Els cascos blancs estacionats en Cúcuta que havien de retirar-se, romanen a Colòmbia; oficialment són argentins, encara que també s'ha insinuat el seu origen nord-americà o fins i tot israelià.

- Exercicis navals en les costes de Florida on participen un portaavions, bucs de guerra dels EUA i, no és broma, una fragata espanyola! Els exercicis COMPTUEX, estan dissenyats per a l'entrenament previ a un desplegament militar.

- Moviments de marins en les bases nord-americanes de Sº Domingo i Puerto Rico.

- Duque, el president de Colòmbia, ja ha parlat de Reconstrucció; Bolton del repartiment de l'explotació de petroli entre empreses nord-americanes.

- Veneçuela no pot participar en les reunions de l'OEA. Els EUA van retirar el visat al seu representant.

- Guaidó: "Les pèrdues en vides són una inversió de futur".

- A l'interior de Veneçuela se succeeixen les mobilitzacions populars de suport al govern, i l'oposició recorre casernes buscant suport en les FANB. Des de l'inici, el pla aposta a una bolcada de les FANB.

Quina és la via?

No hi ha una altra via cap a la solució del conflicte que no sigui el diàleg, el respecte al dret internacional i la no ingerència en assumptes interns dels països, la defensa de la sobirania dels pobles, l'elaboració de principis d'acord de manera que el conflicte el resolguin els mateixos veneçolans.

No hi ha una altra via i no ha d'haver-hi una altra via, perquè l'altra via és la invasió, és la que estan implementant des dels EUA, la destrucció total, els centenars de milers de morts que inclouran a molts que avui donen suport a la invasió creient que els alliberaran quan. En realitat els robaran els recursos i aixafaran el mal exemple d’un pensament i una praxi alternativa, amb tot l'opinable que pugui ser. Encara que la maquinària agressiva està en marxa i quan arrenca no sol detenir-se, no s'ha de deixar de denunciar-la, de promoure per tots els mitjans i en cada racó del planeta la necessitat del diàleg, la negociació, els acords, pressionant governs, sortint al carrer.

La iniciativa més avançada per la pau es va produir en la trobada promoguda per l'Uruguai i Mèxic, en el qual van participar països Llatinoamericans i de la UE, i on es va acordar el Mecanisme de Montevideo, que planteja el “diàleg immediat, la generació de condicions per al contacte directe entre els actors, la negociació i presentació de resultats, i la subscripció, implementació i materialització dels acords amb acompanyament internacional”. Es col·loca en el pol oposat a l'alineament servil de molts països, inclòs l'espanyol.

Estem davant les pràctiques de la guerra freda? Ho sembla, perquè són confrontacions violentes, deslocalitzades, desenvolupades en tercers països que posen els seus morts com és costum i que tenen com a objectiu assegurar influència en zones d'interès geopolític i sobretot, apropiar-se de recursos estratègics aliens. La riquesa de recursos com a maledicció.

Una intervenció a Veneçuela, seria per a Amèrica Llatina una catàstrofe de conseqüències incalculables, la tragèdia del S. XXI.

https://www.pagina12.com.ar/173612-todo-lo-que-no-se-sabe-sobre-venezuela

Julio Sánchez

Notícies relacionades