Els diners i el Nord

Ja des de ben petits ens inculquen que cal estudiar per a ser homes i dones de profit, que en el fons no significa altra cosa que tenir una bona feina i guanyar diners, com més millor. A la televisió ens bombardegen amb anuncis publicitaris que associen la felicitat a la nostra capacitat de consum, és a dir, als diners que tinguem. Tot i que si no els tenim, no hi ha problema: els bancs i caixes d’estalvi ens obren les seves portes per a que agafem prestats tots els diners que vulguem (o com a mínim això és el que succeïa fins a fa relativament poc temps). A canvi de què? Doncs a canvi d’un insignificant tipus d’interès, quelcom aparentment sense la més mínima importància, com si fos un acte d’agraïment a qui et presta els diners. Fins a cert punt lògic, oi?

Vivim assumits en que no serem feliços si no anem a l’última moda, si no disposem de les últimes tecnologies o si no podem anar-nos de vacances a les antípodes del món. És a dir, si no tenim diners. La competència forma part de les nostres vides: a veure qui té el cotxe més gran, a veure qui viu en un habitatge més luxós o a veure qui té el mòbil d’última generació. Sovint escoltem comentaris en boca dels nens, afirmant que els pares de “fulanito” estan “forrats” o que “menganito” té molt sort perquè els seus pares són rics.

El nostre món acaba on som capaços de trobar-nos amb els nostres semblants. El Sud, la misèria, la fam, solament apareixen a les notícies, a les campanyes de Nadal, a les catàstrofes. I en qualsevol cas, estan tan allunyades de nosaltres, que poc podem fer al respecte. És el destí que els ha tocat viure a aquella pobre gent, així de capritxosa és la vida. No ens queda més que consolar-nos d’ells. I si bé últimament també estan molt a prop nostre, ni així els prestem atenció, tot es redueix a pensar que cadascú té el que es mereix i, per tant, que cadascú ha d’assumir les conseqüències dels seus propis actes. Així de cruel és l’ésser humà quan hi ha diners per enmig.

Podríem seguir amb més i més arguments, amb més i més exemples, però sempre estaríem parlant del mateix: vivim immersos en un món competitiu, el fi últim del qual és guanyar diners. Únicament així serem feliços. L’egocentrisme forma part del nostre dia a dia. Tenim en ment que els diners ens donaran la felicitat i, per tant, lluitem tota la nostra vida per a aconseguir-los. Vivim per als diners, perdem la nostra vida buscant-los. Qui no els troba és un fracassat. No defallim a l’hora de buscar-los, lluitant fins als últims dies de la nostra vida, renunciant fins i tot a gaudir d’aquesta durant la seva trajectòria passatgera.

I potser, el més sorprenent de tot això, és que es tracta d’un argument que el donem per fet i per suposat, com a una veritat absoluta, sense qüestionar-nos si hi hauria d’altres formes de viure, altres formes de pensar. Evidentment, si no ens qüestionem això, ni de lluny ens qüestionarem detalls relacionats amb què són i què representen realment els diners, d’on surten, del per què és necessària la competitivitat o dels efectes secundaris que estem generant amb aquest tipus d’actuacions. Al cap i a la fi, això és cosa de filòsofs o savis, de bojos pensadors que mentre discerneixen els seus pensaments deixen de guanyar diners. Estúpids ells. Nosaltres sí que som llestos, aprofitem el nostre temps per a generar riquesa. Pensem que no serem nosaltres qui canviem el món, aquest està muntat així i així seguirà. El que cal fer és deixar de divagar tant i lluitar més per a guanyar-se la vida, a costa de qui sigui i del que sigui. No hi ha temps per a pensar o intentar el canvi. Tot el que no sigui la recerca dels diners, ni ens interessa ni ens afecta directament. Potser afecti als qui viuen molt lluny o als qui viuran en unes dècades, però no pas a nosaltres ni al nostre entorn. Per tant, no és el nostre problema.

És tot això raonable, ètic i sostenible? És propi d’uns éssers que tenim el privilegi de la intel·ligència i el raonament? No serà que som massa conscients dels nostres actes però que no volem donar-nos per al·ludits? Tan poc ens importa la pervivència de milions d’anys de la vida a la Terra, tan sols pel gaudiment dels nostres quatres miserables dies en aquest planeta?

Aquestes i d’altres tantes preguntes porten temps deambulant pel meu cap. Evidentment, ni tinc la capacitat ni és el meu objectiu donar resposta a totes i cadascuna d’elles. Al cap i a la fi, la meva línia de treball i el meu àmbit d’influència són els que són. Però sí que pretenc aportar el meu granet de sorra a albirar què hi ha darrera de tot això, d’on poden venir tots els mals o de quines eines disposem per a fer-los front. En fi, de donar ni que sigui un primer i petit pas cap a un futur millor, cap a una humanitat més humana valgui la redundància. Cap a una vida amb sentit i amb valors.

August Corrons (www.augustcorrons.com)

Professor dels Estudis d’Economia i Empresa

Universitat Oberta de Catalunya (UOC)

Notícies relacionades