"La barbàrie". Dissidència Sònica.

A propòsit de la celebració del dia de la Música

Tota societat civilitzada pren consciència de la seva complexitat.

La complexitat social ens allunya del sentit fonamental de les coses, de la nostra raó de ser com a grup. La memòria i la tradició s'ocupen constantment de recordar-nos qui som, quin sentit té que existim en la manera en que ho fem en el present i quin sentit té que com a societat ens dirigim cap allà a on estem anant. És clar que, com tot canvia constantment, tota societat civilitzada té el seu mecanisme per evitar que la memòria i la tradició s'estanquin i les coses deixin de tenir sentit; aquest mecanisme es diu Cultura. No són les ordenances de civisme les que ens fan civilitzats, el que ens fa civilitzats és la Cultura, perquè quan hi ha Cultura les ordenances no són necessàries.

Les societats bàrbares no inverteixen esforços en Cultura perquè no els cal, la seva falta de complexitat els permet estar connectades amb els seus principis fonamentals sense gaire mediació per part de la música, l'art i la literatura. El bàrbar doncs, no és aquell vàndal que es passeja pel continent amb taparabos i garrot, sinó aquell estòlid que troba pertinents preguntes com ara: “per a què serveix la Cultura?” o bé “quines perspectives de negoci ens pot aportar el sector cultural?” Cal doncs no associar barbàrie a les mal anomenades “societats primitives” que, en molts casos, són més civilitzades que moltes de les societats contemporànies que coneixem, pel simple fet que no dubten a posar al centre del seus nuclis de població els espais dedicats a la Cultura. Això val tant pels poblats indígenes de les Illes Trobriand com per les grans ciutats europees: les catedrals, els teatres, els auditoris, els cinemes, els grans equipaments de Cultura es troben al centre geogràfic, social i polític de la vida urbana. A les ciutats europees contemporànies també, amb rares excepcions com ara Sant Cugat del Vallès.

Sant Cugat del Vallès era un poble civilitzat, que anava camí de convertir-se en una petita ciutat europea també força civilitzada: els centres polític, cultural i geogràfic coincidien, tenia molt aprop la Universitat Autònoma i el segon canal de la Televisió espanyola. Però van arribar les hordes bàrbares, van encerclar el petit nucli urbà amb les seves zones residencials i tot va canviar per sempre. Els bàrbars nouvinguts no els calia la civilització per la estulta simplicitat de la seva raó de ser com a grup: dormir. Sí, el seu horitzó ontològic consistia en dormir. Per dormir no calen grans constructes culturals ni tradicions, tot el que cal és ignorar que la vida són dos dies, ignorar que cal viure-la a fons sense perdre ni un minut, buscar una gabieta confortable i sobretot silenciosa on poder deixar que els dies passin mentre un tanca els ulls, per després no recordar-se gairebé mai del que ha somiat. És per aquest estat bàrbar de les coses que els vells equipaments culturals (públics o privats) han estat expulsats del centre de Sant Cugat i els nous han estat sempre projectats a les afores, fins i tot s'està plantejant de derivar l'activitat cultural a l'aire lliure a Can Solà (algú sap on para això?). En aquest context cal recordar que mentre per una societat civilitzada cada dia és el dia de la música, només a una societat que comença a sentir vergonya del seu barbarisme, se li acudiria celebrar el dia de la música mentre la resta de l'any la persegueix i la precaritza. A molts ens agradaria mirar més enllà de la hipocresia de l'efemèride, i veure un indici de mala consciència per part d'un govern municipal que porta més de 20 anys negant a la ciutat el que és de calaix: espais per tocar, assajar i aprendre.

Per sort - per sort per Sant Cugat - el temps no passa en va, les coses sempre canvien i cal explicar-se-les a un mateix, cal donar voltes al que realment importa i explicar-ho com sigui als altres; aquest com sigui es diu Cultura, és la raó per la qual nosaltres estimem la música i som civilitzats; és un procés al qual més tard o d'hora tothom hi és cridat, fins i tot els bàrbars. Hi ha esperança doncs.

Dissidència Sònica

Sindicat de Músics de Collserola i TOT!

Notícies relacionades