Iván Tubau als 'camins que es bifurquen'

Tot i que tard, em diuen que Iván Tubau ha mort. Iván era un periodista controvertit en qüestions polítiques, però un expert en el sinuós món de les paraules subtils. Ell, encara que mai ho va saber era un poeta. Aquí hi són els seus llibres. Era polemista en allò profà, sí, es veritat, però controlava es manejava bé amb la lírica, en un temps, el nostre, on la lírica és un gènere menor, quan no injustament inadvertit.

El veig entrant a classe, en aquell continent de formigó armat que és la Universitat Autònoma, carregat de llibres i amb un somriure incert, sempre sorneguer, a joc amb una barba de tres dies, amb la seva bufanda negra i vermella, evocant la seva condició implícita d'anarquista consumat. Perquè d'aquesta ideologia estava fet. Recordo la seva imatge, una mica encorbada, en una altura considerable i d'una evident primesa, llegint els textos dels seus autors preferits, glosant les obres d'uns i d'altres, davant l'embadaliment que ens produïa un professor que feia gala d'una informalitat evident.

Jo recordo el meu vell professor de Redacció Periodística a la facultat, i l'evoco amb aquella fascinació que representa en la vida d'un estudiant coincidir amb un professor singular, avançat en valors de la literatura no convencional, en la qual els escriptors maleïts, les biografies més escandaloses conformaven la maleta d'un viatger avançat al seu temps: Charles Bukoeski, Truman Capote, Tom Wolfe –els seus escriptors preferits– entraven i sortien de la classe, amb els escarafalls que provocaven els seus llibres, en un moment àlgid en què els estudiants ens aferràvem a descobrir a aquells autors les biografies dels quals conformaven una part escandalosa dels seus textos. “Sóc homosexual, sóc drogadicte, sóc un geni”, deia Capote en la contraportada d'un dels seus llibres. “La cervesa m'ha ajudat a dir la veritat i el sexe a gaudir-la”, proclamava Charles Bukowsli a La màquina de follar.

Iván, més que ningú, a la Facultat, en aquells anys tòrrids de l'esponjosa transició política, ens va obrir les finestres per on circulava l'aire fresc del Nou Periodisme, les lletres com un valor, insurreccional (o al menys no convencional, per no esglaiar). Tots volíem entrar en aquell Nou Periodisme, en aquell nou tren que ens brindava Iván Tubau i fer-ho de la mà d'autors tan allunyats de nosaltres com Hunter S. Thompson, Rodolfo Walsh, Mano Leguineche etc, i tantejar la possibilitat d'agermanar el gènere del reportatge (tots volíem escriure reportatges) amb la literatura realista.

La realitat del mercat laboral ens va conduir a les antípodes d'aquell somni. La nostra tasca es va limitar a refer comunicats de premsa amb un tecleig machacón de l'Olivetti, sota els fluorescents de les redaccions que ens exigien dos folis a doble espai, un titular cridaner i la il·lustració d'una foto a dues columnes. Descobríem que allò que ens va ensenyar el vell professor topava de cara amb la realitat. Els que crèiem en el gènere del reportatge com a relat anàvem a passar-les canutes. L'afany literari i el quefer del periodisme empíric són dos trens que caminen en direcció oposada. Vam tornar al “què, qui, com, quan i per què”, vam tornar a la piràmide invertida, vam tornar a la presó de les normes de l'economia convencional: al titular, al subtítol, a l'entradeta, al destacat i a les fonts oficials, vam tornar al periodisme orgànic, i vam acceptar el cop dels Consells d'Administració de les empreses periodístiques. Alguns vam sortir d'allà, és veritat, però es poden comptar amb els dits d'una mà.

O sigui, que quan escric, quan llegeixo, busco aqueixos llibre que el meu professor amb tanta obstinació m'aconsellava, i me'n recordo d'Iván que em va iniciar en el fragor d'aquella incruenta batalla en la recerca d'allò que no és obvi, moltes vegades maleït i quan no ignorat.

Vam tornar a la realitat que Iván Tubau va voler subvertir.

Dionisio Giménez

Notícies relacionades