Premis Lux a la Filmoteca de Catalunya

El passat 28, 29 i 30 de novembre la Filmoteca de Catalunya va projectar les 3 pel·lícules finalistes de la 10a edició dels Premis Lux de Cinema en l’edició de 2017. Els premis, nascuts l’any 2007 i atorgats pel Parlament Europeu, presenten un focus anual sobre les pel·lícules amb forta opinió sobre el debat públic europeu. El Parlament considera que el cinema, un mitjà cultural massiu, pot ser un vehicle ideal per al debat i la reflexió sobre Europa i el seu futur. Les pel·lícules seleccionades celebren els drets universals, la diversitat de cultures de la Unió i contribueixen a construir una identitat europea més consistent. Els premis posen també la distribució del cinema europeu com un dels seus objectius principals. El certamen, no premia necessàriament la pel·lícula de més qualitat, sinó la que més representa aquests valors esmentats.

Aquest any, entre les seleccionades hi podíem trobar Estiu 1993, de Carla Simón, tot i que va resultar no ser finalista. Les 3 pel·lícules finalistes, totes molt variades, es van projectar a la sala Chomón de la filmoteca, tots els dies amb gran afluència de públic.

Dimarts: 120 battements par minute (Robin Campillo)

El primer dia entrem a la sala envoltats de gent, i seiem a les primeres files amb un públic animat. Dues pel·lícules en una, que segurament per separat no haurien tingut l’interès i la profunditat que prenen a l’ajuntar-les. Segurament la millor d’entre les finalistes, ens porta al París del principis del 90. La Sida ja s’ha emportat milers de vides, i Act Up, un grup activista format per gent de la comunitat LGBT, reclamen a la comunitat internacional i les farmacèutiques més solucions i rapidesa en la sortida dels medicaments. La primera pel·lícula és una pel·lícula revolucionària, a l’estil anglès de Full Monty o Made in Doneham. La segona pel·lícula és una història d’amor, entre Nathan nou membre del grup i Sean, un dels membres més actius i revolucionaris, malalt de Sida. Les dues pel·lícules es complementen perfectament, sense mai interposar-se una a l’altra, es deixen espai entre elles per explicar les seves històries, i juntes contribueixen a fer 120BPM una pel·lícula molt completa, que controla perfectament les 2 hores i 20 minuts de metratge. Els personatges, tots molt complets i variats, van agafant protagonisme en determinats moments i més tard potser desapareixen. Tracta el tema amb una naturalitat brutal, sense avergonyir-se de res, i aporta una mirada molt interessant sobre un tema moltes vegades tabú.

Dimecres: Samiblod (Amanda Kernell)

Pel·lícula sueca, la guanyadora del premi, que no ens va agradar gaire. Avui ens trobem amb un públic diferent al del dia anterior. La pel·lícula em crida l’atenció. En un recent viatge a Finlàndia vaig conèixer per primer cop la cultura Sami, que em va semblar molt interessant. Durant els anys 30 l’ètnia Sami patia una forta discriminació racial a Suècia, empesa pel llenguatge i cultura pròpies, i per l’aparença física tant diferent, d’estatura baixa i faccions amples. Els Samis vivien apartats de les grans poblacions, tenien escoles diferents, eren vexats als carrers i bàsicament, considerats inferiors. Samiblod ens presenta Elle-Marja una dona gran que recorda la seva vida al tornar al seu poble d’infància amb motiu de l’enterrament de la seva germana. Ella i la seva germana, unes nenes Sami que vivien nòmadament a les muntanyes, són enviades a un internat a l’espera d’una educació i futur millors. L’internat es troba situat prop d’un poble suec, cosa que fa entrar les dues nenes de ple en la discriminació. Marja diu prou, no vol viure com una raça inferior ni ser tractada diferent i aquí és on entra el tema més interessant de la cinta: enlloc de prendre una posició reivindicativa, de defensa de la seva cultura i llengua, se’n desfà completament, infiltrant-se al poble i a la vida sueca, sumant-se si cal a l’opressió de la seva pròpia gent per tal d’integrar-se en la societat. Marja acaba marxant a estudiar a la universitat, vivint en una ciutat gran i formant una família, completament desconnectada de la seva gent i la seva cultura. Es tracta d’una dona forta, amb caràcter i molta personalitat, que s’ha guanyat amb suor tot el que ha aconseguit. El debat està servit: què cal prioritzar, la defensa de la cultura i identitat pròpies, o la integració i èxit personal en la societat? Significa rendir-se això? O adaptar-se a les regles del joc i sobreviure?

 

La pel·lícula (òpera prima, per cert) és tant acadèmica com podria ser, cosa que li fa perdre qualsevol mena de personalitat o sinceritat, allunyant-se de la visió personal que pot tenir la directora sobre el tema, limitant-se a explicar els fets amb una tècnica que es consideraria correcta, però que no està al servei de la història i desaprofita un tema poc explorat, un debat interessantíssim i uns actors i actrius molt convincents, sobretot la del paper protagonista.

Dijous: Western (Valeska Grisebach)

Última pel·lícula, és dijous i la sala és mig plena. Entro sense saber ben bé de què tracta la pel·lícula ni què n’haig d’esperar. S’apaguen els llums i comença. Un grup de treballadors d’obra alemanys, són enviats a un lloc remot de Bulgària, on han de construir una presa que abastirà d’aigua un poble proper. La terra estrangera desperta el sentit de l'aventura dels homes, però també s'enfronten amb els seus propis prejudicis i desconfiances a causa de la barrera lingüística i les diferències culturals. L'escenari s'estableix ràpidament per a un enfrontament quan els homes comencen a competir per al reconeixement i el favor dels veïns locals. Les tensions augmenten des de la mala comunicació, l'ús indegut dels recursos, la corrupció, l'egoisme, el nacionalisme, l'arrogància, el masclisme... Meinhard, un dels alemanys, intenta comprendre la cultura i maneres, comparteix els seus coneixements, ajuda amb petites tasques i beu rakia (licor local) a la nit amb els seus nous companys. A molts dels alemanys i búlgars no els agrada.

Una història convincent d'un somiador vulnerable que s'atreveix a desviar-se per la bretxa. Els actors no professionals es van utilitzar en tots els rols i l'aposta va funcionar, perquè la pel·lícula es sent més autèntica d'aquesta manera. També hi ajuda una fotografia molt naturalista, gairebé documental. Vaig trobar-la però, massa llarga i una mica divagant, en certs temes repetitiva.

Bernat Bonaventura Hortal, membre de l'Associació Jove de Cinema

Notícies relacionades