Aproximació a la realitat global del coronavirus, en un Sant Josep confinats

Dia 5 del confinament. Em sobta la resignació amb què ens prenem les xifres que ens van donant i que, al meu parer i pels estímuls que m’arriben del meu entorn, ens donen una visió molt parcial de la realitat. Parlen del grup de gent a qui s’ha fet la prova i que ha donat positiu per infecció del coronavirus i s’actualitzen a diari amb les noves incorporacions, sota el mateix criteri. 

A data d’avui, dia de Sant Josep de 2020, el nombre d’infectats a Espanya se situa en unes 17.000 persones. Aquesta és la xifra que s’escampa, es compara amb altres països, s’analitza entre comunitats... i que fa de denominador en les proporcions que ens parlen de l’impacte de persones malaltes que hi ha ingressades a l’UVI i de les defuncions. Però aquest xifra no és més que la punta de l’iceberg de la pandèmia. No entenc massa per què aquestes són les xifres que volen compartir, crec que en el fons hi ha la voluntat de tractar-nos com una societat immadura, incapaç de pair uns números reals que són molt més escandalosos. Per a mi, hauria de ser tot el contrari. Només el coneixement de la magnitud del que ens està passant, a nosaltres i als nostres veïns més o menys llunyans, ens farà comprendre l’evolució, els riscos i les mesures que cal prendre en aquesta situació. I només això despertarà en nosaltres una veritable i ben encaminada solidaritat cap als que més ho necessiten.

Aquesta reflexió té l’humil voluntat de parlar d’unes xifres més amplies, les de les persones infectades en global, amb clínica o sense clínica, que són moltes més i que, al meu parer, utilitzades com a denominador, donen una visió més real i esperançadora de l’evolució d’aquesta pandèmia, i justifiquen les mesures d’aïllament a què estem sotmesos. 

No apel·lo a la constatació científica. Faig una aproximació a partir de les diferents anàlisis que han anat inundant el meu ordinador, assumint tota la imprecisió que hi pugui haver. 

De cada 100 persones infectades, 90 no presentaran cap símptoma, i 10 tindran símptomes de diferent intensitat, 8 patiran un quadre similar a una grip forta, que seguint els criteris actuals hauran de passar a casa, i 2, símptomes més intensos que requeriran aproximar-se als serveis assistencials. És a aquests últims, és a dir, a un 2% de les persones infectades, a qui se’ls està practicant la “prova”, i és quan donen positiu per infecció que passen a formar part del que ens retornen informativament com a “nous infectats”, que per mi serien “persones infectades amb simptomatologia greu que han donat positiu a la prova de coronavirus”.

Aquesta xifra és la que a data d’avui se situa al voltant dels 17.000. Fent un senzill exercici per projectar les xifres en el sentit invers a com es fa habitualment, és a dir, fent una extrapolació a partir de les proporcions que hem presentat més amunt, la correspondència seria com segueix: hi hauria 85.000 persones infectades amb símptomes lleus i 850.000 infectades en total. D’aquest total, hi hauria 765.000 persones que no presenten símptomes i que podríem anomenar “portadores”, però que en realitat, són “persones infectades sense símptomes”.

Crec que és d’això del que va la història, i que no només som una societat madura que pot pair aquesta realitat, sinó que l’entendrem molt millor si rebem la informació com és. Han dit que quan es puguin fer proves més generalitzades els números canviaran molt a l’alta, evidentment, i poden suposar un esglai generalitzat. Perquè això no passi, ens cal aquesta anàlisi prèvia. Si no fem aquest pas previ, ja serà massa tard.

He estat repassant el que s’ha publicat en aquest sentit; hi ha diferents formes d’aproximar-se a aquesta foto real de la pandèmia. Crec que la més comú és multiplicar per 7, o 8 el número de positius, que és el que s’ha pogut comprovar a Xina o Corea. A mi em sembla més real aquesta. No crec que ens hagin d’espantar els números globals. El que ens ha de preocupar i ocupar és la resposta que s’està donant a les residències de gent gran, el col·lapse que estan patint i patiran les urgències i les UVI del nostre sistema sanitari, i la manca dels recursos més bàsics. I que, des de qui n’és responsable, es posin els recursos i les solucions adients; la ciutadania ja està fent el que se li demana des de la més rotunda maduresa, a pesar que els nostres representants semblen posar-la en dubte. 

Assun Reyes, metgessa de família i diplomada en Sanitat

Notícies relacionades