Publicitat
Amb poques setmanes de diferència, hem assistit a dues notícies que, si bé aparenten situar-se en extrems inconnexos, corresponen a dues expressions contradictòries del mateix fenomen. Una d'elles és el tancament de l'oficina de CaixaBank en l'Av. Cerdanyola; una altra és l'anunci de la fusió –absorció- de CaixaBank i Bankia.
Va ser mitjans de la dècada dels 80 del segle passat, quan el govern municipal de llavors va obrir la porta a externalitzar serveis municipals bàsics i essencials, que eren desenvolupats per personal laboral municipal amb càrrecs estructurals de plantilla.
Dilluns 15.06.2020, el Ple municipal va debatre la moció de la Plataforma No Tribut TM Sant Cugat en què demanàvem, entre d’altres, l’anul·lació del Tribut Metropolità, el manteniment del Recurs Contenciós-Administratiu presentat pel govern anterior, la realització d’una auditoria externa de les inversions de l’Àrea Metropolitana (AMB), la implantació de la tarificació social, una taula de diàleg entre la Plataforma i l’Ajuntament i el retorn de les quotes del 2019, entre d’altres.
Aquests dies encarem mentalment i emocionalment la sortida del confinament amb la mirada posada en la data del final de l’estat d’alarma, prevista pel 21 de juny, dos dies abans de la revetlla de Sant Joan. Esperem doncs que aquest calendari es materialitzi sense cap entrebanc ni repunt de casos infectats. En aquest segon text analitzarem l’impacte d’aquest període en la nostra esfera psicològica, social i emocional i quines situacions de risc s’han donat.
Els nois i les noies de la comunitat d’Els més grans de l’Institut Escola El Martinet, de Ripollet, aquests dies estem rebent propostes que ens envien les mestres a través del correu electrònic. Una d’aquestes propostes es titula “DESCOBERTES EN COBERT”. Aquest projecte ha estat relacionat amb diferents àmbits. El funcionament era el següent: les mestres ens enviaven un correu electrònic on ens explicaven què era el que havíem de fer i ens posaven una data per entregar-ho. Normalment ens ho enviaven el dilluns i ho havíem d’entregar dijous i aleshores el divendres ens feien el retorn.
Estàvem recuperant l’empedrat d’un camí centenari. La conversa voltava entorn si treure un tros de marge antic per fer el nou més sòlid o reconstruir-lo mantenint aquelles pedres que algú havia suat segles enrere i encara eren allà col·locades. Potser us semblarà d’una transcendència relativa però en aquell aquí i ara aquesta decisió ens posava les emocions en joc i tot.
Després de moltes setmanes en situació de confinament, passant per diferents fases de més o menys restricció de moviments, ens trobem en una nova fase esperançadora. Des de fa ja unes setmanes hem iniciat el que s’anomena la fase de desescalada, amb el retorn a la vida laboral no essencial. Hem vist la sortida de la canalla per gaudir de les activitats a l’aire lliure o la sortida dels adults per practicar esport o per passejar.
Imagineu-vos que tinc un bar de tapes, “Bar les tapes”, i intoxico a mig barri, estafo a alguns clients amb els canvis i tinc un crèdit amb el banc d’una substanciosa quantia.
Trobant-me en una situació insostenible, procedeixo a abaixar la persiana i presentar un concurs de creditors.
La corrupció torna a ser notícia a Sant Cugat. Qualsevol persona mínimament sincera ja sap i reconeix que Convergència (que ara s’amaga sota el nom de Junts per Catalunya/Sant Cugat) és una màfia dedicada a robar-nos i que el “Padrino” de Jordi Pujol va crear tot un entramat de robatoris a la població que s’ha allargat durant anys. Sobre el cas concret de Sant Cugat no afegirem res més que no s’hagi dit, ja ho explica magistralment en el seus articles Jordi Pascual i, per tant, no ens posarem a donar detalls que ja totes coneixem.
Des de que es va iniciar l’epidèmia a mitjans de març a casa nostra només una ha estat la mesura que han brandat els polítics que ens governen, com a mínim els d’aquí, per a mirar de contenir-la: dir-nos a la població que ens tanquem a casa. Com a mesura a curt termini em sembla que ha estat absolutament raonable i del tot necessària. Tant de bo haguessin estat més valents decretant-la abans. Però i ara què?
