Ser refugiada: Sobreviure

Carme Roure i Nadia Ghulam durant la conferència. Fotografia: Luana Valls 

Ahir, amb motiu del dia dels Drets Humans, el Casal de Torreblanca va oferir la conferència “Ser refugiada: Sobreviure”. Un acte organitzat per l’Assemblea de Cooperació per la Pau amb col·laboració amb l’Ajuntament de Sant Cugat i la Universitat Internacional de la Pau (Unipau), que va comptar amb la presència de Carme Roure, doctorada en Pau i reconstrucció a l’Afganistan i, Nadia Ghulam, refugiada afganesa i autora de dos llibres: ‘El secret del meu turbant’ i ‘Contes que em van curar’.

Per contextualitzar la situació personal de Nadia en el seu país natal, Roure va fer un breu resum de la situació de l’Afganistan. Segons Carme Roure, l’interès que ha suscitat aquest país a escala internacional, ha estat degut al fet que és una zona estratègica i no tant per ser un país amb petroli o gas. Durant 10 anys, del 1979 al 89, el país va viure en guerra contra la Unió Soviètica, una guerra que va comporta que Afganistan fos el primer país amb més refugiats del món. Quan va acabar la guerra freda, els mujahidins van pujar al poder però per culpa de la seva falta d’organització i consens es va iniciar una guerra civil pel domini del país. Una de les raons és la heterogeneïtat de la seva població que segons Roure, només tenen en comú l’Islam i, que en moltes ocasions, es tracta només d’un fanatisme molt allunyat de la idea més religiosa.

Carme Roure explicava que amb la fi de la guerra freda, va néixer un nou concepte de guerra, el que es coneix com guerres asimètriques on hi actuen actors governamentals contra actors no governamentals (grups extremistes com Al-qaeda, Isis, etc.). Un altre element d’aquest tipus de conflictes és que no hi ha un camp de batalla concret i s’utilitzen noves armes, bombes conegudes com a ‘improvisades’, ja que, es poden fabricar a casa i es poden detonar en qualsevol lloc i moment. 

Durant aquest període de guerra civil, es van donar moltes morts de dones i nenes. Nadia recordava que en moltes ocasions eren els propis homes de la casa qui construïen un petit espai dins la paret per amagar-hi les seves dones i les tancaven allà per deixar-les morir, ja que preferien veure-les mortes que en mans dels mujahidins que les consideraven botins de guerra. La guerra va comportar un retorn a una època medieval en la qual hi va haver una destrucció total, tant a nivell polític, social, econòmic, etc.

L’any 96, els talibans (paraula que significa estudiant) van entrar al país –suposadament– per establir la pau però un cop més va significar la imposició de la por. En aquesta època l’OTAN va mirar d’ajudar intentant implicar-se al govern i amb la reconstrucció i rehabilitació del país. Es van destinar molts diners però la majoria seguien anant en l’àmbit militar i no en el de desenvolupament. Segons Roure, l’Estat Espanyol, va destinar més de 3 mil milions d’euros en el sector militar, davant els 500 milions en desenvolupament. Afganistan és un país que té el 75% de la població rural i, tot i les ajudes, els canvis i les millores només es noten a les grans ciutats. 

L’any 2001, després de l’atemptat de l’11-S es va donar un nou enfrontament que va comptar amb la intervenció dels Estats Units. Els americans renegaven de la convenció de Ginebra i el que van fer va ser finançar als senyors de la guerra, els antics mujahidins, perquè lluitessin per terra contra els talibans, mentre ells atacaven per l’aire. Al país hi van arribar haver més de 130 mil tropes estrangeres l’any 2012, de les quals 90 mil eren dels EUA.

Durant aquests 35 anys que el país estava en guerra hi va haver una gran quantitat de refugiats i de desplaçats dins el propi país que havien d’anar-se movent a causa dels bombardejos. Nadia explicava que l’any 92, quan van bombardejar Kabul, ella i la seva família van haver d’anar a viure a un camp de refugiats a Jalalabad (província tocant a Pakistan). En aquella època 136 mil famílies van haver de fugir de casa seva i 2’5 milions de refugiats van buscar una nova oportunitat a Iran i Pakistan.

Nadia Ghulam va néixer a Kabul l’any 1985 i recorda que amb només un any i mig de vida, quan començava a parlar, una de les primeres coses que li van ensenyar a demanar era pau pel seu país. “Fins que no vaig arribar a Catalunya, no vaig saber què era la pau”, explicava. Nadia es va traslladar a Barcelona l’any 2006 a través d’una ONG perquè rebés el tractament mèdic que necessitava, ja que una bomba l’havia ferit greument. En acabar el tractament, una família catalana la va acollir i d’aquesta manera es va poder quedar per seguir formant-se. “La guerra porta misèria, pobresa i ignorància. Sense coneixement no pots canviar la teva terra”, deia Nadia i, aquest és el seu objectiu, formar-se per poder tornar al seu país i ajudar-lo.

Nadia també va parlar de la seva estada al camp de refugiats on vivien en unes condicions lamentables, sense aigua, menjar i amb només una tenda de tela per cobrir-se. Les Nacions Unides prometia ajudes però arribaven molt poques, per tenir aigua havien de caminar durant dues hores i només tenien un sac de farina per alimentar-se.

“La supervivència et fa fer coses molt difícils”, reflexionava Nadia i ella ho sap d’allò més bé, ja que va haver de marxar del seu país i deixar-ho tot enrere per sobreviure. Els atemptats de París de fa gairebé un mes, han afectat molt negativament la imatge dels immigrants. Segons Ghulam es fa una diferenciació –sobretot per part dels mitjans de comunicació– entre les persones refugiades i els immigrants, considerant aquest últim grup com a “dolent”. “Ningú desitja deixar la seva terra”, comentava Nadia i afegia que ser refugiat o immigrant suposa: “Un procés de dol molt profund”.

Ella recorda que quan va arribar a Catalunya estava molt tocada emocionalment. “Tenia por quan algú se m’acostava per dir-me si necessitava ajuda”, recorda Nadia. En el nostre propi país hi ha molta feina a fer de cara a aquesta gent que ve carregada d’odi i rancor, ja que si no reben un bon acolliment i es deixa que es consumeixin passen coses com les de París: “La gent que ve aquí necessita ajuda i treball emocional”.

Notícies relacionades