Una mirada a l’oci nocturn de Sant Cugat amb la perspectiva de l’urbanisme feminista

Quan sents que al costat de casa teva una persona que podria ser la teva germana, la teva amiga o la teva veïna ha estat violada, l’angoixa que t’apareix a la boca de l’estómac no se’n va fàcilment. És una angoixa que et connecta, com a dona, amb una por que coneixes; la por de quan tornes a casa de nit i has de calcular quin és el camí més segur -que no el més curt: “Si vaig per aquí, em sentiré segura perquè sé que està il·luminat però no hi ha cap casa a prop”. “Si vaig per allà, em sentiré segura perquè les cases estan a tocar del camí i, si crido fort, em sentiran, però el camí és més fosc”. És la mateixa angoixa que et connecta amb un subconscient diari, inherent a la nostra condició de dones, de cuidar cada detall que està a les teves mans i que pot ajudar a minvar la percepció d’inseguretat amb què vius la ciutat.

Segons el Departament d’Interior de la Generalitat de Catalunya, més de la meitat de les dones catalanes han patit violència masclista (excloent comentaris, gestos sexuals o exhibicionismes) al llarg de la seva vida. Davant de dades com aquestes, les agressions sexuals produïdes al polígon de Can Solà el passat mes de gener no són cap casualitat sinó que són la punta d’un iceberg molt més gran. Arribats a aquest punt, la necessitat de polititzar la vida quotidiana és innegable i esdevé un deure per a tothom. Això implica qüestionar tots aquells constructes que en formen part, i l’espai on té lloc la vida quotidiana és un d’ells.

La ciutat que avui coneixem ha estat pensada des d’una òptica masculina que s’ha concebut com a universal i objectiva però que ha amagat, al seu darrere, un cos pensant masculí, blanc i heterosexual. Aquest ha generat un biaix androcèntric i etnocèntric que podem trobar en el sí de la planificació urbanística i de les polítiques que estructuren el dia a dia de les persones a les ciutats i que està completament normalitzat per l’imaginari col·lectiu. Com a conseqüència, la ciutat ha estat construïda amb el treball remunerat com a centre vertebrador i per als homes, obviant les necessitats de l’esfera reproductiva.

Concretament, i sota el paradigma de Sant Cugat com a ciutat dormitori, la planificació urbana nocturna de l’Ajuntament s’ha basat principalment en el desplaçament de l’oci cada cop més lluny del centre de la ciutat. Entenem que la gent que viu al centre té el dret a descansar però en el moment en què es desplaça –a consciència– tota l’oferta d’oci als afores de la ciutat, allò que condiciona que un espai sigui segur desapareix per complet.

En primer lloc, les zones de Can Solà i de l’antic Chic on es concentren dues de les tres zones d’oci nocturn a Sant Cugat, són zones amb punts negres de visió on es pot arraconar fàcilment a una persona i també amb manca d’il·luminació, o amb una il·luminació que prioritza els cotxes en comptes dels vianants. A més, la zonificació de l’oci en aquests llocs fa que no hi hagi habitatges a la vora i que la circulació de persones es concentri en uns horaris concrets, eliminant la possibilitat d’una xarxa de vigilància informal. Amb tot això, la percepció de seguretat disminueix molt per a les dones, i la seva vivència de l’espai és condicionada per la por.

En segon lloc, aquests espais allunyats del centre es caracteritzen per ser “zones mortes”, pensades per arribar-hi en cotxe, i per estar dirigits a un públic més ampli que el de la mateixa ciutat, fent molt difícil l’existència d’un oci autòcton que compti amb una xarxa de relacions de proximitat i reduint el sentiment de pertinença a una comunitat, necessari per apropiar-se dels espais.

A més, en el moment en què l’oci és un producte de consum i no el fruit d’una producció col·lectiva, els valors inherents al capitalisme i al patriarcat s’intensifiquen. En aquest sentit, les persones que treballen en aquests espais regeixen la seva feina pels interessos econòmics i no pel bé de les persones, fent que moltes vegades es rebutgi i s’exclogui la diferència. A més, també manquen d’una formació de gènere per abordar situacions de violència masclista. En aquest sentit, seria necessari que l’Ajuntament marqués uns protocols d’actuació clars davant de casos d’assetjament sexual i que establís com a requisit imprescindible la formació professional en la temàtica del gènere al personal que treballa en aquests espais.

Un altre element important que condiciona l’experiència de les dones als espais públics és el rol que s’atribueix a través de la publicitat sexista, que ajuda a reforçar el rol d’objecte passiu al servei dels homes, donant la visió de persona a qui es pot controlar. Aquesta imatge de les dones també contribueix a la construcció de la identitat de gènere, influint en la percepció de seguretat i, per tant, a la llibertat per interactuar i apropiar-se de l’espai públic. Per posar-hi remei, es podrien polititzar els espais amb cartells de denúncia envers les agressions masclistes i incloure també la sanció econòmica de qualsevol tipus de publicitat sexista a les ordenances municipals, tal com estan fent alguns ajuntaments de Catalunya.

Per tal que les persones puguin viure la nit en igualtat de condicions, no és suficient augmentar la presència policial sinó que cal repensar la ciutat amb una perspectiva feminista, equilibrar-ne els usos per a tothom, afavorir l’aparició d’altres tipologies d’oci no descentralitzades i, en definitiva, construir espais que no perpetuïn les desigualtats de gènere, classe, ètnia o edat. Tanmateix, per tal d’incloure “la diferència” i assolir una ciutat inclusiva serà necessària la participació, en el procés de reformulació de les ciutats, de totes aquelles persones tradicionalment obviades per la societat.

Els fets ocorreguts a Can Solà no afecten només al cercle més proper de les noies agredides sinó que tenen una repercussió molt més àmplia en la societat, afavorint la cultura de la por.

Però ho sabeu, cada dia en som més, a cada racó, a cada carrer poc il·luminat ens hi trobareu: organitzant la resposta, prement fort les claus i aguantant la por. Duem tantes històries a les espatlles que ens sabem imparables i decidides: feu-nos ciutats segures o la por canviarà de bàndol.

Marta Vidal, membre de la Xesca

Notícies relacionades