Mai ningú podrà desallotjar els nostres somnis

Encara recordo aquells temps en que el projecte d’un casal okupat a Sant Cugat era un somni. Feia molts anys de l’última experiència d’un Centre Social Okupat i alliberar un espai a la ciutat aparador es veia com una fita impossible, alhora que molt necessària. Les que ho teníem per somni, també sabíem que algú havia de llençar la primera pedra. I així ho vam fer el 28 d’agost del 2016. Els primers dies es respirava un aire carregat de neguit, que creixia amb la pregunta: “Quan vindran a fer-nos fora?”. La il·lusió desbordant de les persones que s’hi havien implicat era tangible i la satisfacció els hi feia brillar els ulls i deia “ho hem aconseguit!”. I per l’ambient, sobrevolava la incertesa, “i ara què?” El potencial era infinit.

Moltes ens preguntaven que per què estàvem okupant un local que no era nostre. I amb el temps, la resposta ha caigut pel seu propi pes: el lloc on ocorren les relacions socials condiciona molt la forma que aquestes poden prendre. L’espai “públic” de Sant Cugat són els carrers que decoren amb flors i les places on no et deixen fer un concert. Són espais burocratitzats i privatitzats on les persones es relacionen a través del consum d’un oci cada cop més allunyat de la possibilitat econòmica de moltes que fa anys que som aquí. Servint a les famílies adinerades, les que volen una ciutat dormitori, les relacions que s’hi generen són contractuals, mercantilitzades i endreçades. D’aquesta manera, la possibilitat de crear aquests espais amb total llibertat queda anul·lada per a la gran majoria, que ni es sap amb el poder de (re)pensar l’espai públic.

En aquesta línia, la Xesca ha demostrat que és necessari un espai que trenqui amb aquestes lògiques i que es basi en un model d’oci en el que les persones no en són consumidores passives sinó participants i generadores d’aquest. Que és necessari allunyar-nos de la individualització troncal de la vida quotidiana per abraçar de nou el comú. Que és necessària l’autogestió per assolir l’apoderament individual i col·lectiu. Però una ciutat que té la línia vermella en l’autogestió, és una ciutat que tem el potencial de les persones que hi viuen, és una ciutat que viu venuda al mercat i que ens vol amb la consciència adormida. I ara ens tenen por, perquè hem gaudit d’un espai alliberat durant tres anys i ens hem autogestionat, i hem teixit vincles amb el barri, amb el jovent del poble i amb altres col·lectius. I la xarxa de persones que estem actives amb la militància ha crescut, i molt.

La Xesca som les que ens deixem la pell al Quinto i a la Festa Major Alternativa. Som el CDR abans del dia D. I Hora Bruixa, el Sindicat de Llogaters, el Bohèmia, l’Aplec Jove, Adventícies, i tots els esplais i caus que hi han passat. Som el terra per assajar el Ball de Gitanes, i les quatre parets on reunir-se per fer un torneig de jocs de taula. Som aquelles que tenen ganes de fer un taller de Swing o de Ioga, i el grup de música que no pot accedir a un buc d’assaig o que vol un lloc per donar-se a conèixer. Som també, tots aquells col·lectius que han trepitjat el local i que creuen en la lluita internacionalista, en el compromís antifeixista, en la lliure circulació de persones entre les fronteres i en l’autodefensa feminista. La Xesca som el Comitè de Vaga Feminista, les que tallem les vies un 8 de març i ens celebrem organitzades l’endemà d’una jornada intensíssima de lluita. Som les que ens replantegem la nostra sexualitat i les que sortim a cridar al carrer a cada cop que fa el patriarcat. Però sobretot, som la proposta ferma i aterrada d’un imaginari que somiàvem feia molt de temps.

La Xesca hem sigut la dificultat d’aplicar la teoria a la pràctica, i el seu assaig-error implícit. Però ens hem guardat a la butxaca un grapat de terra llaurada amb aprenentatge col·lectiu, que ens servirà per seguir resistint i enfortint aquesta matriu d’alternatives que ens ha fet tant fortes. Creiem necessari implicar-nos en tot allò que ocorre al nostre poble i tenim clar que no volem delegar al mercat i a l’Ajuntament la possibilitat de viure’ns plenes.

Ens volen treure la Xesca però ja hi comptàvem. El nostre projecte va molt més enllà d’un espai. La Xesca és autogestió, apoderament juvenil, feminisme i anticapitalisme. I aquestes idees d’un nou món que cal construir no se’n van ni amb un desallotjament, ni amb cap cas repressiu, ni amb la pressió d’un Ajuntament que ens posa les pedres del camí. Tampoc amb els interessos especulatius de cap banc ni immobiliària. Formen part de qui som i tornaran a florir quan menys us ho espereu.

Marta Vidal, membre de la Xesca

Notícies relacionades