Feminisme i ecologisme: lluites per la vida

Des dels moviments socials –no tots però la majoria- fa massa temps que hem ignorat el tema de l’ecologisme. Si per una banda ens pensàvem que la lluita ecologista estava buida de contingut social, és ara més necessari que mai reivindicar la connexió i interdependència de l’explotació dels recursos naturals amb la precarietat social i laboral. Totes aquelles lluites que rebutgen les estructures de poder patriarcals, colonials i capitalistes tenen un origen i un final comú: aturar el gran monstre que posa per davant els interessos d’alguns pocs en detriment, sobretot, de la terra, de les dones i de les persones racialitzades. Per tant, cal que entenguem aquesta crisi climàtica com quelcom molt més gran i únic: és una crisi també racista, colonial i patriarcal. Cal fer-hi front des de moltes bandes diferents i alhora entenent l’enemic com un ens comú: el sistema.

Com apuntàvem, el canvi climàtic té molt a veure amb les desigualtats socials. Tant és així, que no podem entendre la Revolució Industrial sense parlar de colonialisme ni d’extractivisme. L’esgotament dels recursos naturals és una qüestió mundial, i per això ens cal analitzar la crisi des d’una òptica internacional. Cal posar el focus en el sud global i el postcolonialisme, ja que les antigues colònies europees encara estan sotmeses a unes lògiques econòmiques capitalistes d’extorsió brutals, que no contemplen la sostenibilitat i la cura dels territoris ni d’aquelles qui l’habiten. És més, dia rere dia veiem els territoris en resistència amenaçats per grans multinacionals amb seu a Europa, Estats Units o el Canadà; així com milers de líders exiliades i assassinades a Àfrica i Amèrica central i del sud per a defensar els seus territoris. Una defensa acèrrima per la vida que segurament cal plantejar en la cultura occidental, ja que, en el fons, tal i com planteja Yayo Herrero, la nostra ecodependència i interdependència és absoluta. En altres paraules, com diuen les kurdes: “Defensem la terra perquè l’estimem”. Aquesta és la raó que les lliga a la terra: perquè és d’allà d’on s’alimenten i allà on viuen. Per això la defensen. Segurament ens cal trencar la dualitat binària home/dona però també amb la de natura/persones. Els nostres territoris són les nostres vides, i ningú les defensarà per nosaltres. 

És aquí, en aquesta intersecció, en aquest abisme, on la defensa per la terra i l’alliberament de les dones fa front comú. Si les feministes reivindiquem el dret al propi cos i les ecologistes el dret a decidir sobre els nostres territoris, el que és clar és que la sobirania és una eina clau i transversal que ens dona moltes pistes a l’hora de teixir aliances. Quan parlem de dignificar les vides i posar els interessos de les majories socials al centre, ho fem pensant també en l’ecosistema que les envolta, perquè l’entorn també genera benestar i ens condiciona la qualitat de vida. 

Un altre punt en consonància entre l’ecologisme i el feminisme és la visió de l’economia capitalista i patriarcal imperant, que no només explota la terra sinó també a les treballadores i, en especial, a les qui no passen la porta d’home cis, blanc i benestant.  Una economia ferotge que considera que tot allò que no té preu no té valor, i que el progrés social està lligat al l’oci del consum i l’alienació. Una economia que planteja un model turístic que expulsa a les veïnes de casa seva i construeix hotels, pisos i equipaments per a turistes tot carregant-se el nostre patrimoni paisatgístic. Per tant, tampoc és possible analitzar l’emergència social i natural sense una perspectiva de classe. 

Si parlem d’horitzons i objectius comuns, ambdues propostes polítiques coincideixen en fer de la vida una experiència sostenible i col·lectiva des d’unes condicions materials també sostenibles i equitatives.

Aquest és un conflicte entre el capital i la vida. I si hi ha dues lluites per la vida, són aquestes: l’ecologisme i el feminisme. I és aquí, en aquesta intersecció, en aquest abisme, on ambdues propostes polítiques assenyalen una mateixa porta d’emergència: la destrucció del capitalisme.

Per això, aquest 27 de setembre les feministes també ens sumem a la Vaga pel Clima. La defensa de la terra és la defensa per la vida!

Maria Garcia, membre d'Hora Bruixa

Notícies relacionades